Autor: .
Data: 5 de juliol de 2012
Categories: Blog, Textos
Paraules clau: , , .

A la Biblioteca de Catalunya es conserva, amb la signatura ms. 4397, una carta del franciscà fra Francesc de Borja enviada a la duquessa de Gandia des de Castelló de Rugat, una de les residències preferides dels Borja valencians. És una carta domèstica en què l’autor, oncle i capellà dels ducs, personatge de col·locació dubtosa en l’arbre familiar (potser fill il·legítim o nebot del sisè duc; en tot cas, no s’ha de confondre amb el sant del mateix nom), informa la duquessa de la visita inesperada del seu marit a Castelló per veure la mare, a qui ha dut un cistell d’olives a punt per adobar amb fonoll:

Muy bueno ha llegado el duque mi señor, muy bueno y tan callando que apenas fue visto quando se entró con la çesta de las açeitunas. Hanle pareçido muy buenas a mi señora, que oy las quiso provar; y pondráseles su hinojo, como vuestra excelencia manda, que en todo he de servir y obedecer a vuestra excelencia.

A la reunió familiar només hi ha faltat la duquessa, enfeinada despatxant la correspondència, segons el frare, que no s’està de recomanar l’adquisició d’una llitera per facilitar les visites en un futur.

El to fresc i immediat del text contrasta amb un inconvenient habitual en les cartes de caràcter íntim com aquesta: el remitent no ha considerat que fos necessari datar-la ni identificar els protagonistes. A quins ducs de Gandia es refereix fra Francesc? La lletra és d’una mà del segle XVII. Tot fa pensar que es tracta del vuitè duc de Gandia, Pasqual de Borja i Doria (1596-1664), que governava des de 1632. La mare seria Artemisa Doria-Carreto (m. 1644) i la duquessa destinatària de la missiva, Artemisa-Maria Doria-Colonna (m. 1639), mare del novè duc, Francesc. La carta s’hauria de datar, doncs, entre 1632 i 1639.

Santa_Clara_de_Gandia

Santa Clara de Gandia. Font: Wikimedia Commons

Potser per compensar la duquessa per no haver estat present en la trobada, el frare li envia uns versos mig seriosos mig humorístics, improvisats per ell mateix (“si los trujere la señora doña musa que ha ido a cogerlos al monte”). Les clarisses de Santa Clara de Gandia hi expliquen el seu auster règim de vida, tot estrafent de manera peculiar el model de les constitucions monàstiques, amb alguna picada d’ull a la literatura pastoral de moda. Literàriament no són gran cosa, però devien provocar més d’un somriure entre els lectors i oients del cercle ducal, d’on procedien tantes monges de Santa Clara des que hi va ingressar Maria Enríquez, la vídua del malaurat duc Joan de Borja. El franciscà alacantí Lleó Amorós en va elaborar la nòmina fa força anys.

Zagalas las de Gandía,
las monjas de Castellón,
s’enbían paz y salud
en Cristo nuestro señor.

Ya desearéis saber
lo que nuestra religión
guarda en esta soledad.
Oídlo con atención:

Lo primero y principal,
profesa el servir a Dios;
y para conseguir esto,
huye el mal y su ocasión.

Por la mañana en vestirse
ay un poco de oración;
luego en aviendo almorzado,
tratamos de hazer labor.

Y después de [oír] la misa
con muy grande devoción,
comemos con gran reposo
y con muy lindo sabor.

Repósase la comida,
que, como aquí no ay doctor,
miramos por la salud
con cuidado y atención.

Ninguna pilla fastidio
ni ay tratar de más rigor
de buscar comodidad
sin pagar d’ella pensión.

No se admiten aquí nuevas
que causen pena o dolor,
para nuestro desaogo
huertos y murmuración.

No ay moños, que son demonios,
pues que ya la Inquisición
los ha hallado en los cabellos,
y assí todo es tresquilón.

Vívese a […] rasa
y por andar sin bord[ón]
echarpines […]
que se camina mej[or].

Grande obediencia a nuestra ama,
que nos manda con amor
que miremos por nosotras
y házese con afición.

Las demás constituciones
irán en otra ocasión,
que por partirse el correo
no las puede llevar oy.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies