Ja fa temps que la figura i la llegenda de Carles d’Aragó, príncep de Viana (1421-1461), primogènit d’Aragó com a fill del rei Joan II i de Blanca de Navarra, ve captant l’atenció d’una historiografia que ben aviat, poc després de la mort del príncep, li va reconèixer el protagonisme, des dels primers temps en què la seva imatge es movia entre la canonització popular i la conflictiva relació amb el pare i la madrastra (Joana Enríquez), passant per la posterior elevació a heroi romàntic en alguns escriptors del segle XIX, fins a les anàlisis actuals, des de posicions més matisades, del seu paper en l’escenari polític catalanoaragonès i europeu previ a la guerra civil del XV, sense oblidar l’atenció que ha despertat l’activitat literària i cultural del príncep i la seva cort.
A aquesta bibliografia s’ha de sumar un treball recent de la historiadora Teresa Huguet:
Teresa HUGUET TERMES, «“Multaque miracula fecisse”: Carles d’Aragó, príncep taumaturg», Lambard. Estudis d’Art Medieval, XXX (2022), p. 158-198.
L’article reprèn un tema ben conegut: l’atribució d’una fama miraclera al príncep, que li va valdre la immediata consideració com a sant —«sant Karles»— entre els seus partidaris i les institucions catalanes que es van oposar al rei Joan. Una part de la bibliografia ha tendit a explicar l’atribució d’aquella capacitat taumatúrgica al moment polític coetani en què es documenta per primera vegada. Huguet recupera la documentació arxivística i literària ja coneguda sobre el cas, l’amplia amb troballes inèdites i proposa, en la línia del discurs de Marc Bloch, integrar aquesta lectura política puntual i circumscrita a un període històric en un context més ampli, que donaria raó del seu origen i alhora explicaria la seva llarga permanència en l’imaginari, pràcticament fins a les portes de la descoberta romàntica del príncep: la consideració de Carles de Viana com un nou exemple de la capacitat taumatúrgica atribuïda a alguns reis medievals, i especialment als de França, que el príncep devia veure immediatament reconeguda pels seus coetanis com a fill de Blanca de Navarra, de la casa d’Evreux i, per tant, descendent de la dinastia francesa. Una dada que explicaria la facilitat amb què la fama miraclera es va divulgar des de l’endemà de la mort de Carles, però també el fet que perdurés al llarg dels segles, lligada als tres espais de culte en què es va exhibir el cos del difunt: en un primer moment, la capella ardent muntada al Palau Major de Barcelona, on va morir; després, la seu de la ciutat i, finalment, el monestir de Poblet, on fins ben entrat el segle XVIII es produeix una interessant literatura on es recorda la figura del príncep miracler. Aquesta perspectiva de longue durée que Huguet dona al seu treball il·lumina especialment l’estudi d’un fenomen que depassa, tot integrant-les, la circumstància política del XV i la llegenda hagiogràfica dels segles posteriors.
* * *
Pel que fa a la matèria borgiana, cal destacar que entre les aportacions documentals més interessants del treball d’Huguet hi ha la transcripció d’una relació coetània en llatí dels primers miracles atribuïts a Carles de Viana. Es pot llegir en una compilació manuscrita quatrecentista de l’humanista de Parma Antonio Tridentone (Tridento), secretari de Roderic de Borja, aleshores vicecanceller de l’Església i futur papa Alexandre VI. La compilació es conserva actualment a Madrid, Biblioteca Nacional d’Espanya, ms. 4026. Entre els materials diversos que conté, en bona part documents recollits a tall de formulari (en algun s’hi observa la rúbrica «Exemplum»), al f. 90 s’hi llegeixen dues rúbriques: «Gesta Catalonie et versus mei et alia scripta» i «Gesta Catalonie inter regem et Principatum», seguides d’una relació llatina sobre Carles, precedida de lemes ciceronians (f. 90v-94v; inc.: «Blancha Caroli, regis Navarre, filia fuit»); uns poemes llatins, ben coneguts, de Tridentone i altres a la mort de Calixt III (1458) i de Tecla de Borja (1459), respectivament oncle i germana del vicecanceller, aquesta última interlocutora poètica d’Ausiàs Marc, actiu a la cort del príncep (f. 215-215v, 237); i, als f. 293-293v, d’una altra mà, la relació de miracles ja citada, que s’obre amb la rúbrica següent: «De miraculis gloriose memorie Karoli, primogeniti Aragonum, e multis pauca hic perscribuntur». Una lletra copiada al f. 294 (Roma, 10 idus de gener de 1462; inc.: «Quo exordio, quave oratione tibi gratias agam, reverendissime mi pater et domine, equidem nescio»), adreçada a un prelat innominat (Borja?), fa al·lusió a l’encàrrec fet a l’autor d’una obra «de gestis et vita et miraculis illustrissimi ipsius Caroli ac rebus catalanis». Els materials anteriors es podrien haver reunit amb aquest objectiu? En tot cas, és una hipòtesi que caldrà aprofundir amb un estudi més detallat del manuscrit.
D’altra banda, aquest interès de la cort pontifícia per la figura del príncep i la repercussió política de la seva mort no era testimonial —també es documenta en l’obra literària d’un altre humanista italià, Enea Silvio Piccolomini, que aleshores ocupava la seu papal amb el nom de Pius II—, i sens dubte ajuda a entendre per què, com recorda Huguet, el 22 de març de 1462, els diputats del General i el Consell del Principat de Catalunya escrivien al vicecanceller Borja perquè fes gestions prop del citat papa Pius, a qui també s’adreçaven aquell dia sobre la mateixa qüestió, destinades a l’obertura del procés de canonització del príncep.
