Canción, el alma siente,
Que no te ofrece espíritu valiente,
Mas no podrán tacharte,
Aunque eres parte, y de Francisco parte.
El poeta, amb dos heptasíl·labs i dos hendecasíl·labs, justifica els 83 versos anteriors als quatre transcrits, combinats de mètrica igual, sota el títol genèric de “Canción”. L’ànima del poeta s’adreça a la “canción” ja acabada per fer-li saber que és conscient de no haver-li atorgat el tremp poètic, “espíritu valiente”, que es mereixia. Tanmateix li assegura que els lectors no podran pas censurar-la, “tacharla”, això és: cap crítica, per dues raons. La primera: “aunque eres parte”. Com entendre-la? Segurament de més d’una manera. Vegem-ne una. El contingut de les set dotzenes de versos (en falta només un perquè siguin exactes) es limita a una sola temàtica: el desengany o, amb el vers 30, “la ciencia de el no ser y del engaño” de la vida cortesana en particular i en general del viure en aquest món. Qui excel·leixi en la pràctica d’aquesta ciència mereix la santedat: ho rimaran uns pocs versos. Uns pocs més, els darrers, exposen la segura resposta a la pregària d’intercessió que els devots rebran del sant d’aquesta escola ascètica. Si, doncs, el contingut significatiu bàsic és la vida desenganyada del personatge del poema, es deixen altres aspectes de la seva personalitat i altres fets de la seva història. És a dir, tu, “canción”, no podràs ser “tachada” pels lectors, “aunque eres parte” només de la vida i miracles de qui tu parles en els versos.
La segona raó. És de més gruix, única i indissimulable. Diu el poeta: —Mira, “canción”, si per una banda ets parcial, per l’altra res no tens de neutral, res de narradora objectiva perquè tu mateixa formes part de la història que verseges; tu, per mi que t’he fet, n’ets inseparable puix que jo soc “de Francisco parte”; reescriptura dels mots darrers: soc de la parentela. Estret lligam, doncs, entre l’autor i “Francisco”, el personatge de la “canción”, el que és presentat al subtítol, o al títol pròpiament dit dels 83 versos: “Canción III [les dues del davant, “A la Cruz” i “A san Lorenzo”; la del darrere “A la adoración de los Reyes [Mags o d’Orient]”]. A san Francisco de Borja”.
En efecte. La “canción” comença amb el record del canvi esdevingut a l’íntim fons de Francesc de Borja i d’Aragó en veure “el cadáver de el Sol de la Belleza” (v. 1), Isabel de Portugal i d’Aragó, “ya puesto en el ocaso de la vida” (v. 2), per no escriure, així de sobte i a l’entrada, en la vescosa foscor de la mort. Francesc veié la posta d’una bellesa perquè aleshores “miró y”, simultàniament, “renació glorioso” (v. 3). Tornà a néixer, no pas trist per la tètrica visió, sinó que fou un renéixer esplendent, a l’extrem absolut oposat: l’emperadriu desfent-se és imatge fuliginosa, ell és renaixement lluminós. Densitat del tercer vers, contrast total. El gran esdeveniment en la vida de Francesc de Borja i d’Aragó que mereix redir-se amb un parell de versos més, els 9-10: “En el fúnebre yelo / Renace el alma, sin morir, al Cielo”. L’ànima de Francesc difunta a les vanitats del món, a les galanies cortesanes, viu en el celeste sense haver passat per la mort. Conclusió del fet històric i fonament de la doctrina dels versos següents: “Que ilustra más en las sagradas leyes / El polvo, que la sangre de los Reyes” (v. 13-14). Sentència de predicador en alta trona de temple en penombra. Evidència innegable: “O estudio infatigable de la muerte!” (v. 15). Per dins, el desengany barroc; per fora, la imatge barroca de Francesc de Borja: prim, negra sotana com la més negra que hi hagi fins als peus i a les mans un crani humà descarnat de tots els somnis que hagi hagut, conques buides de colors, septe nasal que no atraça cap flaire, ossets de l’oïda immòbils, boca deserta de gustos. La imatge gairebé constant fins avui: el magre jesuïta i la mort sempre junts.
No aniré més enllà en els versos, saltaré de cop als quatre finals. El poeta els escriu amb mà segura, potser amb idea clara, sens dubte amb sentiment:
Y deste mar en la inclemencia loca,
Seguro espera, quien tu nombre invoca;
Porqué es nuevo blasón de tus renombres,
Poder con Dios, quien pudo con los hombres.
“Y deste mar en la inclemencia loca”, evident!: fins si hem aconseguit esdevenir desenganyats del món per ferm convenciment, no per això deixem encara de ser-hi, mal ens pesi, i vivim en la intempèrie del neguit quotidià, una bogeria perquè justament hem esdevingut bojos als seus ulls, bogeria per bogeria: “quae stulta sunt mundi elegit Deus / el que hi ha de neci al món Déu ho ha elegit”, fa segles deia Pau de Tars a uns convertits corintis al cristianisme (1 C 1,27), cosa de bojos! “[…] tu nombre invoca”, què menys si Francesc era un flamant nou beat als altars –segons els entesos, l’escriptura d’aquest poema fou en ocasió d’aquesta proclamació el 1624. I si doncs era amb títol novell a la glòria del cel… “seguro espera” el devot i l’interessat davant qui sigui i així quedar com un piadós senyor (cosa de vanitosos per als quals tot va a missa i queden bé). “Porqué es nuevo blasón de tus renombres”, veritat del tot, “blasón”: “señal o pieza de las que se ponen en un escudo”, ensenya el diccionari de la Real Academia Española, i en aquest cas s’ajusta, ves per on!, a la categoria del poeta i a la que tenia el personatge abans de l’estrenat títol de beat. Baró i primer marquès de Llombai, duc de Gandia amb vistent escut d’armes, el del bou que pastura en camp de gules (el vermell de quina herba miraculosa?). I els “renombres”: al costat de duc i de marquès, el de cavaller de la difunta emperadriu, lloctinent o virrei de Catalunya i el de tercer prepòsit general dels jesuïtes, i encara més: ambaixador d’Ignasi de Loiola, de Felip II i del papat, marmessor del difunt emperador Carles… i el cardenalat tot i que el refusà aconsellat per Ignasi… Renoms a munts i fama, si abans com a cortesà, després com a jesuïta, ara com a beat. I arribem al darrer vers, aquest sí que mereix espai destacat:
“Poder con Dios, quien pudo con los hombres”. Aquest sí que és gran “blasón”, el poder. La resta, ferrallot. El poder. Per què posar-ho en dubte? No pot ser. Francesc, al cel, tindrà poder “con Dios” puix que a l’engròs el va tenir a la terra. Va poder amb els homes. I tant! Que ho demanin a la història de la Generalitat del Principat i li contaran alguna cosa, i als prohoms barcelonins, i als de terra endins. Qui negarà el poder amb els homes, el d’ell, ambaixador doble a Portugal, de dia en nom del papa de Roma, de nit en nom del rei d’El Escorial! Que ho preguntin als annals de l’un i de l’altre, els dos satisfets i ell com si res no hagués fet! Que ho demanin als jesuïtes mateixos que respiraren, una majoria, el dia que morí!, els havia pagat la gran casa romana i els havia dirigit sobresortint en la fundació de col·legis, però també en una vida més monacal, i d’aquí els plors, que no els plaïa. Que ho preguntin als gestors polítics que el maig de 1571 crearen la Lliga Santa contra el turc amb ell de legat pontifici al mig, la que batallà i vencé a Lepant! Ben cert del tot: si al cel mana com manà als homes a la terra, el devot té el favor assegurat. Amén.
—Exagerat!
—No m’ho digueu. Retiraré el que no concordi amb la història fiable, però concediu-me el que concorda amb la Bíblia, llibre del Gènesi.
Justa la fusta! La Bíblia ara ve al paper. “D’ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut” (Gn 32,29) –versió de la Bíblia Interconfessional en català. Però parem compte al text en llatí de la Vulgata: “Nequaquam, inquit, Iacob appellabitur nomen tuum, sed Israel, quoniam si contra Deum fortis fuisti, quanto magis contra homines praevalebis? / […] si contra Déu fores fort, quant més contra els homes seràs fort – influent – eficaç – prevaldràs?” Una cosa deu ésser, segur, la versió a partir del text original hebreu, i una altra ho és la versió llatina oficial proposada el 8 d’abril de 1546 al concili de Trento amb ets i uts i el corresponent “anathema sit”. Però compte, doncs, que d’indubtable ho és la literalitat de la Vulgata, la que aleshores entenia qui sabia llatí, com segurament el poeta de la “Canción III”. I murri de poeta, capgira la sentència de la veu divina del llibre bíblic i assegura que si Francesc prevalgué enfrontat als homes, ara ho serà amb Déu. Demaneu favors, el meu parent és poderós. Amén. Amén.
