El poeta, el trobarem a l’extrem més proper a nosaltres d’aquesta llista que va de pares a fills:
Alexandre VI, papa; Joan de Borja (Catanei) (1478-1497); Joan de Borja i Enríquez (1494-1543); (sant) Francesc de Borja i d’Aragó i de Gurrea (1510-1572); Joan de Borja i de Castro (1533-1606); Francesc de Borja i d’Aragó i Barreto (1577-1658), conegut com a príncep d’Esquilache, casat amb la primera d’aquesta llista de fills a pares:
Anna de Borja Pignatelli, princesa de Squillace –títol italià que en el seu marit la tradició castellanitza– ; Pere Borja d’Aragó Marulla; Joan Baptista d’Aragó Picolomini; Francesc de Borja i del Milà; Jofré de Borja (Catanei); Alexandre VI, papa.
Ara l’obra poètica amb la transcripció de la portada:
Primera edició dels versos d’aquest príncep d’Esquilache gràcies a la seva muller Anna que n’era la cinquena d’aquest títol, net d’un beat Borja que era besnet d’un papa, i que per a fer versos havia deixat l’exercici de gran cavaller, això és, de servir la monarquia hispana fent política, ni més ni menys com a virrei al Perú entre el 1614 i 1621 (des del nomenament al retorn cap a la cort hispana el darrer dia de l’any). Morí a la Villa y Corte de Madrid el 1658.
O bé, ell ja difunt:
Les obres poètiques barroques d’un príncep borgià. Solemne. És història. Però. La partícula adversativa apareix pel contrast entre l’absència d’aquesta obra a les biblioteques o a les llibreries i els elogis que un dia va aplegar. Si bé en honor de la veritat exacta, s’ha de consignar que a Madrid se n’edità una antologia el 1941, el 1948 un dels llargs poemes que feu, obra que li donà en el passat certa fama, Nápoles recuperada por el rey Alonso, i en arribar el 2004 hi ha penjats a la xarxa una edició dels seus sonets.
Unes ratlles, doncs, que ens mostrin com fou vist aquest poeta en el seu temps. Comencem, i em semblarà significatiu, pel jesuïta Baltasar Gracián que en la seva obra Agudeza y arte de ingenio l’anomena “príncipe de la poesía”. Cervantes el té present a Viaje del Parnaso i Lope de Vega no l’oblida en el Laurel de Apolo, entre altres escriptors. Ara bé, penso que n’hi haurà prou que n’esmenti un que podríem esguardar conciutadà seu –en sentit ampli– si les dades, més aviat febles, no ens portessin a saber el següent. El naixement d’aquest príncep literat va ser en el mar i el bateig va celebrar-se a Gènova quan la seva mare anava de camí cap a Praga on residia el pare, Joan de Borja i de Castro –lloat autor de les Empresas morales–, aleshores ambaixador davant de l’emperador Rodolf II del Sacre Imperi Romanogermànic. Amb aquestes dades, tot i que prou enforades de les costes valencianes, referim-nos, però, al fill d’Oliva (la Safor), un poc més al sud de Gandia i més proper a la mar, Gregori Maians i Siscar.
En efecte, podem llegir el seu nom aquí: “de la poesía lírica es príncipe el que lo fue de Esquilache don Francisco de Borja” (Vida de Miguel de Cervantes Saavedra, p. 297).[1]
I –mentre Maians considera la correcció en l’escriptura de la llengua castellana i parla dels qui no en saben gaire– aquí:
cuando U[esa] M[erced] los vea, […] cíteles dos versitos del Príncipe de Esquilache amonestándolos al mismo tiempo con la doctrina que contienen.
Los que juzgan son los pocos:
Los muchos los que murmuran.
Donde, quitando dos artículos, diría yo con mayor realce de la contraposición.
Los muchos que juzgan son mui pocos:
Mui muchos los que mormuran.
(Conversación sobre el diario de literatos de España, p. 437).
I encara una tercera presència entremig d’altres grans escriptors:
Levantaron sus voces con harmoniosos números; i desta suerte don Luís de Góngora i Argote, Lupercio i Batholomé Leonardo de Argensola, frai Lope Féliz de Vega Carpio, don Francisco de Quevedo Villegas, don Juan de Jáuregui, Francisco López de Zárate, el príncipe de Esquilache don Francisco de Borja, don Antonio Hurtado de Mendoza, don Pedro Calderón de la Barca i don Antonio de Solís, renovaron la memoria, invención, variedad dulzura i acrimonia de Plauto, Terencio, Catulo, Horacio, Virgilio, Propercio, Tibulo, Ovidio, Persio, Marcial i Juvenal i hicieron sobervio el juicio de los oídos.
(Oración en alabanza de las obras de don Diego Saavedra Fajardo, p. 550).
Tres referències, però n’hi ha encara una quarta que és múltiple i del tot interessant, puix la trobem en una obra de gran relleu entre les moltes que va escriure el savi Maians i Siscar. Potser la del major relleu. Parlo de la seva Rhetorica. Més de mig miler de pàgines en volum de gran format en l’edició moderna. Exactament en el Libro Tercero. De la elocución. Molt interessant la presència del poeta borgià en la part final de la Rethorica, però és extensa i l’haurem de deixar per a un altre lliurament.
Bé: aquest és el poeta, aquestes les lloances o discreta memòria del seu art i de la seva obra. El poema dedicat al seu parent enlairat de poc als altars, el beat Francesc de Borja, el llegirem en l’edició de 1648 a les pàgines 654-658, i en la de 1663 a les pàgines 651-654.
Allò que algú pronosticà: els Borja donen per molt; si més no per omplir pàgines d’un cert entreteniment. I com que això de “molt” és molt, avui acabem aquestes amb la referència bibliogràfica obligada d’on he tret dades i on cal remetre els lectors sense dilació: Javier JIMÉNEZ BELMONTE, Las obras en verso del Príncipe de Esquilache. Amateurismo y conciencia literaria, Woodbrige: Tamesis (Boydell & Brewe Ltd.), 2007.
Nota
[1] Darrere de cadascuna de les obres citades de Gregori Maians hi ha el número de la pàgina que correspon a: G. MAYANS Y SISCAR, Obras completas, II: Literatura, edición preparada por Antonio Mestre Sanchís, Valencia: Ayuntamiento de Oliva; Diputación de Valencia, 1984.
(Continuarà.)
