DCVB 2, s. v. “borboll”
Llegeixo:
Beatissime pater: […] sy en aquesta terra y à borbull per l’armada que s’espera, serà menester que Déus nos ajut, sy vostra santedat no·ns ajuda.
a la carta 105 de les aplegades a l’Epistolari català dels Borja.[1]
Es tracta d’un informe de Ferran d’Íxer –era un cavaller valencià que tenia el càrrec de secretari de Jofré de Borja, príncep de Squillace– a Alexandre VI sobre la seva gestió com a administrador dels prínceps, Jofré i la seva esposa Sança d’Aragó, filla d’Alfons II de Nàpols, de les necessitats financeres de la casa i d’altres qüestions.
Va ser escrit a Nàpols, molt probablement el mes de juliol de 1494. Quan parla d’una armada al port de la ciutat, cal pensar en els moviments de tropes del rei francès Carles VIII. En aquells mesos es movien per la península Itàlica amb el destí de conquerir el regne de Nàpols, i s’hi afegia, és clar, el moviment de naus. És amb aquesta mirada a la notícia escampada per la ciutat que Íxer tem que hi hagi “borbull” i espera en Déu si ell, el papa, “no ens ajuda”. ‘Borbull’, aquest és el mot.
Notem, per començar, una elemental qüestió ortogràfica: en aquells temps no hi havia ortografia. Val a recordar-ho perquè, amagat en una grafia variant, hi ha la pronunciació real sostinguda en el temps gairebé invariable, llevat del segon fonema vocàlic. Dit això, si aquesta paraula me la trobo en un informe de 1494, igualment se’m presenta en el segon vers d’un romanç popular datable al voltant d’una vintena d’anys abans –avui es localitza al manuscrit 490, f. 102v, de la Biblioteca de Catalunya. És de caire profètic a favor del rei Ferran el Catòlic:
scriur[e] vul
lo gran burbul
qui·s deu seguir
apr[és] la mort
del rey molt fort,
és a dir, Joan el Sense Fe o el Gran, o Joan II d’Aragó i Navarra, etc., que finà el 1479, pare de Ferran. Arran d’una segona edició d’aquests versos, hi vaig afegir unes ratlles que es poden repetir.
2: burbull. Som davant d’un mot que no pot ajustar-se del tot al sentit provinent del BULLARE llatí ni fins potser tenint present una formació onomatopeica; és a dir, tampoc s’ajusta del tot a “cosa confusa i difícil d’aclarir”, si no es tracta, com ho llegeix el Diccionari Català Valencià Balear (o dit d’Alcover-Moll), d’una “agitació confusa de molta gent”. Més: el Diccionari Aguiló té aquest mot, el defineix com a “avalot, tumult” i aporta una altra autoritat: “com la ciutat de València, la vila de Morvedra e la vila de Xàtiva tenian los portals tancats e staven ab gran burbull” (Manual de Novells Ardits vulgarment apellat Dietari de l’Antich Consell de Barceloní. Barcelona, 1892-1898, vol. II, p. 380).[2]
És a dir, en aquell final del segle XV la paraula, o si més no en el doble context en què ara la reporto, significava un alçament de gent de certa gravetat, per no dir violència, cosa que sol seguir-se quan són a la vista tropes o ha finit un estat d’ordre imposat a la força per una autoritat reial o cabdillesca.
El diccionari esmentat d’Alcover-Moll ofereix el mot amb una ortografia actual, així: “borboll”, amb cinc accepcions diverses i quatre testimonis. Però ara cal un apartat de disculpa.
Sí, perquè en el comentari consignat al llibre El poder i la profecia, un error de puntuació genera un error de citació. Després d’esmentar el Diccionari Aguiló i la definició que ofereix vaig escriure (com podeu veure a dalt) això, així: “i aporta una altra autoritat:” amb dos punts finals, però ha de ser un punt ben redó i ple de tinta perquè la citació següent correspon només al Manual de Novells Ardits. La definició dels dos diccionaris i l’exemple que no és de cap d’ells. Disbarat petit i gros que esmeno i en demano disculpes. Però perquè la badada no anés sola, tampoc no vaig matisar l’arrel llatina: difícil d’aclarir si és el verb BULLARE o BULLIRE. Ara, doncs, espero no equivocar-me en les referències, les quals, de més a més, es referiran indistintament a les diferents accepcions amb què el mot ha passat de segle en segle, mantenint-se, enriquint-se un més o un menys de sentit segons el context.
Del segle XV passem al XVI-XVII amb el rector de Vallfogona, l’insigne eclesiàstic Francesc Vicent Garcia i Ferrandis. El Diccionari Aguiló ofereix els tres primers versos de la quarteta següent:
Jesús! que bellaquerías
He deixat y que borbolls,
Que laberintos de Creta,
Que pasadas confusions!
que correspon a la tercera del romanç Desenganys de las vanitats mundanas, d’acord amb el llibre de Pers i Ramona.[3] El mateix diccionari en dona tres més, una és del segle XIX, aquesta: “[…] y en la sala del borboll ahont se solian reunir los escribans […]”, que correspon al capítol XLII de la novel·la La orfaneta de Menargues o Catalunya agonisant d’Antoni de Bofarull, edició de 1862 a la p. 447. Sense deixar el segle XIX, ara del diccionari d’Alcover-Moll, sota l’accepció “conjunt de coses barrejades en moviment violent”, un vers de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer: “Serres avall, d’escumes y llenya en lo borboll”, vers 210 del cant VI. I ja del segle XX copia una ratlla de Víctor Català, “en mig de borbolls de sanch y gromolls de carn viva”, corresponent a l’edició de 1926 de la novel·la Un film (3.000 metres) amb la pàgina corresponent i que, diria, en l’edició de 1985 d’Edicions 62, es troba a la 291. I una altra de la narració La parada de Joaquim Ruyra: “Me va explicar a borbolls les angúnies que havia sofert”, pàgina 25 de l’edició de 1919. A l’entrada del verb ‘borbollar’, un altre vers, aquesta volta del canonge vigatà Jaume Collell. Correspon al poema “Jurament d’amor”, dedicat a la pàtria vigatana, del llibre Floràlia. Com que al diccionari el vers hi és únic, ara l’acompanyo dels precedents per a una millor intel·lecció:
Jo crido ¡avant, no es trenque la cadena!
com als fills has dat sanch de bona mena
en ses venes la senten borbollar. (v. 28-30)
Deixem-ho aquí. Dels temps dels Borja al dels amics Collell i Verdaguer.
Hi ha paraules, elles soles, que retraten un tros de la història. Si és ver que aquesta passa d’una violència de guerra a la vehemència de l’amor a la terra nadiua, no és menys cert que el nucli de ‘força’, ‘potència’, ‘nervi’ i de tots els sinònims, ens val per a quintaessenciar-ne el significat. Un mot bellugadís perquè l’empeny des de dins la realitat humana que es mou en mil circumstàncies i mira el món amb mil vidres acolorits, des de la por a l’esperança.
Deixem-ho aquí. Dels temps dels Borja al dels amics Collell i Verdaguer. També en els nostres (apa! ja som entrats a la tercera dècada del XXI), més que no ho sembla amb pandèmies vàries!, malgrat de no sentir-la pronunciar ni a les places ni als carrers.
Notes
[1] Epistolari català dels Borja, a cura de Miquel Batllori (†), Joan Requesens i Maria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre (Biblioteca Borja, 7), 2017, p. 292.
[2] Joan REQUESENS I PIQUER, El poder i la profecia: de la teoria a la pràctica borgiana, València: Edicions Tres i Quatre, 2016 (Biblioteca Borja, 6), p. 202.
[3] Magín PERS Y RAMONA, Historia de la lengua y de la literatura catalana desde su origen hasta nuestros dias, Barcelona: José Tauló, 1857, p. 168.
