Tres vegades bramarà, o mugirà fort el bou i hom sabrà dues coses: que el sant dominicà Vicent Ferrer era autèntic profeta i que a la cadira de sant Pere, al Vaticà, hi seuran tres valencians de la mateixa família.

Així ho va contar la tradició durant més de cent anys, però va arribar el dia que hom s’hagué de conformar amb la sospita que la transmissió profètica vicentina potser no parlava de tres, sinó de dos, i així recordava un papa Calixt i un papa Alexandre, però el tercer… Si el sant no podia equivocar-se, l’error radicava en la tradició que en mal dia algú traspassà esquerdada. La solució fou considerar que en comptes de seure a la cadira de sant Pere d’ací a la terra, ho va fer Francesc –duc IV de Gandia i III prepòsit general de la Companyia de Jesús– a la que té a la porta del cel el bon pescador galileu. És a dir. El bou havia anunciat dos papes i un sant. Vicent Ferrer continuaria essent un profeta del bons i la família Borja mantindria un tercet únic entre totes les famílies de la terra.

Tanmateix…

Doncs tanmateix potser la llegenda ha de contar-se d’una altra manera, és a dir, com a verament entera i sense esquerda al sostre –on hi ha la cadira al cel. Heus ací la nova lectura o interpretació de prou bona fantasia i exactitud vicentina.

Alexandre VI, papa i pare de fills anteriors al pontificat, també en va tenir un parell en els seus anys de missió petrina. L’1 de setembre de 1501 signava una primera butlla en la qual legitimava un vailet d’uns tres anys com a fill del seu fill Cèsar i una quidam sense nom ni marit. En una segona butlla, secreta sota pany i clau –perquè el papa segons la llei vigent no podia pas reconèixer que hagués tingut un fill–, sí que l’acceptava com a seu i d’una dona dissoluta. Però els historiadors mai no han estat convençuts de tanta raresa i de per què la filla Lucrècia, en ésser casada per tercera volta, ara amb el duc Alfons I d’Este, s’emportà còpies d’aquestes butlles, la publicada i la secreta… Es conta, doncs, que, de fet, era fill de la filla Lucrècia i d’un patge del seu pare-papa, un tal “Perotto”, i que per això ella fou internada un temps al convent de Sant Sixt, un cop anul·lat el seu matrimoni primer amb Joan Sforza, i que, de més a més, un dia fou trobat al Tíber el cadàver d’aquest patge i el de la serventa de la partera que havia encobert el fet… Breument: Lucrècia va tenir una criatura entre el primer i el segon matrimoni amb Alfons d’Aragó aquell mateix any de 1498. Una història o llegenda de Borges, vaja. Fos com fos, el cas és que tenim en la documentació un Alexandre VI que fa seu un fill concebut el 1498 conegut com l’Infant romà, amb els títols de duc de Nepi i de Camerino. I la vida continuà. El vailet va créixer i en hora puntual perpetuà la tradició familiar (i de molts altres fills d’Eva) d’engendrar bastards, la qual ventura fou, en aquesta ocasió, una filla amb el nom de Lucrècia (el nom de l’àvia? – el d’una filla de l’avi amb aquest nom?). Aquesta Lucrècia també va créixer i fou maridada amb Ciriaco Mattei i va tenir, al seu torn, també una filla, Giustina, esposada amb Giambattista Pamphili, i acabà essent l’àvia (com si fos un conte de jovenetes i d’àvies) –al mig hi hagué el pare, Camillo Pamphili, i la mare, Maria Cancellieri del Bufalo– de Giovanni Battista Pamphili, elegit papa el setembre de 1644, Innocenci X. Arribats al present tombant d’aquesta història, un dels cardenals electors reclama tot prest la nostra atenció.

En el conclave, doncs, entre els qui van elegir Innocenci X hi havia un fill del sisè duc de Gandia –Francesc Tomàs de Borja, casat amb Juana Enríquez de Velasco– per tant, sa eminència era Gaspar de Borja i Velasco, besnét de Francesc de Borja –el que era beat des de feia vint anys– i cosí del duc de Lerma. Un Borja purpurat que no va dubtar a elegir qui era de la parentela (la circumstància prescindiria oportunament d’una llunyana bastardia). Segur. Si no podia ser-ho ell perquè s’havia fet malveure de molts dels seus col·legues de cardenalat per haver-se enfrontat amb el difunt Urbà VIII, si no podia, doncs, ésser papa ell, que ho fos un parent. I ho comprovarem facialment. Acararem dos quadres de Velázquez, el gran pintor sevillà. En efecte, d’ell és, si bé només en còpia feta per altri, un retrat del cardenal, i d’ell és, ara sí que dels propis pinzells, el del papa Innocenci X. Aquest: l’obra d’un geni, puix no haguera restat per a la posteritat una imatge millor d’ésser feta per una màquina fotogràfica. No. El pintor reprodueix la figura, però encara més: retrata l’ànima. Mireu-lo als ulls i un calfred us correrà l’espinada. Dura mirada us penetra fins a l’estómac. Qui s’atreveix a contradir-me aquesta sensació? Que pocs sereu… Aquest papa de Velázquez ho diu tot: la bellesa pictòrica i la voluntat de poder al rostre. No cal retardar l’afirmació: el poder que desprèn aquesta cara és el dels Borja.

Velázquez, Innocenci X (Roma, Galeria Doria Pamphili). Font: Wikimedia Commons

Per raó elemental no podem comparar pam a pam els dos quadres per treure’n unes convincents semblances perquè es tracta, segons els entesos, d’un model quasi bé estandarditzat amb què Velázquez, endemés i segons alguns, no fa més que seguir els passos d’un tipus de retrat de predecessors seus en l’ofici. Per això, doncs, si comparació cal establir és estrictament en la configuració del rostre, i per sota de la moda d’aleshores, la de la barbeta i bigoti. Ajustem, doncs, la comparació dels rostres sabent que del cardenal, a més a més de la còpia feta per altri i avui conservada al Museo de Arte de Ponce, a Puerto Rico, més alguna altra al costat est de l’Atlàntic, es guarda el dibuix original del rostre. És a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a Madrid. És l’únic dibuix de Velázquez que s’ha conservat. És, segons l’estudiós Josep Gudiol i Ricart, un dibuix “ejecutado con simplicidad pero dando el valor preciso a líneas, sombras, superfícies y volúmenes dentro de la tendencia realista”, en la seva obra Velázquez. Un dibuix preparatori que el pintor sevillà va fer als seus 45 anys, és a dir, el 1644, quan al cardenal li’n restava un de vida, puix morí el següent amb 65 d’edat.

Situem-nos davant del retrat d’Innocenci X (encarregat, es conta, a Velázquez per la seva cunyada Olimpia Maidalchini –“La Pimpaccia”–, consellera papal i confident i, diu la llegenda borgiana, amant secreta; això, probablement no, però sí era “la papessa” fent i desfent en la política vaticana). Esguardem-lo serenament, però… Fins hom diria que està enfadat sotjant-te o dirigint la mirada a algú que tens al costat, a l’esquerra, un poc més enrere i no n’estàs segur… Mira a l’altre… et mira a tu… als dos… Fixeu-vos en els llavis serrats, sense esforç, però closos fins al moment de manar. Fitem el nas i és de la mateixa família que el del cardenal. L’os del pòmul no el té tan pronunciat, però no hi és pas cobert de galta grassa ni s’amaga l’estructura de la barra ni un ample front, també com el del cardenal, damunt dels ulls sota una cella fosca. No en dubteu: són els dos de la família borgiana. Però es dirà que no n’hi prou amb la faç ni amb la sumptuosa austeritat del cadiral, la vermellor creixent des del fons fins a l’esclat de la musseta, ni la blancor trencada entre blau i groc d’un roquet de gasa amb punta de calat. Cert. És per les obres que hom ha de ser jutjat. Parlem-ne, doncs. Anem-nos-en a la Piazza Navona de la Ciutat Eterna (l’èmfasi tradicional d’uns que així la veuen o somien i s’ho creuen).

Sepulcre d’Innocenci X (Roma, Sant’Agnese in Agone). Font: Wikimedia Commons

Innocenci X fou actiu borgianament pel cantó arquitectònic (en deixo d’altres aspectes). Roma antiga, la imperial. Domicià, Titus Flacius Domicianus, imperà a finals del segle primer de l’era cristiana. Als anys vuitanta va fer construir un gran estadi per a jocs –agones en llatí– atlètics, espai molt gran, molt, i ens en dóna la grandària del que avui anomenaríem la pista per als atletes, la plaça actual que n’és l’hereva. Passaren els segles fins a l’arribada dels temps barrocs i és ara, a les vores d’aquest espai atlètic, que s’entaula la nova competició per a mostrar la grandesa familiar dels Pamphili. A una de les bandes allargades de l’ovalada i majestuosa plaça romana. El papa i els seus enlairats parents –la cunyada al capdavant– decideixen engrandir el discret palau del darrer Renaixement, bastir-ne un del majestuós barroc més una solemne església, com qui diu la capella del palau, dedicada a santa Agnès in Agone. Deixem a un costat l’obelisc i la Font dels Quatre Rius, i fins l’altra font i els altres edificis que són avui el marc de l’antic espai atlètic dels romans. Centrem-nos a contemplar la majestat del nou temple i del palau i, sí, restarem impressionats. Rubriquem la impressió. Entrem al temple per admirar la tomba on senyoreja la mort de: “INNOCENTIUS · X · PAMPHILIUS · ROMANUS PONT · OPT · MAX ·”. L’orgue, hi hagué el vell del segle XVII i ara el nou del segle XX, és col·locat sobre quatre respectables mènsules de mitjos cossos femenins amb els braços creuats al pit i rostres serens. Dues a cada extrem que sostenen un sostre que és el sòl de l’instrument i cobricela, diguem, la tomba on seuen a cada extrem dues figures femenines que representen el poder civil romà, espasa a la mà dreta i el feix del lictor sostingut amb l’esquerra, l’una; i l’altra, símbol de la fe amb la creu i el calze i l’hòstia a la mà dreta, mentre amb l’esquerra sosté la capa pluvial d’Innocenci X que, de mig cos, com si eixís del sepulcre, alça el braç i mà dreta un poc més amunt que la tiara al seu cap, com qui saluda el visitant que se’l mira, no pas el beneeix –diria–, des de baix, els peus al terra del temple, els ulls enlaire. És un conjunt tombal que, al marge de l’estil, permet més d’una consideració. Com la següent.

No em semblaria errada la llegendària creença que assegurés el tercer bram del bou borgià aplicat a Innocenci X. Fins la facècia podria asseverar que el pontífex s’alça de les cendres i saluda, des de l’alta tomba sota tubs sonors, el bou que l’ha despertat.