Filippino Lippi, L’adoració del déu Apis (detall). Londres, National Gallery.
Un poema, evidentment.
De Joan Brossa, el poeta barceloní, únic més que cap altre, el d’aquests versos:
Camina un home amb les sabates espellifades.
D’aquí a vint anys
serà ruc, ai!, ric.
(Qui té boca s’equivoca.)[1]
“Borgià”, és a dir, no del barracó construït amb pedra seca i acabat en cúpula, que solen fer a les vinyes, pedreres, etc., per soplujar-s’hi els treballadors i guardar-hi instruments de treball, al pla de Lleida, al Tarragonès, etc. (nos glossarium docet Alcover-Moll), no, sinó d’un llinatge.
Un poema, doncs, i un fet qualificable amb l’adjectiu derivat de l’autònim de qui pertany, o pertanyé, a una nissaga. Comencem per un preclar membre que en formà part com a descendent i com a ascendent pels que engendrà, i pare també d’allò que disposà i ens cal contar. Fem-ho, però, abreviadament.
Quan Roderic de Borja, cardenal, fou elegit papa, entre les moltes decisions que posà en moviment, hi ha la tria de l’espai i la seva decoració al palau del Vaticà que com a papa faria servir. El seu despatx i les sales per a les audiències de rang o per a les que no, diguem-ne les familiars, el menjador privat i el dels convidats, el dormitori, etc. En una paraula, la part del palau que habitaria, això és l’“Apartament –també a voltes en forma plural– d’Alexandre VI”. Va ser entre els anys 1493 i 1494 (havia estat elegit l’agost de 1492) que es decoraren les sales, obra de Pinturicchio i els seus ajudants. Així, doncs, es pintaren una colla de parets i de sostres. Ara ens interessen les pintures de la sala coneguda com la dels Sants, quasi tota executada pel mestre sense a penes intervenció d’altres mans. Els estudiosos de la significació que s’hagi d’atribuir als sants representats proposen més d’una lectura perquè tots resten sorpresos per la tria que va fer-se’n. Ara bé, la major incògnita interpretativa resta a l’aire en doble sentit, perquè és la més difícil d’aclarir i perquè es tracta de les imatges que decoren la volta de la sala, allà dalt, mirant enlaire. La mirada topa amb “representacions del mite d’Isis-Osiris, combinades amb escenes de la història d’Io-Argos”. A l’arc que migparteix la sala hi ha pintats en cinc cassetons la faula de la nimfa Io seduïda (suavitat d’expressió?) per Júpiter i que acaba convertida en vaca just al punt que la legítima, Juno, els atrapa, etc. Al darrer cassetó, Io apareix convertida en Isis, reina d’Egipte entre un jove que pot ésser Hermes Trismegist i un ancià que representa Moisès, és a dir, el legislador dels egipcis i el dels hebreus… i el cassetó és signat amb l’anagrama de Pinturicchio. Això a l’arc central del sostre. A la resta del trespol, en vuit escenes, es reprodueix el mite d’Osiris, déu solar, germà i espòs d’Isis. S’hi narra la seva història en dues parts, la feliç i la trista, que tot és vida per contar. A la segona, el seu assassinat per part del germà, els trossos del seu cos arreplegats per Isis a les aigües del Nil, l’enterrament en una urna i el final que és la seva resurrecció en forma de bou, el bou Apis. Realment una volta torbadora sobre els caps dels qui entraven, i dels qui ho fan avui, a la sala dels Sants. Osiris, símbol de Crist ressuscitat. Osiris, un déu en imatge bovina com la central en l’escut d’armes dels Borja. Torbadora amalgama. Interpretacions pera tots els gustos, però com ho afirma el professor Marià Carbonell, “la idea que inspira les pintures no em sembla tan senzilla com una simple glorificació del papa”.
El toro dels Borja permetia una certa llibertat d’acció a l’encarregat d’establir el programa [de les pintures] (el déu Sin de Mesopotàmia, el minotaure, el toro de Mitra, els bous oferts a Júpiter Capitolí, els bous que tiren el carro de la lluna, Io transformada en vaca, Europa raptada per Júpiter, etc.).
Quantes coses no es descobreixen amb la lectura atenta de les pàgines del professor Carbonell. Hi aplega les interpretacions dels erudits i la seva, una lectura que va més enllà d’un papa Borja comparat amb Osiris rediviu en un bou. Es tracta d’un “aspecte alarmant”, escriu. No ho exposaré pas a la menuda, però al darrere de la decoració, hi ha d’inspirador o ideòleg el dominicà Annio da Viterbo, que havia decidit inventar-se l’origen dels etruscs: provenien de l’Egipte. “Annio havia trobat la justificació històrica del programa polític que inspirava el Borja: la reconquesta i subjecció dels Estats pontificis, fàcilment identificables des del punt de vista geogràfic amb l’antiga Etrúria [terra compresa entre els rius Arno i Tíber, de tramuntana a migdia, i entre els Apenins i la mar Tirrena, de llevant a ponent], per tal d’assegurar un estat centralitzat sota el control directe del papa. […] D’aquesta manera, a l’Apartament Borja del Vaticà es reprodueixen dos cicles iconogràfics superposats i complementaris, la il·lustració en imatges dels dos projectes ideològics que defineixen el pontificat d’Alexandre VI: un programa teològic i un programa polític innovador”.[2] I més podríem escriure i més encara, però ens espera un poema de Joan Brossa.
APIS
.
Un ídol
primitiu em dóna
el que una catedral
ja no em pot donar.
En quatre versos una mena de sonet de catorze paraules camuflat[3] sota un títol lluminós com el déu solar Osiris ressuscitat en un bou, el bou Apis. Quin poema! Fixeu-vos en la rima escrita: el primer i el tercer vers ho fan amb el darrer fonema que articulem, una lletra alta, com si ens mostrés la volta de la sala dels Sants, i la llengua que la pronuncia ens resta encastada amunt, a l’alvèol dental superior, encantats imaginant catedrals d’altíssimes agulles i pinacles… El segon i el quart amb un políptot, figura retòrica que consisteix a variar la flexió d’un mot, aquí, la paraula “dona” del vers segon (present d’indicatiu, tercera persona singular del verb ‘donar’) i al darrer vers, “donar”, l’infinitiu negat i ben dirigit: “no em pot donar” en oposició a l’afirmativa acció de l’“ídol”. Quin poema! Fins la mètrica té mesura per a ésser admirada: un vers trisíl·lab inicial, però l’accent prosòdic al centre el fa poèticament bisíl·lab, exactament les síl·labes de la paraula del déu bou. I mètricament els següents són dos pentasíl·labs amb un hexasíl·lab al mig. “Penta”, ‘cinc’ en grec, nombre únic en què coincideix la quantitat de les lletres i el concepte, nombre pronunciat amb dues síl·labes, de nou les justes del déu bou. “Ex”, que vol dir ‘sis’, “ex”, que en llatí té el sentit temporal d’inici: ‘a partir de’… A partir del papa Alexandre VI… Versos d’art menor, certament… per insinuar-ne una d’Art major! I vivesa de prosopopeia! El bou i la catedral han estat personificats i com qualsevol altra persona ofereixen o neguen alguna cosa al poeta. Quina? Qui em dirà que ho sap a dreta llei? Una esperança d’eternitat? La llum de tota comprensió amb el sol que sol portar Apis entre les banyes?
¿No us imagineu Alexandre VI camadejant pels jardins Vaticans, rumiant quina serà la seva deixa artística perquè en parlin els segles? En castells i en fortificacions no cal pensar-hi, massa guerreres construccions per recordar un papa, el desmereixerien d’allò més. I una catedral tampoc. Aleshores ja es parlava de la construcció de l’actual vaticana i, evidentment, capí que no podria ser la seva encara que s’hagués iniciat abans del 1505 (moriria a l’agost del 1503) amb el nomenament de qui la concebé i la inicià, Bramante, sense comptar que, de catedrals, ja no venia d’una. Camadejava o potser només anava al pas i rumiava… ¿I si, llampec d’inspiració!, hagués emballestat per a si mateix, entre passa i passa, una gran idea en un sonet de catorze paraules? Coses més sorprenents, com hi ha món!, passen cada dia. I el papa Borja ajustà el sentit: el bou Apis seria un “ídol”, la fe no se’n ressentiria i una simbologia feta pintura al seu Apartament el perviuria enllà de la mort. La decisió era presa i el pensament s’envolà pels aires, imperceptible, endalt… i restà surant per l’èter celeste al marge del temps fins que un dia…
I un dia Joan Brossa, poeta, copsà el pensament papal i en va transcriure els mots.
El poeta ens ha lliurat un poema borgià.[4]
Notes
[1] Joan BROSSA, Poesia rasa, (I) (1950-1955), Barcelona: Edicions 62,1990, p. 46-47.
[2] Els fragments citats corresponen tots a Marià CARBONELL, “Sobre la iconografia de l’Apartament Borja del Vaticà”, dins Mario MENOTTI, Els Borja. València, Bancaixa, 1992, entre p. 479 i 487.
[3] De sonet sense camuflatge, per exemple, aquest de Carles Fages de Climent: “Clou / pany / l’any / nou. / Prou / plany, / many / rou. / Feix, / neix, / au! / Puix / fuig / l’au” (C. FAGES DE CLIMENT, Tots els sonets, Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 95) –però s’han de dissimular dos articles, vaja, dos simples fonemes enganxats a la primera síl·laba del mot.
[4] Joan BROSSA, El saltamartí, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1984, p. 146.
