Charles Baudelaire. Font: Wikimedia Commons.
Són les paraules centrals de les últimes ratlles d’un text breu, ell mateix no massa llarg; en l’original i traduït, aquest:
En effet, la haine est une liquer précieuse, un poison plus cher que celui des Borgia, – car il est fait avec notre sang, notre santé, notre sommeil, et les deux tiers de nostre amour ! Il faut en être avare ! – En efecte, l’odi és un licor preciós, un verí més estimat que aquell dels Borja, car és fet amb la nostra sang, nostra salut, nostre son, i els dos terços del nostre amor! Cal ser-ne avar!
L’escrit sencer porta per títol “Des sympathies et des antipathies” i és el tercer dels nou Conseils aux jeunes littérateurs.
Pensaments que a la primera línia capgiren el títol general en afirmar que “en amour, comme en la littérature, les sympathies sont involontaires – en l’amor, com en la literatura, les simpaties són involuntàries”. Quan esperaries que l’amor servís com exemple a la literatura, és al revés: allò que passa entre escriptors pot servir d’exemple a la terra dels enamoraments. Però com que és així, no en fem pas més cas que llegir-ho i seguir endavant per constatar que, de simpaties i d’antipaties, al final, arreu n’hi ha i, més encara, en aquest text, on poden arribar, bé: arriben a l’odi. L’autor estableix que hi ha qui es fabrica tant els odis com les admiracions sense to ni so, la qual cosa és verament una imprudència, crear-se enemics que no treuen cap a res, res de benefici, res de profit, rebla. I conta una experiència personal de la qual n’eixí avergonyit puix que hom l’havia vist en el seu actuar com qui prodiga antipatia, talment –i aquí entren els mots seriosos que li digueren– un poeta!, talment un filòsof! ui! “Comme vous prodiguez votre antipathie! un poète! un philosophe! ah fi!” Un poeta: ell ho era i, doncs, l’antipatia brosta entre literats i per a qui en pensi ser, el seu consell. Contada l’anècdota, l’espai és per a les ratlles finals copiades al començament d’aquestes.
“En efecte…” El literat arriba a la constatació darrera sobre un dels sentiments humans que, per a més bé mostrar-lo, el compara doblement. En primer lloc a un licor, i cap no ho és si no porta una bona quantitat d’esperit de vi, d’aiguardent, d’alcohol (diguem-ho com vulgueu, que prou sabem on anem a parar, no pas a la pica d’aigua beneita –popularment– o d’aigua senyada al Rosselló –com ho deien abans, segur, ara…). En segon lloc, la comparació puja de grau fins arribar al de metzina; figurativament a malícia. Més que la dels Borja. En quina accepció hem de llegir-ho? Potser en la segona, això és: aviem directe el mot verí com a comparança gairebé perfecta de la malícia que ens remou per dins. Prenguem-ho, doncs, per la segona accepció, i tornem a la comparança, atès que en la seva composició hi ha la nostra pròpia sang –allò de les sangs em bullen!–, hi ha la nostra salut –quan ens sentim amb prou forces per imposar la nostra veu, caprici o dèria–, la son –l’estat de dormir tranquil no pas per la recta consciència, sinó per la persuasió d’estar per damunt dels altres–, dues terceres parts, no pas poc!, del nostre amor, renoi! –l’amor propi dominant, senyorejant subtilment la voluntat, els sentiments, el que no cedeix mai davant dels qui ens envolten. Però endavant!, ve a dir-nos l’escriptor i poeta, no hi cal aquí el franciscanisme; el vostre odi (licor i verí i malícia) és més preciós que el dels Borja. Això, com un consell per als joves escriptors. Àpala! “prodiguez votre antipathie”! ha superar els Borja!
Cal treure’n alguna moralitat? Esforç inútil! I menys sabent qui n’és el pare. Només em complac a trobar els Borja i a mostrar-los-els a vostès, lectors, per sobre i per sota d’història i de llegenda. Els Borja ahir en un quadre renaixentista, demà en un vers, avui en una prosa curta de Charles Baudelaire.[1]
Nota
[1] Charles BAUDELAIRE, “Conseils aux jeunes littérateurs”, Oeuvres complètes, II, Texte établi, présenté et annoté par Claude Pichois, París: Gallimard, 1976, p. 16.
