El títol sorprèn. La resposta afirma. Sí. Dos de la gran família, pare i fill.
En aquest blog ja són moltes les vegades que un dia d’un poeta, un altre d’un novel·lista, un tercer d’una dada d’arxiu i així una i una altra i més encara en què es parla dels Borja perquè apareixen en aquests i en altres llocs, o fets històrics o documents, etc., etc. Bé, avui els trobem en un dels grans pensadors del segle XVIII. François Marie Arouet, Voltaire, parisenc de naixença, educat pels jesuïtes, membre de l’Acadèmia Francesa, un dels grans del Segle de les Llums. Sí, tot això i més, espadí esmolat, presentat pels seus enemics com un anticrist… Però, ben mirat, em sembla innecessària una presentació; s’ha d’anar al text i ja veurem com ens en sortim en llegir-lo, entendre’l i què dir-ne de profit.
De les qüestions que haurem d’anar sumant per a la comprensió, la primera ja la proclama –sí, verb exacte– amb lletra clara i mots entenedors, el títol de l’obra: Traitésur la tolérance / Tractat sobre la tolerància, del 1763. Però porta un subtítol que és l’agulló, diríem, que mou l’autor cap al fons d’un cas judicial del seu temps i a continuar més enllà amb la proposta de contrarestar el que succeí a fi que no es repeteixi mai més. Diu: À l’occasion de la mort de Jean Calas / En ocasió de la mort de Joan Calas. Una mort, a la roda, decidida en un judici injust des de tots els angles possibles contra un home innocent, a Tolosa del Llenguadoc el març de 1762. La injustícia va prorrompre quan el poble tolosà, exaltat per una primera veu, veié l’assassí en el pare d’un xicot que s’havia penjat, sense altra prova que el fet d’ésser hugonot, és a dir, cristià reformat (o protestant), no pas catòlic com el poble atiat pel fanatisme religiós. I cal dir, per cert, que Voltaire no errava en trobar la causa quan el fill trobat penjat fou convertit en màrtir perquè, deien, l’endemà havia d’abjurar del seu protestantisme, i se li feren honors de màrtir a la catedral de la ciutat. Cal metjar el cos social amb l’eliminació de tota superstició i fer per manera que arreli la tolerància. A partir, doncs, d’aquest fet històric, Voltaire argumenta. Comença amb un record de la història passada.
Descrit el malaurat cas de Joan Calas i les conseqüències del seu suplici i mort, escriu:
III. IDEA DE LA REFORMA DEL SEGLE XVI. Quan durant la renaixença de les lletres els esperits començaren a il·lustrar-se, hom es planyia generalment dels abusos i tothom confessà que aquesta queixa era legítima.[1]
A continuació els exemples que propiciaven aquest diguem-ne canvi de mentalitat, la novetat de considerar “legítima” la queixa pels abusos… i es veurà que es refereix als del poder.
El papa Alexandre VI havia comprat públicament la tiara, i els seus cinc bastards en compartien els avantatges. El seu fill, el cardenal duc de Borja, concertat amb son pare el papa, féu morir els Vitelli, els Urbino, els Gravina, el Oliveretto, i altres cent senyors, per tal d’arrabassar-los llurs dominis.[2]
El paràgraf fineix amb aquestes dues ratlles –ara amb les dues llengües de costat:
Aquells que s’alçaren contra tant de bandidatge no s’equivocaven gens pel que fa a la moral. Vegem si discrepaven amb nosaltres pel que fa a la política. / Ceux qui s’élevèrent contre tant de brigandages n’avaient du moins aucun tort dans la morale. Voyons s’ils en avaient contre nous dans la politique.
No seré presumptuós de pensar que soc el primer a trobar els Borja en la ploma més afilada i talladora del segle XVIII. Desconec estudis fundats o comentaris sobre aquest passatge volterià. Mancança meva, sí; deu ser l’esquerda per a dir-hi alguna cosa sense cap pretensió. Altrament seria tenir al davant Essai sur les moeurs et l’esprit des nations que Voltaire havia publicat el 1756. En els capítols 110 i 111, Alexandre VI i el fill Cèsar són els personatges centrals. Deixem-los aquí i retornem al llibret de 1763.
Dos temes o dues mirades davant dels abusos del poder –Voltaire ha triat els de l’Església romana (de la ciutat de Roma, on el papa era el bisbe i el rei) que en el seu temps perdurava encara com a religiós i polític–, el moral i l’estrictament polític. Del primer, no té res a dir-hi: els qui s’alçaren en contra tenien tota la raó al seu costat, moralment era reprovable cadascun dels abusos comesos, fos de la mena que fos. Fins sembla que podem llegir que ho eren al marge del concepte religió. La sola mirada humanista els condemnava. Del segon, és a dir, considerar-los des del vessant polític, sí que s’havia de confrontar l’actitud dels contemporanis dels fets amb l’actual d’aleshores, el de la segona meitat del segle XVIII. Si més no en esperança:
Aquest escrit sobre la tolerància és un requeriment que la humanitat presenta molt humilment al poder i a la prudència. Sembro un gra que un dia podrà produir una collita. Esperem-ho tot del temps […] i de l’esperit de raó que comença a escampar per tot la seva llum.[3]
Qüestió política, certament, perquè un judici fet sota la pressió, molta, d’una gran ciutat tensa per una estricta, única i fanàtica visió religiosa comportà la mort d’un innocent… Política perquè mostrava la feblesa humana sota la pressió: la de la gent, moguda per una creença més supersticiosa que serena; la dels jutges, atemorits més per la reacció popular que per la nimietat i foscor de les proves acusadores. Política… no necessitem pas més raons. Arribant a les darreres pàgines del llibret, Voltaire es confessa:
[…] Déu sap que no estem animats sinó d’un esperit de justícia, de veritat i de pau, que hem escrit allò que pensem de la tolerància, amb motiu de Jean Calas, que l’esperit d’intolerància féu morir.[4]
I els Borja?
Els Borja.
Lloats siguin els Borja, pare i fill, perquè aquesta volta, de les seves accions reprovables, Voltaire en tragué un exemple negatiu per escriure a favor de la tolerància. A l’escaquer polític de la vida, el negre i el blanc. A cada requadret hi ha la peça corresponent –l’home, la dona, l’infant, l’ancià, advocat o sastressa, diputada o barber… No dissimulem la negror quan en l’escaquer de cada persona també hi contrasta el blanc i el negre. Triem sempre les blanques i juguem, no a la guerra, sinó a la tolerància per evitar-la, allunyar confrontacions, capgirar malentesos, generar confiança… ui, ui!, me’n vaig per on em perdré puix no soc pas moralista ni conseller… Prou n’hi ha, avui, que hagi recordat Alexandre VI i el seu fill Cèsar. També Voltaire (ara, discret entre els parèntesis, rememoro de quan jovenet ens deien que Voltaire havia estat molt dolent i que molt dolent encara continuava essent amb els seus llibres). Ara, en l’avui de molts anys, ja no és discreta l’admiració en llegir:
Je meurs en adorant Dieu, en aimant mes amis, en ne haissant pas mes ennemis, en detestant la superstition. 1778 fev. / Moro adorant Déu, amant el meus amics, no odiant el meus enemics, detestant la superstició.1778 feb.[5]
Notes
[1] “Lorsqu’à la renaissance des lettres les esprits commencèrent à s’éclairer, on se plaignit généralement des abus; tout le monde avoue que cette plainte était légitime (de l’edició princeps que és en línia). La versió catalana és de Maria Ginés: VOLTAIRE, Tractat sobre la tolerància i altres escrits, Barcelona: Edicions 62, 1988, p. 50.
[2] Aquí aporto tot l’exemple, això és, tots els personatges de l’exemple: “Le pape Alexandre VI avait acheté publiquement la tiare, et ses cinq bâtards en partageaient les avantages. Son fils, le cardinal duc de Borgia, fit périr, de concert avec le pape son père, les Vitelli, les Urbino, les Gravina, les Oliveretto, et cent autres seigneurs, pour ravir leurs domaines. Jules II, animé du même esprit, excommunia Louis XII, donna son royaume au premier occupant; et lui-même, le casque en tête et la cuirasse sur le dos, mit à feu et à sang une partie de l’Italie. Léon X, pour payer ses plaisirs, trafiqua des indulgences comme on vend des denrées dans un marché public” (ibídem).
[3] “Cet écrit sur la tolérance est une requête que l’humanité présente très humblement au pouvoir et à la prudence. Je sème un grain qui pourra un jour produire une moisson. Attendons tout du temps, de la bonté du roi, de la sagesse de ses ministres, et de l’esprit de raison qui commence à répandre partout sa lumière” (cap. XXV; VOLTAIRE, Tractat sobre la tolerància i altres escrits, p. 131).
[4] “Ce Dieu sait que nous n’avons été animés que d’un esprit de justice, de vérité, et de paix, quand nous avons écrit ce que nous pensons de la tolérance, à l’occasion de Jean Calas, que l’esprit d’intolérance a fait mourir” (ibídem; VOLTAIRE, Tractat sobre la tolerància i altres escrits, p. 130).
[5] Vegeu Le Courrier de l’Unesco (Juin 1992), p. 17, on es reprodueixen en fotografia aquestes paraules escrites i signades pocs mesos abans de la seva mort el 30 de maig de 1778.
