A Guerra i pau, Lev Tolstoi ens ha deixat en el primer capítol de l’onzena part la reflexió següent:
El primer procediment històric consisteix a prendre arbitràriament una part d’esdeveniments ininterromputs i examinar separadament els altres, quan no hi ha ni pot haver-hi començament de cap esdeveniment i que sempre un esdeveniment neix d’un altre. […] La ciència històrica, en evolucionar, accepta sempre unitats cada vegada més petites per a les seves recerques i per això s’acosta cada vegada més a la veritat. Però per petites que siguin les unitats que la història usa, el fet de separar-les, d’admetre ‘el començament’ d’un fenomen qualsevol, de veure expressades les volicions de tots els homes en l’activitat d’un sol personatge, aquest fet és l’entalla de l’error.
(Nota: “entalla de l’error”. Joan Coromines –a la pàgina 238 del volum VIII del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana– ens instrueix pel que fa a la paraula “entalla”: “’tronc del gruix del polze que serveix per portar comptes, fent-hi osques’: solen tenir-ne dues (venedor i comprador, i si coincideixen, fa fe).” És a dir, l’historiador, amb cadascun dels fets aïllats que consigna fa com si diguéssim una osca, grava una ratlla a la vareta o canya (variacions que també esmenta Coromines, p. 233), això és, un fet o esdeveniment més… no a l’entalla de la història, sinó a la de l’error! La història no és una suma d’osques, ens diu Tolstoi, és una cinta contínua com ho és la realitat d’una família en què aquell besavi oblidat, aquella àvia amagada han estat baules necessàries, més potser que no ens pensem en la configuració del tarannà de la nissaga… la traducció francesa diu: “ce fait l’entache d’erreur”.)
Ben pensat. Ben dit refiant-nos de la traducció feta, a partir del francès,[1] per Carles Capdevila i revisada per Bartomeu Bardagí, és a dir, de fiar. Per tant, hi medito. En concentrar-m’hi considerant el món dels Borja, les peces petites i la continuïtat ininterrompuda em fan virar el pensament a la més que real successió sense ruptura a través de les mares, sia en la branca més coneguda com en la més anònima, o en la de més variacions –segones i terceres esposes– com en les d’una línia sense entrebancs. Les dones borgianes que engendren i les que retirades al convent esdevenen perllongació de la mare, complement de les germanes, vetlladores de la nissaga. Les dones borgianes, les que només ens han deixat un nom i les que ni això, però de les quals sabem que eren allà i configuraren igualment la successió de cada branca i del conjunt familiar durant segles. Les dames borgianes. Cert que hom sol pensar, vaja! sense pensar, en Lucrècia i Vannozza Cattanei. Totes a la foscor menys dues! Bé, algú hi afegirà la tercera, Giulia Farnese: tres dones, tres dames, tres amors d’Alexandre VI.
Per on començar? Hi ha més d’una possibilitat: la de la història en la mesura possible, una; la llegenda sempre acolorida amb clarors i foscors, una segona; la deducció des de documents vells o descoberts de poc, una altra; les dades d’un epistolari…; i alguna més. Aquí, ara, potser farà un poc de gràcia reproduir unes pàgines d’un vell historiador la ploma del qual és una quinta essència del barroc literari, de la fantasia narrativa i de l’enaltiment com a motiu de lloança a Déu. O tal volta la quinta essència d’un llibre d’història a glòria de Déu, grandesa de l’Església catòlica (per l’excel·lència de la Companyia de Jesús), sublimitat d’una família i bondat del poder polític. Em refereixo a (copio la portada sense, però, fer variacions en el model de les lletres ni en la mida):
La heroica vida, virtudes, y milagros del grande S. Francisco de Borja, antes Duque quarto de Gandía; y después Tercero General de la Compañía de Jesús. Escrívela el Maestro Alvaro Cienfuegos de la misma Compañía, del Gremio y Claustro de la Universidad de Salamanca, Cathedrático de Vísperas de Theología en ella, Calificador de la Suprema y General Inquisición. Y la consagra al Excelentíssimo Señor D. Juan Thomás Enríquez de Cabrera Grande Almirante de Castilla, &c. Año 1702. Con privilegio. En Madrid: Por Juan García Infantón, Impressor de la Santa Cruzada.
Doncs bé, entenc que una de les qualitats d’aquesta obra és la presència de les que he anomenat dames borgianes.
Tot comença en el capítol I, paràgraf III quan conta que el papa Climent VII expedí una butlla de prerrogatives i privilegis a favor de la casa Borja, “no solo a los Duques que posseían el Estado entonces (que eran los padres del Santo), sinó también a todos sus descendientes Hembras y Varones, y a sus Maridos o Mujeres […]”, com per exemple el privilegi següent: “Que las señoras desta familia, o casadas con el que fuere rama della, puedan entrar libremente en los Monasterios de Monjas una vez al mes y llevar cada una en su compañía otras quatro, comiendo y conversando con las Religiosas, mientras no fuere quedarse toda la noche”. Prudent concessió a favor de les monges de clausura que un cop al mes, etc., etc., puix una bona colla de les dames borgianes foren monges des de l’adolescència o en arribar a la viudetat i es comprèn, etc., etc.
Doncs bé, heus ací el primer fragment del paràgraf V d’aquest capítol I del llibre del jesuïta Álvaro Cienfuegos:
De Doña María Enríquez, abuela del Santo, digno espíritu de la inmortalidad de la fama, y de Doña Isabel Borja, su tía, se abreviarán muchas glorias en otros capítulos que parecieron nichos más oportunos a su memoria y más proporcionados al orden desta Historia Sagrada. La Duquesa doña Juana de Aragón, madre de San Francisco, fue la más insigne Matrona a quien los escritores de aquel siglo labran la mejor estatua: su piedad cristiana, su liberalidad prodigiosa con los mendigos, la benignidad con sus vasallos y el cuidado del alma de sus hijos la hicieron memorable y señalada en aquellos tiempos; y en fin, la hicieron digno instrumento de merecer tal Hijo. Exercitávase muchas horas del día con su familia en la más exemplar tarea de que aun la mujer fuerte pudiera tener envidia, enriqueciendo con sus manos el culto de los templos y hermoseando con varias flores a Dios su vestido. Era singularmente devota de aquellas cinco Fuentes por donde vertió prodigiosamente su vida el Autor de ella; y ocupado su espíritu en la meditación de tan sangrientas heridas, derramava continuas lágrimas pagando en las corrientes de su llanto precioso tributo al Mar Bermejo. Socorría con larga mano a las almas que arden dichosamente en el purgatorio y en una ocasión mereció que algunas hiciessen passo al Cielo por su oratorio, mudando ya en resplandor el fuego, a darla gracias por la limosna de doscientos ducados que había empleado en Bulas de difuntos para su sufragio, como refiere el Padre Tomás Muniessa en la Vida que escrivió de la esclarecida Duquesa Doña Luisa de Borja.
Em sembla que haurem de deixar-ho aquí i no fer cas de les ganes de comentar-ne alguna ratlla com, per exemple, l’expressió “hermoseando con varias flores a Dios su vestido”. Potser alguna altra vegada copiarem un tros més d’aquesta història que l’autor se la qualifica de sagrada. Nosaltres podríem qualificar-la… no ho sé, però a partir dels seus adjectius: “digno”, “oportunos”, “proporcionados”, “sagrada”, “insigne”, “mejor”, “prodigiosa”, “memorable”, “señalada”, “digno” (repetit), “ejemplar”, “sangrientas”, “continuas”, “precioso”, “larga”… i dels adjectius als adverbis: “singularmente” i “pródigamente”… i els adverbis quantitatius: “muchas” i “más”… i gerundis de tanta sonoritat com: “enriqueciendo” i “hermoseando”, qualificar-la de…
No, no ens hem de deixar atrapar en una sola dama ni en el vestit (ai! la impressió forta de “hermoseando a Dios su vestido con varias flores”) que li ha donat l’escriptor. Lev Tolstoi ens ha advertit que veure expressades les volicions –ara diguem qualitats femenines i virtuts– de totes les dones en l’activitat d’una de sola, aquest fet és l’entalla de l’error. Desenfocaríem el valor històric d’una a una i de cadascuna de la nissaga borgiana. La dificulta, però, no rau tant en la possibilitat d’errar-se en aquest punt, com en trobar fonts realment històriques fiables sobre la majoria d’elles. Haurem d’acceptar l’oracle de Tolstoi a la primera ratlla del capítol: “La intel·ligència humana no sabria comprendre la continuïtat absoluta del moviment” –de la història borgiana? M’ho pregunto.
Nota
[1] Un aclariment: desconec el text original de la novel·la i per una consulta a dreta i una a esquerra arribo a pensar que s’ha editat amb diferents maneres de repartir el seu contingut, és a dir, en quatre ‘llibres’ o quatre ‘volums’ –editats, compte!, en dos en tres o …–, cada un d’ells subdividit en parts o capítols i aquests amb numeració els blocs més petits de narració; etc. L’edició catalana segueix el model de la traducció francesa de J.-Wladimir Bienstock editada entre el 1903-1904 a París per P.-V. Stock; el fragment copiat es troba aquí.
