Lucrecia de León
Entre els clàssics de l’antigor que ens han deixat biografies dels seus contemporanis o anteriors, hom sol estar d’acord que hi sobresurt, per la intenció i la forma d’escriure, Plutarc de Queronea (o Luci Mestri Plutarc segons el costum romà), filòsof i historiador, escrutador científic, polític i també pedagog, sacerdot d’Apol·lo en la branca dèlfica, amb l’obra escrita més vasta de l’antiguitat (4.355 pàgines de l’edició de la “Bibliotheca Teubneriana”), que visqué entre el segle I i el II de la nostra era. Va tenir la idea de presentar la vida de prohoms rellevants de dos en dos, un de grec i un de romà. D’aquí el títol de Vides paral·leles. El seu encert literari en redactar vida i miracles dels seleccionats, l’explica un dels millors estudiosos contemporanis, l’alemany del segle passat Konrat Ziegler, amb aquestes ratlles: “pel seu mèrit, els homes per ell estudiats han obtingut un primer lloc en l’interès de la posteritat, i molts i no menys mereixedors que aquells han restat a l’ombra”.[1] L’herència de la seva obra no podia ser més simple i ratificant: si t’ha escollit Plutarc, passaràs a la història, si no, ho tindràs més difícil.
Aquesta introducció, això és, Plutarc i les Vides paral·leles, m’han vingut al cap pensant en dues Lucrècies. Podria ser captivador, en la ploma d’un bon prosista instruït en bones fonts històriques, encarar la biografia de dues dones, una dels primers anys i l’altra dels darrers del segle XVI. La que visqué entre el 18 d’abril de 1480 i el dia de sant Joan de 1519, Lucrècia Borja, i Lucrecia de León, nascuda el 1569 i fonedissa en l’anonimat el 1595, ella i una filla petita, un cop fou alliberada, acomplerta la pena –va salvar la vida gràcies a les influències de gent de la cort reial!–, per la Inquisició.
D’allò que sol dir-se vida i miracles d’algú, en el cas de Lucrècia Borja, en tenim prou coneixement un cop bandejada l’ombra negra de la mala fama. Pel que fa a Lucrecia de León, gairebé tot començà quan l’historiador, prestigiós, americà Richard L. Kagan, estudiant papers de la Inquisició espanyola a Madrid –precisa que va ser la primavera de 1980–, va topar amb el plec del procés a una dona jove… “En cierto modo resulta irónico que la Inquisición, que intentó silenciar a Lucrecia, registrara y conservara los documentos que actualmente nos permiten reconstruir su vida y compartir sus sueños”, escriu en el pròleg. Somnis! D’això es tractava: de somnis profètics entorn de la monarquia de Felip II i d’un temps apocalíptic ben proper. També aleshores en descobrí l’existència Juan Blázquez de Miguel, historiador madrileny incansable darrere de la Inquisició, amb aquest llibre: Sueños y proceso de Lucrecia de León, de l’any 1987. Feta la descoberta pels professors Blázquez de Miguel i R. L. Kagan, posteriorment algun altre estudiós se n’ha fet ressò i allò que semblantment succeí a la Lucrècia papal, ha passat amb l’altra: ser protagonista en paper literari, la novel·la Las visiones de Lucrecia de José Maria Merino,[2] acadèmic de la Real Española, l’any 1996.
Puc imaginar-me que el lector es preguntarà com s’ho farà l’atrevit que vulgui acompassar de bracet la filla d’Alexandre VI i la filla d’un Alonso Franco de León, l’ofici del qual era ser ”solicitador” en els tribunals de Madrid, el que avui en diem “procurador” –fer anar de banda a banda el paperam burocràtic, oi? Bona pregunta. Una noia al palau vaticà i una altra que es movia desimbolta, gràcies als amics interessats (cal recalcar-ho perquè així fou), al palau de Felip II. Una noia, la primera, que va tenir un fill bastard o il·legítim, parit d’amagat a l’ombra d’un convent (es repetia la història?, ella havia nascut al monestir de Subiaco) i alletat per una mare postissa, i un dia és oficialment reconegut com a fill d’un pare i un altre dia com a fill d’un altre pare i per dissimular-ho tot fet duc de Nepi i de Camerino després, Joan, infans romanus i morí sense drama… –o potser no va ser aquest el seu fill, sinó un que desaparegué del tot? –o sí i ja gran engendrà una filla il·legítima o bastarda (besàvia del futur papa Innocenci X,[3] a qui donà el nom de Lucrècia en memòria de la mare o de la que deia ser la seva germana?); i una noia, la segona, que en ésser duta davant del tribunal de la Inquisició, l’escrivà consignava fredament “ha parecido que la dicha Lucrecia está preñada en seis o siete meses”. Si aquella va créixer sota la tutela del pare, aquesta va fer-ho de la mare. Si l’una i l’altra… prou que ho descobrirà qui vulgui fer-ne el paral·lelisme.
Si més no, qui s’hi posi, per dues coses s’aproparà al model plutarquià. Si aleshores va ser confrontar el personatge grec i el romà, ara pot fer-se amb una dama del regne de Castella i una dona descendent del regne de València –o dona i dama? Un aspecte de semblança o no. La segona cosa, seria apuntar-se a la tradició catalanoaragonesa d’afecció i estima per les Vides paral·leles de Plutarc, puix tot apunta que s’escamparen per Europa, algunes, fent el camí següent.
L’aragonès Juan Fernández de Heredia, gran mestre de Rodes dels cavallers de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (assentats a l’illa a començaments del segle XIV), és amic del nostre rei Joan I, monarca que tenia debilitat pels llibres d’història, i potser a instàncies seves –ho sabem per un plec de documents de l’Arxiu Reial aplegats per Antoni Rubió i Lluch–[4] Plutarc arriba a la Corona d’Aragó. El cavaller, doncs, i erudit Fernández de Heredia és al darrere d’alguna part d’aquesta obra de Plutarc arromançada. Durant la dècada dels vuitanta del segle XIV, un grec de l’illa de Rodes, Demetrio Calodiqui, traduïa del grec clàssic al contemporani les Vides paral·leles per encàrrec del cavaller aragonès. Del grec contemporani a l’aragonès, va fer-ho segurament un tal Nicolau, un grec que era bisbe de Turdenòpoli. Doble tasca que es feia a la cort papal d’Avinyó. Una versió de llengua en llengua que la confirma la posterior italiana a partir de l’aragonesa! Això ho aclareix l’estudiós Morel-Fatio. No em negareu que apuntar-se a escriure noves Vides paral·leles, si més no de dues Lucrècies, seria inserir-se en el corrent d’una tradició nascuda a l’empara d’un rei del casal nostre, Joan I.[5]
Mentre esperem qui s’hi posi, i com que de literatura borgiana dedicada a Lucrècia se’n coneix més, regalo al lector (o m’ho faig a mi mateix) la versió catalana (caprici com traduir el francès o l’italià) de l’última pàgina de la novel·la sobre Lucrecia de León. Si la durada del procés inquisitorial va ser de cinc anys més dos de condemna, si Lucrecia era prenys al començament, quan desapareix de la història el 1595, la criatura tindria uns sis o set anys. Alliberades, doncs, mare i filla…
—A on anem, mare?
Lucrècia no va contestar. Mirava la reverberació de la llum als tossals llunyans i va pensar que cap allà, a la seva vora, hi havia els regnes d’Espanya, amb el seus camps castigats per la sequera i les seves viles i ciutats devorades per l’ambició dels recaptadors i dels algutzirs i la malvolença del familiars del Sant Ofici, i més lluny, en totes les direccions, els regnes dels enemics del rei, de la Santa Inquisició i de la Santa Església Catòlica Romana, les terres dels hugonots, dels turcs ferotges i dels luterans impius, i més lluny encara les Índies i els imperis del Gran Kan, i per totes aquelles contrades la inclemència de Déu Totpoderós.
—Ja ho veurem, filla, ja ho veurem —va dir finalment Lucrècia.
I va continuar caminant, embolcallada en la potent llum de l’estiu com en aquest nimbe borrós que sovint envolta les imatges dels somnis.
Notes
[1] He traduït de Konrat ZIEGLER, Plutarco [Plutarchos von Chaironeia], traduzione di Maria Rosa Zancan Rinaldini, Brescia: Paideia, 1965, p. 311.
[2] José María MERINO, Las visiones de Lucrecia y la ruina de la nueva Restauración, Madrid: Santillana, 1996.
[3] Vegeu Joan REQUESENS I PIQUER, “Un papa Borja sense el nom”, dins Els Borja [web] (29/10/2016).
[4] Vegeu Documents per l’Historia de la cultura catalana Mig-Eval publicats per A. Rubió y Lluch, 2 vol., Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1908-1921; edició facsímil, ibídem, 2000. Concretament, el que es conta en el pròleg: vol. II, p. XLII. D’aquí, també, la referència a Alfred Morel-Fatio.
[5] Afegim que hi ha fragments de la vida plutarquiana d’Alexandre el Gran en la Història d’Alexandre de Quint Curci arromançada per Lluís de Fenollet (edició incunable de Barcelona, 1481). Per a la tradició de Plutarc a la Catalunya medieval vegeu ara Lluís CABRÉ et alii, The Classical Tradition in Medieval Catalan, 1300-1500: Translation, Imitation, and Literacy, Woodbridge: Boydell & Brewer, 2018, p. 174-175 i 183.
