Pinturicchio, escena de la resurrecció, amb un retrat del papa Alexandre. Sala dels Misteris de la fe, Apartaments Borja del Vaticà.
Una reflexió descol·locada en el temps, però viva en el record de l’experiència, s’instal·la en aquestes pàgines. Per ajustar-la un poc al passat: era un 16 d’agost, l’endemà d’un dels dies en què els Museus Vaticans són closos per raó de la festivitat religiosa del 15, la Mare de Déu d’Agost, grans festes majors al Principat de Catalunya, solemne Panagia –la Tota Santa– a l’Església ortodoxa grega, ornaments de blau celeste enlluernadors al temple i panets beneïts al final de la celebració, record de més enllà en el temps a l’illa d’Eubea. Aquell 16, al Vaticà, era un avançar enmig d’una gernació que acumulava els visitants del dia i els del precedent. Això sí, en arribar a les sales, si practicaves la paciència podies esquitllar-te vers un angle i allí, amb un pam més d’espai, podies contemplar sense empentes els frescos de les parts altes de les parets i sostres. Després t’obries camí en la gernació que havia variat durant aquells minuts. Per les llengües percebudes a mitja veu, mig món era allà dins; per les cares, la meitat de persones de terres orientals; per la tensió muscular del rostre i la mirada… Aquí volia arribar perquè d’aquí parteix la meva debanadora en rumiar.
Dobles ulls, una doble mirada: raigs de fotons a les ninetes, l’externa; la interior, el pensament mogut per la llum rebuda pel sentit de la visió. Les dues mouen un gruix variable d’emoció i de goig segons quiscú plantat davant d’una obra d’art. La mirada exterior és la inicial que a voltes fa obrir fins i tot una mica més els ulls i a vegades un poc la boca perquè indefugiblement la imatge i la intensitat dels colors –sou davant d’un fresc del segle XV!–, impressiona d’allò més la retina que cerca, sembla, un perquè a tanta gosadia d’un arc iris allà tancat. També observava aquells que dirigien la vista d’una banda a l’altra i sense pausa l’adreçaven en la direcció de la corrua que avançava per ajuntar amb ella les passes i, som-hi!, a una altra sala… Altres rostres eren més discrets, d’expressió impassible, immòbil el cos i la cara fixa en un punt del fresc, lentament deixat per mirar-ne un altre amb nou deteniment. Poques, però també hi eren, les cares que transparentaven una admiració continguda amb la vivor dels ulls i uns llavis entreoberts, fins algú amb el capcineig de qui assenteix a una veu vinguda de l’obra convocant-lo a la fascinació.
Doncs bé. Detinguem-nos, per exemple, en dues sales. Som a la dels Misteris de la Fe. En un dels frescos es representa la resurrecció de Jesús i agenollat un papa, puix al terra hi ha la tiara pontifícia. Porta capa pluvial, fil d’or mat i pedres precioses sense esclat que fan girar els ulls a la serenor del perfil facial i a les mans juntes, dits grossos, un petit anell, creuats del pontífex. Quanta és la gent que entén el sentit de la Resurrecció –i només pregunto per la idea més simple catequèticament parlant (Déu me’n guard d’inquirir més críticament)? Suposem que una majoria. Quanta la que pot donar raó de la mandorla en la qual hi ha la figura del ressuscitat? I del sentit que té l’estendard que arbora, blanc amb una creu vermella? I posats a fer preguntes als visitants, ens podríem allargar més que no sembla amb les minúcies que són moltes, com la mida de la pedra que tapava el sepulcre, les cares dels personatges presents, les imatges de coses afuades cap al cel com la torre del fons a l’esquerra, l’estrany xiprer, l’alabarda d’un soldat, les roques de la dreta al fons, etc., o, encara, l’esvoranc al terra, menys on hi ha agenollat el papa, francament sospitós d’ésser verticalment obert vers un fons en les tres quartes parts baixes del primer terme… Té algun sentit el joc de línies i angles a les cames dels personatges militars? Deixem-ho, perquè pregunta hi ha de més aparent senzillesa: quin és el papa en actitud orant? Quants dels visitants saben que és un retrat d’Alexandre VI i què significa el seu papat en la història? Respondran “un papa Borja” perquè travessen els Apartaments Borja segons les guies? Sincerament: no m’imagino quants podrien contestar les meves preguntes. Amb més sinceritat encara: em penso que ben pocs, molt pocs, poquíssims amb exactitud històrica i un gram d’agudesa. Sí, agudesa en els coneixements de fons que ens porten a la segona sala.
Segon fresc, la volta de la sala dels Sants. Damunt dels ulls dels visitants, ixen del domini del blau figures humanes i animals, i a les parets les grans escenes. Mirem l’anomenada “Disputa de santa Caterina”. Al tercer grau de fondària, un cel turquesa a dalt que descendeix aclarint-se amb una tonalitat de crepuscle cap a la dreta –l’alba o la posta?– i muntanyes a la major llunyania. Al centre de la profunditat i encreuament de la línia d’alçada i amplada, s’alça amb solemnitat arquitectònica l’arc romà de Constantí, puix es diu que Caterina era neboda d’aquest emperador. Al cim, un rètol al panell central de l’arc que resa, en llatí, “Conreador de la Pau” i al damunt la figura d’un bou. Aquest, el símbol d’armes dels Borja; aquell, la intenció política d’Alexandre VI, la de bastir una pau romana arreu sota el seu pontificat, talment un novell Alexandre Magne. Quants contempladors sabrien dir-me això? Però poca cosa seria respondre-ho perquè al sostre hi ha més imatges, també el bou en un marc ben diferent al romà d’aquest d’arc constantinià. Al primer terme de la Disputa, tots els personatges, la santa filòsofa al centre. No m’hi entretinc, tot i saber que es considera un retrat de la filla papal, Lucrècia, com igualment l’emperador Maximilià assegut al seu tron, retrat del fill Cèsar. És al sostre on hom perd, diuen els entesos, el fil d’una narració religiosa cristiana perquè… Perquè allà dalt, el bou que apareix en escenes diverses no és altra contalla, ni més ni menys, que la del mite egipci d’Ossiris, el déu que mor i el bou Apis el porta a soterrar i ressuscita després… Al·legoria, doncs, de la resurrecció de Jesús i, simultàniament, al·legoria del papa Borja vicari del Ressuscitat, bou a l’Arc constantinià per refer la política de la pau imperial… Aquella gernació d’aquell dia als Apartaments Borja, que m’empenyia als angles de les sales, coneixia, capia, assaboria en el pensament aquesta juguesca de religions i de poder militar i religiós? Un Alexandre fill de Macedònia, un Alexandre de terra valenciana, un déu que ressuscita al desert, un que ho fa de la tomba a la falda del turó de la calavera a Jerusalem… ¿Enlluernen els colors del Pinturicchio o la gosadia de fe i política en tripudi (dansa solemne a l’antiga Roma), la més solemne a la nova Roma, tot en un grumoll de bellesa rutilant que et darda les ninetes i et trepana el pensament?
Una reflexió descol·locada en el temps… És que el temps importa quan sembla que els Borja no necessiten dia ni hora per presentar-se segle rere segle? Avui m’han arribat amb aquesta consideració. Demà serà un poema que els evoca. Una volta és Calixt III i una altra els consogres d’Alexandre VI. Lucrècia o la seva mare. O un document, no per conegut menys digne de comentari com aquell, per exemple, de la venda d’un ducat a Pere Lluís de Borja que signava Ferran el Catòlic el 3 de desembre de 1485 i Gandia entrava a la història de les misèries i les grandeses humanes. Duc de Gandia. Rumiaments, pareu.
Acabada la visita aquell 16 d’agost de 2002 (ara l’any, útil per saber que persisteix un record, per tenir present les alteracions de l’allunyat pretèrit), vam dinar al restaurant –bé, un autoservei, self-service perquè mana l’anglès– del mateix Museu vaticà i la tarda ens acollí, amb una lleu marinada, asseguts per al repòs de les cames, a la plaça “della Rotonda” davant de la imponderable meravella: qui pot emetre’n judici ver, just i fidel, trobar-hi els adjectius divins que mereix? Temple dels temples, el Partenó, tots els déus en rotle sota l’òcul de llum del Pare de tots.
