Fa uns dies, en aquest mateix blog us parlava de la “Meditaçao del duque de Gandia sobre a morte de Isabel de Portugal”, un poema de Sophia de Mello Breyner Andresen que revisa, de forma molt personal, l’impacte que la visió del cadàver de l’emperadriu va tenir en Francesc de Borja. Un cop llegit l’apunt, el particular comentari de Joan Requesens (Manresa, 1944) ha consistit a fer-ne una versió catalana -ell en diu “entreteniment” d’estiu- i enviar-me-la. La sorpresa ha estat gran per no anunciada i per venir d’un filòleg i teòleg que coneix com pocs el món de les profecies referents a Calixt III i sant Francesc de Borja, com a derivació d’una de les seves línies de treball: l’estudi de la profecia política com a gènere literari, la seva evolució històrica i les seves manifestacions medievals i modernes a Catalunya, a banda d’algun estudi sobre el Cant de la Sibil·la. Si obriu els enllaços de l’última frase, observareu que es tracta d’estudis situats en un context històric i cultural europeu que només es poden permetre els qui, com Requesens, tenen uns coneixements humanístics adquirits i renovats amb la lectura constant, i van i vénen dels textos bíblics i patrístics als treballs erudits de Jaume Collell o a les bibliografies sobre el Renaixement, dels heterodoxos medievals a la poesia de Jacint Verdaguer o Salvatore Quasimodo.
El seu interès per la figura de Francesc de Borja, en concret pel procés històric que el convertí en un sant del Barroc, una època en què l’Església romana elimina o reescriu els arguments profètics més subversius, l’ha dut a aturar-se en la “Meditaçao” de Mello Breyner. Us deixo, doncs, amb la traducció de Joan Requesens del poema; l’original en portuguès, el trobareu aquí.
Sophia de Mello Breyner Andresen (Porto, 6 de novembre de 1919 – Lisboa, 2 de juliol de 2004)
Meditació del duc de Gandia sobre la mort d’Isabel de Portugal
Mai més
La teva faç serà pura límpida i viva
Ni el teu caminar com ona fugitiva
Es podrà en les camellades del temps teixir.
I mai més no donaré al temps la meva vida.Mai més serviré senyor que pugui morir.
La llum de la tarda pla em mostra les destrosses
Del teu ésser. Ben aviat la podridura
Xuclarà els teus ulls i els teus ossos
Prenent la teva mà en la seva mà.Mai més amaré qui no pugui viure
Sempre,
Perquè jo amí com si fossin eterns
La glòria, la llum i l’esclat del teu ésser,
Jo vaig amar-te amb veritat i transparència
I ni sols em resta la teva absència,
Ets un rostre de fàstic i negació
I cloc els ulls per a no veure’t.Mai més serviré senyor que pugui morir.
(Versió de Joan Requesens. Manresa, agost 2012)
