No em pregunteu per quins mars i camins. M’hi porta la fantasia en un dia de la segona dècada del segle XVII, però no més ençà del 1618. El vicari general dels frares mercedaris d’aquell país, Melchor Prieto, és a punt de deixar enllestida per a la posteritat l’obra més cèlebre d’un fill de Burgos, vivent entre el 1578 i 1648. És aquesta que portarà al sarró en la seva tornada i li serà estampada a la Cort del regne.
Psalmodia eucharistica compuesta por el M. R.do P. M. Fr. Melchior Prieto Burgense. Vicario G.al del Orden de N.ra Señora de la Merced Redemp.ra de Captivos en todas las Provincias del Piru. Dirigida A La Excelentissima señora mi señora DONA ANA DE BORJA, Princesa de Esquilache Condesa de Mayalde Virreyna que fue del Piru. En Madrid por Luis Sanchez inpresor. Año de 1622.
A la excelentis.ma señora mi señora doña Ana de Borja, Princesa de Esquilache, Condesa de Mayalde, Virreyna que fue del Pyru.
Hallandome por las mercedes que V. Excelencia se ha servido hacerme, iguales a la alteza de su magnificencia tan obligado, quanto confuso, por verme imposibilitado de poderlas servir (que mercedes recibidas sin esperança de regraciarlas, al mas prudente perturban (1), y quitan la quietud) nada me pudiera quitar tanto como […].
A la paraula «perturban» hi ha en índex superior un 1 que remet al marge on llegim:
Cicero scripsit: Tanta est ergo tuorum erga me beneficiorum ut quia non idem in tua causa efficio vitam mihi esse acerbam putem.
En efecte, es tracta de paraules escrites per Marc Tul·li Ciceró a la primera carta del primer llibre Ad familiares I, Ep. 21,1, adreçada al procònsol Publi Lèntul, que havia estat governador de Judea abans de Ponç Pilat. Un personatge que, segons Landolf de Saxònia (segle XIV) i tants d’altres, havia escrit una carta des de Jerusalem al Senat romà fent-los saber de l’existència de Jesús, és a dir, un text apòcrif, però també omple la història.[1] Torno a Ciceró i al procònsol al qual escriu exactament això, en una edició del segle XIX i que, tot i no ser la darrera (segur), ens permet la comparació i veure’n les variacions que hi fa o el mots que en treu el frare mercedari. És aquest text:
Tanta enim magnitudo est tuorum erga me meritorum, ut, quia tu nisi perfecta re de me non conquiesti, ergo, quia non idem in tua causa effcio, vitam mihi esse acerbam putem.[2]
Deixem, però, el text del marge marginat i abans de més ratlles d’aquesta carta dedicatòria, diguem ja qui era la «Virreyna» que ho fou del Perú.
Anna de Borja d’Aragó i Pignatelli, filla del IV príncep de Squillace, Pere de Borja d’Aragó –descendència directa de Jofre de Borja, el primer príncep, fill quart d’Alexandre VI i Vannozza Cattanei–, que es maridà amb Francesc de Borja, segon comte de Mayalde –«un delicat i virtuós poeta del primer Barroc espanyol»,–[3] el 1602 i es convertí en l’esposa del virrei del Perú l’estiu de 1614, si bé no arribà a l’altra banda de la mar fins al desembre de 1615 amb, diuen, un estol de vint-i-quatre minyones al seu servei. Normal: bellesa de dona, segur, d’alta prosàpia, indubtable, maridada amb la màxima autoritat que s’estrenava per les festes nadalenques… Tot convidava a la fascinació del bon frare mercedari. Amb un parell d’anys va tenir-ne prou per inspirar-se, diu, en la pietat de la virreina que combregava ben sovint, devota, per tant, de l’Eucaristia… Tot convidava a l’escriptura de la Psalmodia Eucarística. Els virreis, marit i muller, tornaven a Espanya el 1621. La data pidolava sense espera a l’edició del llibre més barroc, diuen, que mai s’hagi escrit en castellà sobre el tema eucarístic.
Como tengo por cierto me ha de suceder a mi que vivo rendido a los pies, a la sombra, amparo, y protección de V. Excelencia a quien dedico este mi libro, […] por la materia que trata, que es el santissimo Sacramento, pan de regalo para los Reyes, por su devoción de V. Excelencia, que a la mas devota Señora del mundo la mejor devoción se le debe de derecho; […] y principalmente confieso deberle a V. Excelencia este libro, por las frecuentes comuniones que V. Excelencia, y los de su casa a su imitación hacen tan ordinarias, que puedo decir, que este pan de los Angeles es el pan quotidiano de los que en ella viven, como tales. Excusado estoy de tratar en esta breve carta de la antigüedad y nobleza de su casa de V. Excelencia, de que están llenas las historias de España y otros Reynos, tan conocida en todos, que ninguno la ignora desde el Oriente, donde V. Excelencia nació, hasta Occidente donde estuvo. […] mi libro […] sale a volar con las alas del favor de V. Excelencia, que dándoselas, como tan poderosa, seguro sale. Vaya Dios con el, y guarde en vida del Principe mi señor a V. Excelencia largos años, como pide y desea.
Su menor Capellan de V. Excelencia
El M. Fr. Melchor Prieto
La fascinació. La devoció. S’han combinat. No pot amagar-se de cap manera. Quina, tanmateix, fascinació? Respondre aquesta maligna pregunta és talment caminar a peu nu sobre esbarzers. Si escrivim que una devoció accentuada amb fets no usuals en aquell temps suscità una fascinació… En aquest supòsit podrem muntar lletra a lletra un panegíric a imitació dels vells en lloança de la dama i de l’espiritual perspicàcia del frare mercedari. Devoció, és clar, la de la virreina que arrossega servidors del palau, o les donzelles, dues dotzenes!, que li conformen el serviment directe, cap a la missa i sovint sovint a combregar-hi… quina missa? La que celebra el fascinat frare mercedari? És clar que també pot haver-se fascinat pel que hom comenta més que no pas pel que personalment ha comprovat… Pot ser. El resultat podem resumir-lo amb la coincidència de la devoció del religiós concordant amb la de la virreina. O en pietat i fascinació fetes un recurs literari per prestigiar el seu llibre… Ep! Això ja és una altra manera de mirar o voler entendre la carta dedicatòria. Sí, evidentment. Quantes menes de comentaris possibilita el fragment copiat (per no dir la dedicatòria de cap a cap)? Tal vegada tantes com lectors pugui tenir. Deixem-ho, doncs, sense un punt final. Ja el posarà qui dediqui el temps a la seva lectura, si no té la feina de pentinar un gat.
Notes
[1] La Wikipedia en diverses llengües n’aporta el text.
[2] CICERO, Selected Letters, ed. Albert Watson, Oxford: Clarendon Press, 1891 (4a ed.), p. 167.
[3] Miquel BATLLORI, La família Borja, València: Tres i Quatre, 1994 (Obra completa, vol. IV), p. 51.
