El mes de juny de l’any 2021 escrivia, en aquest blog, entorn d’una escultura de Francesc de Borja que duu el crani d’un mort a les mans i que les òrbites buides em xuclaven la mirada i m’infonien basarda, la poca i imprecisa que un infant pot tenir. En parlava perquè a la Cova ignasiana de Manresa, amb la reforma arran dels cinc-cents anys del sant —aleshores li deien “l’home del sac”— a la ciutat, la nova decoració de Marko Ivan Rupnik l’havia fet desaparèixer juntament amb les altres que ornaven les pilastres del temple. Així va ser. Ara, ja som als darrers mesos del 2023 i he tornat a la Cova acompanyant algú no manresà que volia veure-la. Avui (un fals avui que el tinc massa viu com per convertir-lo en un dia ja passat):
11 d’octubre, amb uns amics vilafranquins, entrem al temple. Una ullada general i allà la veig, sí, era allà, just a tocar del primer graó que puja al presbiteri, a la dreta, ella, l’escultura de Francesc de Borja i la calavera, arrambada a l’angle, sense peanya als peus, sense la corona de sant al cap, unes flors al davant. Resto palplantat. Penso des de quan deu ser allà, discreta imatge negre sobre el fons d’un blanc trencat de groc escàs. Repenso i recordo que el dia 3 era la seva festa, feia nou dies. Vaig comentar-ho amb els qui anava. Dos dies després, el divendres 13, com empès per no saps què, vaig tornar-hi sol, com qui va a fer-hi el badoc. No, no anava de badoc sinó amb secreta intenció de trobar qui em pogués donar raó de… No calgué. Entro, la primera ullada va dirigida a la dreta i la imatge ja no hi és. Avanço cap al presbiteri. Ni el rastre d’un pètal no escombrat. Però en endinsar-me en el passadís —com si diguéssim per la girola— en què es perllonga la nau de la dreta, el que portava a la sagristia i ara és l’espai convertit en botiga de regals ignasians: samarretes, estampes, fotografies de la reforma, llibres sobre sant Ignasi i espiritualitat ignasiana, rajoles de xocolata, sí, també, una mica més petites que les més comunes, clauers, medalles… compreu, germà, compreu que és cosa profitosa… (M’he perdut.)
Entro en aquell passadís ara minúscul museu on hi ha una còpia de l’espasa que el militar basc deixà a Montserrat, una primera edició de Los Ejercicios Espirituales, una espardenya—la que duia, quan visqué a Manresa, en el peu de la cama encara dèbil després de mesos de cures i llarg camí des del nord—, una carta autògrafa, alguna cosa més i ah!, a l’angle semifosc sota l’espardenya, la imatge de Francesc de Borja, una mica més baixet que jo. És allà, podia passar-li el braç a l’espatlla i tutejar-lo: «—Què, com va la paciència d’aguantar el cap d’un mort entre les mans? Què, t’han tornat a la visibilitat discreta d’aquest racó? Fins quan?». No hi havia ningú, prou podia posar-li el braç damunt, però l’impuls de criaturada el frenà el respecte a la negror de la sotana i manteu i el cap cot i seriós d’home meditatiu.
Tanmateix la fantasia sempre va a les seves i aquests dies ha pretès de fer-me creure que aquest Borja, gran senyor i tercer prepòsit general dels jesuïtes, ha estat uns dies prop de l’altar major per demanar disculpes al fundador de la Companyia. Sí. En el retaule s’alça, a l’esquerra, una solemne imatge d’Ignasi de Loiola i, a la distància prudent del respecte, hauran tingut temps de conversa nocturna (en hores clares sol haver-hi un fil de música ambiental que els hauria dificultat d’entendre’s). No cal esborranyar aquí una conversa de difunts o, si ho preferiu, d’ànimes celestes. El cas, com que és història, pot contar-se amb menys revolts literaris.
A precs dels seus religiosos, els primers de la Companyia, els més fidels i fins íntims d’un inevitable apreci humà, a precs insistents d’un any i d’un altre rere un altre, finalment Ignasi es decidí a deixar testimoni de la seva vida, d’uns pocs, però els més bàsics records de convers i de fundador. Convers, perquè de fet comença quan el canvi de vida se li presenta estant convalescent de la ferida de guerra rebuda a Pamplona, fins que el qui li fa d’amanuense del dictat —Luís Gonçalves da Câmera (arribà a ser preceptor del futur dissortat rei portuguès Sebastião I)— és enviat fora de Roma i la història de la seva vida s’estronca quinze anys abans de la seva mort. Redactat en llengua castellana i finit en italiana perquè l’amanuense Gonçalves no tenia qui fos castellà al seu costat. Aquesta autobiografia és El peregrino, nom amb què també es coneix. Bé, la feina és acabada i el manuscrit és conegut, el jesuïta mallorquí Jeroni Nadal l’anomena los «Hechos del Padre Ignacio», però… però no es va imprimir, es va guardar sota pany i clau fins que el 1731 apareix publicada a les Acta Sanctorum por obra dels Bol·landistes, el grup de jesuïtes que prossegueixen la feina del també jesuïta Jean Bolland, que abans d’acabar-se el segle XVII inicià una edició seriosa de vides de sants, és a dir, a partir de fonts fiables. Doncs en aquesta col·lecció s’edita en llatí i: —Qui va llegir-la? —Home!, els qui aleshores sabien llatí! —Sí, és clar, tothom amb estudis universitaris, just quan s’allunyaven —oh! segle XVIII de les llums— de la santa mare Església apostòlica, catòlica i sobretot romana… —I quan amb la llengua original? —Doncs entrat el segle XX. Història passada. Sí, però,
què succeí?
En aquell aleshores —som a l’any 1566—, el prepòsit general de la Companyia, Francesc de Borja, encarregà una biografia oficial d’Ignasi de Loiola al pare Pedro de Ribadeneira i que no es parlés més de l’original del mateix Ignasi. Alguns van arrugar el front, però van entendre les circumstàncies i sembla que no es passà d’això, mala cara momentània. Vejam. Francesc de Borja té al davant El peregrino, sobre la taula. Si no a la porta del despatx, sí a la cantonada del carrer hi té la santa Inquisició, i entremig algunes persones més perilloses encara, les que voldrien a totes passades que s’investigués la Companyia, que es confirmessin els rumors que ells mateixos escampen, que, vaja!, hi hagués safareig dels grossos amb aquell novell orde que creixia en membres i prestigi a ulls vista. És que Ignasi va ser sospitós de vorejar l’heretgia, la Inquisició obrí o semiobrí investigacions més d’una volta i ell, l’exmilitar intrèpid, no se n’amaga i ho conta amb prou nitidesa en el seu relat. Oi que haguera estat pitjor de publicar-lo retallat? Difícil censura, puix se’n parla aquí i més enllà i no pas en una sola ratlla seca i discreta, no. Ah! i ell, Francesc de Borja, no havia sigut també inquirit inquisitorialment pels seus escrits uns anys enrere? Massa diplomàtic era el Borja com per no pensar que, la veritat, era millor d’amagar El peregrino perquè una hora o altra ja lluiria. Segles enllà!, ja se sabrà. Ara no és moment d’esmentar fets compromesos, ni meus i menys del pare fundador.
Això de la veritat que ja surarà segles enllà, no degué deixar Borja prou tranquil en aquest món ni en l’altre. És possible. Possible és que enguany, 2023, trobés l’ocasió de parlar-ne amb Ignasi per dir-li que va ser més diplomàtic que no pas valent defensor de l’ortodòxia de tots els jesuïtes contra males veus i sospites; que no volia censurar pas l’autobiografia, però que el creixement de la Companyia, en aquells moments delicats… que potser sí, que va ser més polític que valent cristià, que… en fi, que el perdoni i consideri que ara es troba allà, als peus del presbiteri, mig amagat, capcot, però que ell, el gran sant Ignasi, és dalt del pedestal al costat de l’altar i no l’han tret ni el trauran pas. —A mi, ara em deixaran en un racó semifosc i potser d’aquí a una temporada em retornaran a un soterrani o a unes golfes, a l’indret de la foscor total. Ignasi, ho accepto. Val més no remoure el passat, oi? Vola massa fantasia per internet, no t’ho sembla? Ja en tinc prou amb la calavera i la meditació de la mort.
