Sant Francesc de Borja a Loiola

Tradueixo una frase i la rellegeixo.

“Perquè els llibres són la continuació uns dels altres, malgrat el nostre costum de jutjar-los per separat”. L’he trobada al capítol cinquè del llibre de Virginia Woolf A Room of One’s Own. I l’he recordada en tenir al davant dos volums, dos textos diferents, de l’estudiós Jordi Rubió i Balaguer. Molt estrany, direu. Sí, però ha estat així. El primer és aquest, La cultura catalana del Renaixement a la Decadència. Hi llegeixo tot això:

També mereixen record, perquè van dirigides directament a l’emperador, les cobles publicades a Barcelona l’any 1539, a la mort del virrei de Catalunya Don Frederic de Portugal, arquebisbe de Saragossa. Va ésser bon governant, i bé ho reflecteixen, més enllà de qualsevol convencionalisme d’adulació circumstancial, els ingenus versos de l’anònim autor que Aguiló va incloure en un plec del seu Cançoner: 

“Provehiu, Emperador,

Cathalunya, si voleu,

de un altre tal pastor

com aquell qui ens lleva Déu.

Cathalunya resta en pau

per lo seu gran regiment

mes si molt vos retardau

sentirà algun detriment,

d’on convé, Emperador,

provehir si trobareu

de un altre tal pastor

com aquell que ens lleva Déu.”

El prec va ésser escoltat, i Carles V va tenir bona mà en nomenar successor del virrei mort: va ésser el marquès de Llombay, que avui venerem, amb el nom de sant Francesc de Borja.

Literatura popular i història. Situació delicada per la mort de l’autoritat reial al Principat, versos anònims i nou virrei o lloctinent. “El prec va ser escoltat”. Ho fou? Ho sembla. La situació n’exigia un que se les havia de veure de cara i sense cerimònia bonica amb el bandolerisme, que de fet no era altra cosa que baralles seriosíssimes i sagnants entre nobles i senyors del país amb llurs agents armats i actius quan així els cridaven a servei; un virrei que havia de plantar cara a la pirateria del mar i a les instigacions bel·licoses del regne de França en terres del Rosselló; havia de tenir sang freda i mà enguantada, fins i tot amb la realitat eclesiàstica del país, des de bisbes a convents de monges; una feina galdosa, a fe. L’escollit fou Francesc de Borja i d’Aragó. Van tenir alguna cosa a veure, en el seu nomenament, els versos anònims? No ho sabrem pas mai, i més aviat cal pensar que no arribaren a coneixement de l’emperador, el qual va obrar per altra via i va triar per raons menys poètiques, segur. Ara bé, no negarem pas que la presència d’una cobla en l’afer d’un nou lloctinent no sigui cosa bonica. Com va ser aquell govern de Francesc de Borja? Com va sortir-se’n? Avui per avui, la majoria considera que una mica com va poder: tres anys, tres mesos i onze dies combinant mà dura i llaçant aliances entre nobles i grans senyors per pacificar com més millor l’entramat social dels de dalt –i així els de baix no patirien tant, se suposava; un balanç, tot comptat i mesurat, de color gris. Això sí, la complexitat de la situació i la seva actuació omplen de matisos les hagiografies del personatge durant el període del virregnat i propicien convertir-lo en rellevant element propagandístic de la seva santedat. El seu biògraf Eusebio Nieremberg (Vida de san Francisco de Borja, Duque de Gandía, Virrey de Cataluña y después Tercer General de la Compañía de Jesús, llibre I, capítol XV) conta que a bona hora de cada vesprada començava la seva oració, no sopava mai per tan intens recolliment, dormia quatre o cinc hores i vers les dues o les tres de la matinada reprenia l’oració ininterrompudament cinc o sis hores més… El sentit comú més prim descobreix la diferència entre la realitat de la difícil responsabilitat a ell encomanada i la piadosa disfressa que l’oculta (em sembla que descaradament). Però ara no és lloc per a comentaris acíduls.

El títol d’aquestes ratlles: és encertat? Si més no, pot semblar ben trobat per captar l’atenció i així el mantinc. D’un primer fragment de llibre es desprèn, doncs, una possible interpretació bonica de com un Borja va arribar a ser virrei al Principat. En el segon text anunciat descobrirem una de les seves actuacions governatives.

Es pot llegir en el pròleg que Rubió i Balaguer avantposà a la col·lecció de documents aplegada per Josep M. Madurell i Marimon i per ell mateix anotats en el llibre de 1955 Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553) –ara en versió catalana a les obres completes.[1] Historia la primera menció que es fa a l’entorn dels drets d’autor d’un llibre, i en el paràgraf que hi dedica llegim que

dels nostres documents es dedueix que la propietat de l’edició era reconeguda i garantida al llibreter o a l’impressor pel privilegi [reial], però sense cap excepció a favor de l’autor.

Una dada que corrobora amb la informació següent:

faltant la concessió reial, el qui s’aventurava a emprendre una publicació corria el risc que un rival, llibreter o impressor, reedités el llibre. Per això amb tanta freqüència consta en els contractes la clàusula que els impressors no podran reestampar l’obra fins que se n’hauran venut tots els exemplars contractats.

Em sembla que ratlla a ratlla es constata que des dels llibres estem parlant dels llibres i poc a poc es confirma, encara que només sigui pel cantó de les dades històriques, el fet que, uns amb els altres, formen una cadena com les baules de metall. Doncs és el cas que en aquest encadenament apareix el lloctinent del Principat. La seva tasca de govern arribà als obradors dels qui imprimien i venien llibres. Rubió i Balaguer tanca l’apartat en el qual han aparegut els primers testimonis en defensa dels guanys monetaris per part de l’autor, que, essent però a la primera meitat del segle XVI, encara eren una excepció, constatant com preval la tradició de considerar propietaris absoluts els llibreters o els impressors. Així, per tant, escriu:

aquest dret de propietat dels llibreters sobre la seva edició era expressament salvaguardat en els privilegis i una vegada el veiem consolidat en reservar-se el lloctinent general del Principat (llavors el que fou sant Francesc de Borja) la fixació del preu a què calia vendre una obra: és rahó que quiscú visqui de sos treballs e indústria.

I cita el document 460, que correspon a l’any de 1539, ni més ni menys que al primer del seu mandat.

Una “salvaguarda” del treball mecànic de l’impressor, cert. Però no del de l’enginy de qui ha escrit el contingut estampat. O diguem-ho així: la disposició del governant Borja es manté en la consuetud, la consolida, una manera d’evitar novetats i els malentesos que elles generen abans no esdevenen norma general imposada o nou costum establert. Una posició que contrasta amb les dades que Rubió i Balaguer aporta d’una primera referència explícita al guany que mereix l’autor en la primera edició que va fer-se a València l’any 1509 (trenta enrere!) del Cancionero General aplegat per Hernando del Castillo; el volum eixí de les premses de Christoph Koffman el 1511. Hi fa aquest comentari:

aquest reconeixement del dret de qui preparà els textos per al Cancionero té importància per la seva data i diu molt en elogi de l’editorial valenciana. No té equivalent contemporani a Catalunya.

Quan hom exposa les mil empreses privades o públiques, bones o no tant, de la família Borja en la política civil, militar, cultural i religiosa dels segles XV i XVI, pot semblar-li que mai no acabarà de comptar-les ni de narrar-les. Té raó. Els cinc gruixuts volums fins ara editats del Diplomatari Borja esbalaeixen qualsevol que tingui el mínim lluc per entendre el significat de tants i tants documents; i no parlem de l’epistolari que sembla no tenir fons. Sí. Sensació comprensible del tot. I ara afegim-hi aquest document signat per Francesc de Borja sobre una qüestió aparentment, potser, allunyada dels grans afers i de les moltes vicissituds de cadascun dels membres de la família. Un d’ells, exercint de lloctinent al Principat, entrà a l’entramat de l’edició de llibres i la seva dimensió econòmica. Afer potser menut, però certament un més per mantenir tens l’esbalaïment dels qui s’apropen als Borja.

El món dels llibres ara em porta –i el lector potser ja ho veu venir– al Francesc de Borja escriptor. Va ser nou anys després del document signat a Barcelona. El 1548 es publiquen a València, per l’impressor flamenc establert a la ciutat Joan Mei, Seis tratados muy devotos y útiles. És el principi de la història de Francesc de Borja com a autor espiritual. Llarga. Plena de revolts. Curulla de disgustos. Sembla que tot començà amb l’arreplega d’una colla de petits tractadets ascètics i piadosos de diversos autors feta per “un avispado que quiso hacer el agosto autorizando todos los textos bajo el nombre de Francisco de Borja, duque de Gandía”, escriu l’estudiosa universitària Doris Moreno.[2] És a dir, exactament un cas dels tripijocs apuntats per Rubió i Balaguer, aprofitar-se de la manca de privilegi reial per treure’n negoci. Fou en doble edició el 1550 i 1551 a Alcalá de Henares. Certament va ser feina d’“un librero avispado”. Molt llest, suposem-ho, perquè la qüestió és, ara, preguntar-nos si en aquell 1548 i en aquests 1550-1551 els guanys d’estampació continuaren tots a favor de l’editor o ja l’autor en cobrà un pessic. Ho desconec. Algú en deu saber més i fins potser és publicat en alguna revista o llibre. Aquell lloctinent que vetllà pels drets tradicionals dels llibreters al principat de Catalunya, va escriure sota la mateixa condició? La publicació a València potser li proporcionà unes monedes com a autor? La castellana segur que no, puix el propòsit era net i clar: un negoci per a l’espavilat que evidentment ens és desconegut. Més història: l’inquisidor general Fernando de Valdés y Salas posava a disposició de tothom el 8 de setembre de 1559 l’Índex d’obres prohibides, entre les quals hi havia les Obras del cristiano del jesuïta Francesc de Borja. És cert que no existia ni ha existit cap llibre amb aquest títol que fos del duc de Gandia i aleshores encara no general de la Companyia, però la menudalla del títol és poc rellevant i sí, i molt, que aparegui el seu nom entre els condemnables. Aquí s’amaga el nus de tot plegat. Complicada i duradora situació que només s’esvaí essent ell ja mort. En 1576, en una aproximada traducció llatina, es publicaren finalment els breus escrits de matèria espiritual de Francesc de Borja i la validà, el 1583, l’Índex establert per Gaspar de Quiroga y Vela, diplomàticament… Però tot això és matèria diversa (i encara amb ombres per als historiadors) de la monetària en què intervingué el novell virrei de Catalunya aquell 1539.

Ho deixo, doncs, aquí i em limito a repetir el pensament de Virgina Woolf: els llibres són continuació d’altres llibres; i avui tal volta haurem d’afegir-hi les pàgines web.

Notes

[1] Jordi RUBIÓ I BALAGUER, La cultura catalana del Renaixement a la decadència, Barcelona: Edicions 62, 1964, p. 101-102; i Obres de Jordi Rubió i Balaguer, XI, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, p. 172-173.

[2] Es tracta d’un estudi al meu entendre valuós del tot: Doris MORENO, “Francisco de Borja y la Inquisición”, dins Francesc de Borja (1510-1572, home del Renaixement, sant del Barroc. Actes del Simposi Internacional, Gandia – València 2010, edició de Santiago La Parra & Maria Toldrà, Gandia: CEIC Alfons el Vell; IIEB; AC/E, 2012, p. 351-375.