Autor: .
Data: 4 de març de 2016
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: .

calixt_siena

Fill meu, un dia seràs la joia més gran del teu país i de la teva família, i rebràs l’ofici més alt que un home pot obtenir; m’honraràs després de la meva mort, i espero que sempre duguis una vida tan virtuosa com ara. [El predicador dominicà Vicent Ferrer –el futur sant Vicent Ferrer– a Alfons de Borja, a qui havia profetitzat una extraordinària carrera dins la jerarquia eclesiàstica.]

8 d’abril de 1455. Un dia que faria època. El Sacre Col·legi elegia el venerable cardenal de València, Alfons de Borja, un ancià jurista i experimentat diplomàtic, com a successor de Nicolau V al davant de l’Església catòlica. Aquest extraordinari esdeveniment significava el punt més àlgid d’una activitat diplomàtica i teològica excepcional, però també el resultat del seu poderós efecte sobre les autoritats laiques i religioses coetànies.

Quinze dies abans de l’elecció, la matinada del 25 de març de 1455, moria el papa Nicolau després d’una cruel malaltia. Només tenia 57 anys. El difunt pontífex havia contribuït activament a l’auge de l’humanisme i havia treballat per reconstruir el pontificat i tornar-lo al seu antic esplendor, enmig d’una època de perill i destrucció. La violenta expansió de l’Imperi otomà –dos anys abans, les tropes de Mehmet II havien sotmès la gran ciutat de Constantinoble a un saqueig apocalíptic– va desvetllar una profunda i legítima preocupació a la Ciutat eterna. Una època terrible de pena i dolor, un punt d’inflexió en la història del món.

Després de la mort del pontífex, hi va haver els tradicionals nou dies de dol i les cerimònies del funeral. Tot seguit, els prínceps de l’Església catòlica es reuniren un cop més en conclave, vuit anys després de l’últim. El 3 d’abril, quinze cardenals es tancaven per començar el procés de selecció del candidat més capaç i digne de la cadira de sant Pere. En aquell moment, hi havia cinc cardenals fora de Roma, inclòs el poderós arquebisbe de Rouen, Guillaume d’Estouteville. La composició del conclave era realment multinacional: set cardenals italians (Fieschi, Ludovico Trevisan, Pietro Barbo, Latino Orsini, Calandrini, Domenico Capranica i Prospero Colonna), quatre hispànics (Alfons de Borja, Juan de Torquemada, Carvajal i Antoni Cerdà i Lloscos), dos francesos (Alain de Coëtivy i Guillaume d’Estaing) i dos grecs (Isidor de Kíev i Basili Bessarió).

L’elecció del vicari de Crist no era un procés senzill. No es tractava només del conclave de mitjan segle XV, amb les seves circumstàncies i els seus procediments, que detallarem més avall, hi havia encara la història cismàtica i la rivalitat incessant entre els Orsini i els Colonna, les dues influents i dominants famílies romanes. “La captivitat de Babilònia”, la dura disputa del segle XIV que havia traslladat la seu pontifícia a Avinyó, amb pontífexs francesos completament subordinats als reis de França, encara era un record fresc per als cardenals. Poc després de la fi de l’anomenada “captivitat”, els catòlics es van tornar a dividir, entre 1378 i 1417, aquest cop entre Roma i Avinyó. Dos i fins i tot tres papes van ser proclamats o s’autoproclamaren caps de l’Església i reclamaren la seva legitimitat. Aquesta desunió, coneguda com a Cisma d’Occident, i el papat d’Avinyó causaven pànic als cardenals. Creien que el líder suprem adient havia de ser italià; o, en tot cas, els cardenals l’havien de controlar fàcilment.

L’ambient del conclave era sever i s’hi notava una gran pressió. En un espai completament aïllat, separat del món exterior i custodiat dia i nit per professionals, els prínceps de l’Església escollien el summe pontífex. El successor de sant Pere. El vicari de Crist. L’únic contacte amb el món exterior es produïa quan els servidors lliuraven les vitualles, una operació que era supervisada per bisbes. Una verificació tan estricta es justificava per la necessitat de mantenir el secret absolut de les negociacions. No es permetia que cap informació de l’exterior penetrés al Vaticà, i se suposava que cap informació interna no es filtraria més enllà de les parets del Palau apostòlic. Cada cardenal esmerçava el temps per al repòs, els àpats i altres activitats en un espai molt petit, gairebé sufocant, difícil de suportar sobretot durant la terrible calor de l’estiu.

La primera volta de les eleccions va estar presidida pel signe de l’enemistat entre els Colonna i els Orsini. L’influent Latino Orsini contra el seu poderós enemic, Prospero Colonna. El favorit de Prospero era Domenico Capranica, l’antic secretari de Martí V (1417-1431) i membre de la casa dels Colonna.

Gairebé tothom considerava que el cardenal Capranica era el candidat més virtuós i valuós per al tron papal, un reformista honest i un tarannà conciliador d’èxit. Però, com sol passar en la política, les seves qualitats extraordinàries pesaven menys que el fet de comptar amb el suport dels Colonna. Aquest “pecat” era essencial en la seva situació –el bàndol dels Colonna no tenia la majoria en absolut. D’altra banda, les maniobres de Latino Orsini anaven dirigides a favor de Pietro Barbo, el nebot del papa Eugeni, força jove tot i ser membre del Sacre Col·legi des de feia quinze anys. Qualsevol de les dues alternatives era perjudicial per a l’altra. A través de delicades negociacions (intrigues), Prospero Colonna tractava d’evitar l’elecció d’un papa potencialment hostil als interessos de la seva família. De la mateixa forma, Orsini procurava bloquejar una majoria favorable a l’amic dels seus incomptables enemics.

En aquestes circumstàncies, la millor solució devia semblar una figura sense una orientació de partit clara, un candidat independent respecte de les faccions i els seus jocs polítics. Fer concessions era clau per mantenir l’equilibri polític. Basili Bessarió, el cardenal grec, un dels erudits més prestigiosos del seu temps, gaudia de l’estima sincera d’alguns col·legues. Després de ser delegat ortodox al concili de Basilea (1434) i Florència (1439), Bessarió s’havia instal·lat amb fermesa al bàndol catòlic. Tot plegat fou una victòria estratègica de la santa seu i, com a compensació, el papa Eugeni li oferí el capel vermell. Encara que tothom coneixia les seves virtuts, la decisió personal de no afaitar-se la barba (en contra de la llei canònica) el convertia en un candidat impredictible o com a mínim sospitós per alguns coetanis. Vuit cardenals el van votar, però es va quedar a tocar del tron. Els cardenals francesos, sobretot Alain de Coëtivy, es van oposar de manera inquívoca a l’elecció d’un grec amb una llarga barba que abans havia renunciat a la fe ortodoxa. També era un argument convincent per a d’altres cardenals.

Respectabilitat, imparcialitat davant dels rics clans romans i habilitats diplomàtiques i eclesiàstiques constituïen l’essència dels atributs que hom cercava en el nou papa. Per evitar el cul-de-sac i la tensió creixent causada pel vot contra Bessarió, els cardenals Coëtivy i Trevisan (l’organitzador de la flota pontifícia que venceria els otomans l’estiu de 1457) van expressar el seu suport a Alfons de Borja de València. Anys enrere, Borja havia estat protegit per Benet XIII, antipapa a Avinyó, i conseller d’Alfons el Magnànim, rei d’Aragó i de Nàpols. Pel que fa al nivell intel·lectual, el doble doctorat en dret civil i canònic resultava eloqüent. A favor seu hi havia el fet d’haver tingut un paper important en la històrica reconciliació entre Alfons i el papa Eugeni, que li va valdre el cardenalat el 1444. Els seus contemporanis el consideraven un clergue honrat amb moltes qualitats i una pietat sincera, un savi distingit i un hàbil diplomàtic.

Trevisan, Orsini, Barbo, els cardenals francesos i hispànics, i també Bessarió, van donar suport a la moció a favor del cardenal de València. Alfons de Borja obtingué una majoria de dues terceres parts per “accessió” –el pronunciament declarat dels cardenals per un candidat diferent, un canvi de preferència. Era la primera vegada en la història dels conclaves catòlics que un membre del Sacre Col·legi obtenia la tiara pontifícia amb aquest procediment inusual.

De fet, Alfons de Borja tampoc no era cap clergue “ordinari”. A l’avançada edat de 76 anys es va convertir en el primer pontífex espanyol de la història, amb el nom de Calixt III. La premonició de Vicent Ferrer s’havia acomplert. Durant els pròxims tres anys no seria el papa obedient i aïllat que hom havia esperat. Just al contrari. Calixt III va demostrar que l’edat no era cap obstacle per al dinamisme, els reptes i els projectes ambiciosos.

English text

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies