Santuari de la Mare de Déu de La Gleva. Font: Generalitat de Catalunya: Direcció General del Patrimoni Cultural, Inventari del Patrimoni Arquitectònic
Com tantes vegades, una cosa és el títol –a voltes capgirat perquè penses que amb ell captaràs algun lector de més (desenganyeu-vos: a tot escriptor li plau de ser llegit, una mica, un poquet, però sí)– i una altra el contingut que penja a sota, més exacte.
Doncs ajustem-lo. El campanar és el del santuari de la Gleva, a la dreta del Ter, poc abans del gran revolt cap a llevant, dalt d’un turó a la Plana de Vic. Un llamp va ser el llamp que caigué un dia al campanar quan era el segle XVIII. Francesc de Borja és el que van fer sant.
La història la conta fins on les dades del passat ho permeten, l’historiador Antoni Pladevall i Font, amb la seriositat que és el seu segell: Santa Maria de la Gleva patrona de la Plana de Vic. Història, art i tradició d’un vell santuari marià (Barcelona: Ed. Montblanc-Martín, 1988). Ho fa, en la narració d’aquest succés, a partir de la barroca Relació del que feu y no devia, y del que poguè, y no ho feu lo Llamp, que en lo dia 2 de Octubre del any 1759, cayguè en lo Santuari de Maria Santissima de la Gleva, treta à llum per los Obrers del expressàt Santuari. Succeí a primera hora de la tarda, hi havia trenta persones al santuari i cap no morí ni prengué mal. Sí que en restà malmès i de certa consideració el campanar i la capçalera del santuari, presbiteri i capelles adjuntes i fins la cripta. S’esfondrà la meitat del pis superior del campanar, les pedres caigueren damunt de la teulada que de retop també s’esfondrà, es va fondre l’or del retaule barroc, es fongueren els objectes metàl·lics de la sagristia i part d’un edifici adjacent que feia funcions d’hostatgeria. Doncs va passar que el llamp o espurnes del seu foc destruí una part d’aquest hostal on
D. Miquel de Fontcuberta i D. Borja Graells, que amb els seus fills ocupaven les habitacions de l’Obra Nova i estaven fent la migdiada, quedaren il·lesos tot i haver-se destruït gairebé totalment les habitacions on es trobaven (p. 89).
La cripta sota el presbiteri, lloc tradicional de la troballa de la imatge mariana, restà plena de pedres, destrossada.
Va ser l’hora del plany. Vingué ràpidament l’hora de la restauració.
Allà, sota el presbiteri, a la cripta,
l’antic altar […] representava l’escena del Trobament, a sobre tenia un medalló en relleu on es representava la caiguda del llamp que va destruir el santuari el 1759, amb l’escut de la família Fontcuberta i les representacions de la Sagrada Família i una imatge de Sant Francesc de Borja que recordaven les famílies Fontcuberta i Graells, que pagaren l’altar i ornamentació per haver sortit sense dany del dia que caigué el llamp […] (p. 97).
La narració en passat descriu evidentment el passat, vull dir que entre el més llunyà i nosaltres sobrevingueren altres destruccions per guerres i posteriors alteracions per reformes que té en compte l’historiador.
Cripta de la Gleva, destruïda durant la guerra del 36.
Lectura de la història. En un santuari marià un llamp feu el seu fet, però ningú hi va perdre la vida, ni cap dany. Hom pogué donar-ne gràcies a la Mare de Déu i els pobres cantar-ne les lloances. Els adinerats van lliurar diner per a la reconstrucció. Dues actituds conformes a l’estament social (vol dir econòmic) en terra de fondes arrels religioses (col·lectives i no es judica de la intimitat de ningú). Agraïment a Santa Maria de la Gleva. Tanmateix, punt i a part.
Si la família dels Fontcoberta tenia escut nobiliari i allà el plantificaren per a perpètua memòria de la seva pietat i agraïment religiós, els Graells, pel que sembla, no en tenien… Què fer per no ser menys en la manifestació d’igual pietat i agraïment? Don –aquest mot el consigna el llibret vell i comporta significació–, Don Graells no era Don Graells, pel que sembla, sinó Don Borja Graells. El patronímic mai no oblidat quan es parlava d’ell. Era fervent devot del seu patró? Pot ser. El nom donava prestigi al cognom (que podien tenir-lo altres de l’altre estament)? Pot ser. La veu social en referir-se al dit senyor Graell sempre feia present un fill de la família valenciana, ínclita no pas com la que més, sinó per única, absolutament única, el fill arribat a sant. Tot amb naturalitat: a la cripta mariana de la Gleva, a la segona meitat del segle XVIII, superat l’ensurt del llamp, menades a bona fi les obres de restauració, la imatge de sant Francesc de Borja va tenir allí representació. De Gandia passant per la proclamació romana de santedat va arribar a la Plana de Vic. Ep! no concloguem massa de pressa la lectura de la història. El llamp va caure el dia 2 d’octubre. La festivitat o litúrgica memòria de Francesc de Borja es celebra el dia 3 d’octubre. No es pot amagar ni oblidar la coincidència de dates. I aleshores, penso, aquell 1759 ningú no dubtà que el sant fou la mà dreta, l’ajuda oportuníssima al miracle que va obrar Maria, era més que evident.
Feta la lectura de la història cal fixar la significació, aquella neutra, aquesta fonament religiós i també cultural: l’antiga narració i la tradició asseguren, hi pugen de peus, que la catàstrofe propicià un gran miracle; el llamp va ser cosa de passada, el prodigi marià ho és de permanència i essent així la fascinació de les generacions futures manté viu el santuari marià.
Parlava de mà dreta. Què us pensàveu? Un sant borgià (vaja, el sant, que no n’hi ha cap més oficialment) no és un sant com tots els altres, no. Els Borja feren i desferen en aquest món. També en l’altre.
No sigueu descreguts. Podeu creure-ho. Els incrèduls ja som massa colla i el temps en què vivim potser no n’aguanta tants. Ves no ens caigui un altre llamp!
