Els últims mesos d’activitat del projecte “DB Documentació Borgiana de l’Arxiu Apostòlic Vaticà (Antic Arxiu Secret del Vaticà)”, concebut i en fase de construcció a càrrec de l’IIEB, han aportat tres novetats importants.
Abans de res, encara que no es tracta d’una novetat pròpiament dita, s’ha de remarcar el fet següent: la base de dades continua creixent imparable, i s’està convertint dia rere dia, registre rere registre, en una font d’interès considerable per als estudiosos i els afeccionats al període històric del pontificat d’Alexandre VI Borja, el papa més famós del Renaixement europeu. De fet, en paral·lel al nombre creixent de fitxes, que gràcies a la incorporació de set nous registres inclou ara més de 2.200 unitats, també augmenta el total de noms i llocs esmentats, fàcilment recuperables via consulta al cercador, amb la qual cosa es va conformant gradualment, a través d’una enorme quantitat d’informació, en la seva major part encara inèdita, un ambiciós quadre prosopogràfic.
Una novetat rellevant ha estat, els darrers mesos, l’inici del treball amb els registres Lateranensia (Laterans) produïts durant el govern del segon papa Borja —recordem que és amb aquest pontífex que s’ha començat la primera fase de les tasques de localització, selecció i regest de la documentació borgiana del Vaticà, i no amb el papa Calixt III (1455-1458), criteri que justifica el títol utilitzat fins ara en els nostres informes de seguiment—; en relació amb aquells registres, més avall oferim algunes notícies i hipòtesis que complementen la descripció de la seva estructura i organització.
Tot amb tot, la novetat més important, carregada de bons auguris per al projecte, és la recent incorporació (al setembre) a l’equip internacional d’estudiosos format per l’arxiver italià Ivan Parisi i la filòloga catalana Maria Toldrà, que des de fa més de quatre anys treballen sota l’empara de l’IIEB amb els registres vaticans, d’un tercer membre, el doctor Valerio Luca Floris. Llicenciat per la Universitat de Càller, en possessió d’un doctorat en història medieval per la Università Roma Tre, i de diversos títols en l’àmbit de la recerca històrica i la praxi paleogràfica, Valerio Luca Floris és, doncs, el nou col·laborador de l’IIEB, que, durant els propers mesos, haurà de permetre accelerar notablement les operacions de cerca, selecció i regest de documents.
La base de dades borgiana: en quin punt es troba?
Com ja s’ha avançat, el treball de l’equip en els darrers mesos s’ha centrat en l’anàlisi exhaustiva de set nous registres, amb la qual cosa el total de fitxes creades i introduïdes a la base de dades supera les 2.200 unitats. Els registres estudiats són els Vaticans 773 i 776 (els dos últims que havien quedat pendents del primer bloc de deu volums d’aquesta tipologia) i els Lateranensia 926, 927, 935, 936 i 938. El nombre total dels volums treballats fins avui puja així fins als 25: 10 registres de Súpliques, 10 Vaticans i 5 Lateranensia. Per tant, el recompte de documents consultats informa que s’ha assolit gairebé el 5% del total dels registres del pontificat d’Alexandre VI, que està format per la impressionant quantitat de 113 registres Vaticans, 204 Lateranensia i 209 de Súpliques. No obstant això, gràcies a la incorporació del nou col·laborador, es preveu poder accelerar notablement les activitats els propers mesos per arribar a la finalització del 10% del total de registres durant els vuit primers mesos del 2022.
Els registres Lateranensia: descripció i característiques
Els registres Lateranensia o Laterans (reg. Lat.) són, com els Vaticans, una sèrie de volums en paper que contenen butlles pontifícies, formats per diversos fascicles, iniciats l’any 1389, és a dir, el primer any del pontificat de Bonifaci IX. Segons el pare Giusti, que els va estudiar a mitjan segle XIX:
es van conservar durant molt de temps al Vaticà, però no a l’Arxiu Secret, sinó en un lloc a part (al pati dit de Sixt V, prop del pati de S. Damaso, encara es pot llegir en una porta la inscripció: “Custodia Registri Bullarum”), fins a l’any 1810, quan per ordre de Napoleó Bonaparte van ser transportats a París amb els altres materials dels arxius pontificis. Un cop retornats a Roma l’any 1817, van ser dipositats al Palau del Laterà, del qual prengueren el nom, i continuaren creixent fins a l’any 1897. Formaven part de la Dataria Apostolica, fins que van ser traslladats a l’Arxiu Vaticà (M. GIUSTI, “I registri Vaticani e la loro continuazione”, La Bibliophilia, 60 [1958], p. 132).
Els documents que s’hi copien estan dotats d’un protocol amb la intitulatio i la salutatio etceterades i la inscriptio completa, mentre que la inicial del nom del papa, que obre el registre, sovint s’escriu amb un cos de lletra més gran i de vegades presenta ornamentació. Una peculiaritat d’aquestes butlles consisteix en la presència de la taxa o fórmula d’exempció que es troba al final del text després de la datatio, generalment inserida en la subscripció autògrafa del registrator o, amb menys freqüència, anotada just abans d’aquesta. Després de la taxa, de vegades s’indica la data d’expedició de la butlla.
Els scriptores registri, després d’haver copiat el text del document, anotaven als marges els noms dels funcionaris i empleats de la Cancelleria. En el cas dels registres del pontificat d’Alexandre VI, hi trobem, reportat a l’alçada de la primera línia, a la dreta, el nom de l’abbreviator que ha redactat la minuta del document.
Del treball dut a terme amb els primers registres es desprèn que, a diferència dels Vaticans i de les Súpliques, on identifiquem fins a cinc mans diferents d’escrivans, en aquest cas la còpia s’ha confiat a un únic registrator, circumstància que fa molt més fàcils les operacions de selecció i lectura de les butlles que compleixen els criteris preestablerts per a la seva inclusió a la base de dades.
En segon lloc, el treball també ha posat en evidència l’elevada concentració de butlles referents a una mateixa matèria en un sol registre; per exemple, el reg. Lat. 935, que conté sobretot butlles sobre concessions de pensions, i el reg. Lat. 936, sobre creació de comissions per jutjar algunes causes apel·lades davant de la seu apostòlica. Tot i que encara no tenim prou dades a l’abast i que, d’altra banda, aquestes es refereixen exclusivament a documentació d’interès català i castellà, no ens sembla forassenyat avançar la hipòtesi que aquests registres s’haguessin organitzat d’aquella manera. Finalment, també s’ha constatat en molts casos la presència d’un llarg interval de temps entre la data de registre de la butlla i la data d’aposició de la taxa a pagar al final del text.
Resultats científics
És impossible donar compte aquí de la quantitat i la qualitat de la informació obtinguda arran del treball amb tots aquests registres. Per tant, com hem fet en els informes anteriors, ens limitarem a oferir un breu resum de les butlles més interessants des del punt de vista històric, social i eclesiàstic.
Reg. Vat. 773
El registre Vaticà 773 està format de 322 folis, és a dir, 321 més un f. 242 bis. Cal tenir en compte que els ff. 51v, 124v, 196v i 222v estan en blanc. Al marge superior dret del recto de cada full hi ha una foliació coetània en xifres aràbigues. L’estat de conservació del registre és, en general, excel·lent, i el text dels documents es pot llegir sense cap mena de dificultat.
La primera butlla d’un cert interès que hem seleccionat d’aquest registre es refereix a Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI (ff. 109v-112r). S’hi llegeix que, a l’època en què era cardenal de Porto (Portuense), el seu predecessor el papa Innocenci VIII li havia concedit la provisió del ric ardiaconat de Lorca, a la diòcesi de Cartagena, però ell mateix el va cedir posteriorment en les seves mans perquè no s’havien redactat les lletres de provisió i possessió corresponents.
També destaquem, al mateix registre, una sèrie de butlles sobre dos personatges molt propers al segon papa Borja: Joan Llopis, datari i després cardenal del títol de Santa Maria in Trastevere, i Joan de Borja i Navarro d’Alpicat, arquebisbe de Monreale i més endavant cardenal prevere del títol de Santa Susanna.
El 29 de desembre de 1492, el papa Alexandre VI atorga a Joan Llopis, degà de l’església de València, l’administració de la important església de Perusa, de l’orde de Sant Agustí, vacant per la mort del seu darrer titular, Girolamo Balbano (ff. 207v-208v), i ratifica el seu nomenament davant del capítol de l’església de Perusa (ff. 208v-209r) i els vassalls de la diòcesi (f. 209r).
Amb un motu proprio del 13 de novembre de 1492, Alexandre VI concedeix a Joan de Borja i Navarro d’Alpicat la provisió de les dues primeres esglésies parroquials que quedaran vacants entre les de San Giovanni di Magliano, a la diòcesi de Sovana, de San Vito di Monte di Santa Maria, a la d’Arezzo, i dels Santi Simone i Giuda de Radicondoli, a la de Volterra, sota el domini directe dels senyors de Siena (ff. 254v-258r).
També s’ha de destacar un document relatiu a l’elecció del nou mestre general de l’orde de la Mercè, vacant per la mort d’Antoni Morell, el seu últim titular. El papa Alexandre VI, amb una butlla del 6 de novembre de 1492, confirma l’elecció de Joan d’Urgell, mestre en teologia, feta pels preceptors i els comanadors a qui pertocava segons les constitucions de l’orde, i ordena a l’ardiaca de Santa Maria del Mar de Barcelona i a l’oficial del bisbe de la mateixa ciutat que n’executin la possessió (ff. 258v-259v).
Encara, assenyalem dues butlles més que fan referència a dos oficis de la cúria molt importants, assignats a catalans.
La primera es refereix a Jaume Segarra, canonge de l’església d’Agrigent, que amb un tal “Barono Angeli Bruneti”, laic de Florència, és nomenat per Alexandre VI, el 10 de novembre de 1492, comissari contra els fraus comesos pels jueus i per a la revisió dels capítols entre aquests i les comunitats dels territoris de l’Església per un període de quatre anys (ff. 59v-61v).
La segona butlla afecta Antoni Bertran, clergue de la diòcesi de València, familiar i continu comensal del papa Alexandre VI, a qui aquest concedeix motu proprio l’ofici de “servent d’armes” amb tots els seus emoluments, i ordena a Raffaele Riario, cardenal de San Giorgio ad Velum Aureum i camarlenc pontifici, que el rebi com a tal (ff. 310r-310v).
Reg. Vat. 776
El registre Vaticà 776 està numerat des del f. 1 fins al 323, però en realitat té 324 folis, és a dir, 323 més els ff. 46 bis i 113 bis, mentre que el f. 16 hi manca a causa d’un error de numeració. Els ff. 48, 191v, 254, 263v i 303v estan en blanc. Al marge superior dret de cada full hi ha una foliació en xifres aràbigues. L’estat general de conservació del registre és bo; el text de les butlles es perfectament llegible.
El primer membre de la família Borja que trobem als folis del registre és Cèsar Borja, aleshores arquebisbe de València. El seu pare, Alexandre VI, li havia concedit la provisió de l’ardiaconat de Daroca, a l’església de Saragossa, que posteriorment el jove Borja va renunciar en les seves mans, “possessione non habita”. En conseqüència, amb una butlla del 27 de març de 1493, el papa admet la renúncia i concedeix el benefici a Pedro Sánchez, clergue de Saragossa, de 19 anys, parent de l’escriptor apostòlic Gonzalo Roís o Ruiz (ff. 26r-27v).
Semblantment, tenen força interès les butlles relatives al trasllat de Juan Ruiz de Medina, antic bisbe d’Astorga, a la seu de Badajoz, que havia quedat vacant per un altre trasllat, el de Bernardino López de Carvajal, el seu darrer titular, a Cartagena (ff. 73r-73v). En concret, la lectura del registre ens reporta les butlles de ratificació del primer trasllat adreçades a l’arquebisbe de Santiago de Compostel·la, Alonso de Fonseca (ff. 74r-74v), al capítol de Badajoz (ff. 74v-75r), al clergat (f. 75r) i als vassalls de la mateixa ciutat i diòcesi (f. 75r) i, finalment, a Ferran, rei de Castella i Aragó (f. 75v).
Al mateix registre també hi trobem algunes butlles referents a Joan Castellar, nebot carnal d’Alexandre VI, futur bisbe de Trani i cardenal prevere de Santa Maria in Trastevere, un personatge molt proper al segon papa Borja. Roderic li dona l’absolució perquè pugui rebre els fruits dels seus beneficis encara que no hi resideixi. Entre aquests s’esmenten l’ardiaconat de Morvedre a l’església de València, l’arxiprestat de Sogorb i les esglésies parroquials de Dénia i Picassent, al bisbat de València, així com una pensió anual de 50 ducats d’or de cambra sobre els fruits, les rendes i els ingressos de l’ardiaconat de Cartagena i certes canongies i prebendes de l’església de Càller i Dolia, a Sardenya (ff. 298r-298v).
També disposem de tota la documentació relativa al nomenament de Castellar com a nou administrador de la diòcesi de Trani.
D’antuvi, el 23 d’agost de 1493, el papa Alexandre VI l’absol de qualsevol censura, sentència o pena eclesiàstica que pugui invalidar el seu imminent nomenament com a bisbe de Trani (f. 298v); a continuació li fa provisió de la diòcesi, vacant per la mort de Giovanni Attaldo, el seu últim titular (ff. 299r-299v), i finalment ratifica el seu nomenament davant dels bisbes de Bisceglie i Barletta, sufragànies de l’església de Trani (f. 299v), davant del capítol (f. 299v), el clergat (ff. 299v-300r), els vassalls (f. 300r) i el poble de la mateixa ciutat i diòcesi (f. 300r), sense oblidar Ferran, rei de Sicília (f. 300r).
Finalment, cal destacar una butlla sobre alguns membres de la família Milà, una de les més destacades de la ciutat de València i de les més properes al segon papa Borja.
El 23 d’abril de 1493, Alexandre VI concedeix a Lluís Joan del Milà, cardenal prevere dels Santi Quattro Coronati, la prerrogativa de cedir fins a quatre beneficis seus a qui vulgui i d’assignar-los posteriorment a Francesc, de 15 anys, i a Alfons del Milà, de 12 anys, germans, tots dos clergues de València i nebots “segons la carn” del mateix papa, un cop arribin als 20 anys. Aquests, al seu torn, quan entrin en possessió dels beneficis, hauran de pagar al cardenal, per les despeses, una pensió anual amb dret de regrés en cas de cessió dels mateixos (reg. Vat. 776, ff. 216r-218r).
Reg. Lat. 926
El registre Laterà 926 està format de 305 folis, encara que, excepcionalment, n’hi trobem molts en blanc (ff. 24r, 25, 56v, 72v, 73v, 97v, 141v, 153v, 197v, 220, 253v, 281v, 284v, 291v i 305v). Al marge superior dret de cada full hi ha una foliació coetània en xifres aràbigues i, al marge inferior dret, una altra moderna a màquina. Al primer foli hi trobem la següent frase, escrita amb llapis per Angelo Mercati, el famós custodi de l’Arxiu Secret del Vaticà des del 1918, i després prefecte el 1925, que durant anys va reordenar aquests fons: “El f. 1 original es va trobar el 5 de juliol de 1923 al r. 954 dels Reg. Lat. Malauradament, l’actual r. 926 ja s’havia paginat a màquina”.
La primera butlla d’un cert interès que trobem fullejant el registre fa referència al cardenal prevere de Santa Cecília de l’època. Tot i que segons Conradus Eubel, al tercer volum de la seva Hierarchia catholica, i altres fonts, Giovanni Giacomo Schiaffinati va ostentar aquest títol fins a la data de la seva mort l’any 1497, aquí apareix, en canvi, el nom d’un tal Lorenzo, que molt probablement s’ha d’identificar amb Lorenzo Cibo Mari, cardenal del títol de Santa Susanna, successor del citat Giovanni Giacomo. Per tant, és possible, com ja s’ha observat en altres casos, que tots dos haguessin intercanviat el títol cardenalici abans de la mort del primer.
El cardenal Lorenzo Cibo Mari, d’origen genovès, nascut a mitjan segle XV de Domenico de Mari i d’una valenciana amb qui el seu pare s’havia casat a la península Ibèrica, tot i haver deixat una dona legítima a Gènova, havia renunciat en mans del papa Alexandre VI la provisió de l’ardiaconat de Niebla, a la diòcesi de Sevilla, que el mateix papa atorga ara al mestre Lorenzo de Guzmán, clergue de Sevilla i notari seu. En compensació de les despeses, però, Alexandre VI concedeix al cardenal el dret de regressió en el seu benefici en cas de mort o cessió del nou propietari (ff. 118r-118v).
Finalment, una altra butlla destacada fa referència a la comenda del monestir de Santa Maria di Roccadia, de l’orde del Cistell, a la diòcesi de Siracusa, que en temps del papa Innocenci VIII havia quedat vacant per la mort del seu últim abat, Gregori. Arran d’això, el mateix pontífex n’havia concedit la provisió, que era “de iure patronatus regine Sicilie”, a Giovanni di Scalambro, clergue del bisbat de Siracusa. El 26 d’agost de 1492, el papa Alexandre VI, certificat que el seu predecessor havia mort abans de signar les lletres corresponents, confirma la comenda a favor de Giovanni i ordena a Cesare Nacci, bisbe d’Amelia, que n’executi la possessió en nom seu (ff. 191v-194r).
Reg. Lat. 927
El registre Laterà 927 està format de 292 folis. Els ff. 23, 71v, 114v, 137v i 267v estan en blanc. Al marge superior de tots els fulls hi ha una foliació coetània en xifres romanes, mentre que al marge inferior dret n’hi ha una altra a màquina. L’estat de conservació del registre és excel·lent.
Entre les butlles d’interès n’apuntem tres que tracten de controvèrsies vàries sorgides dins i entre monestirs dels territoris ibèrics.
A la primera s’afirma que l’abat i la comunitat del monestir de San Salvador d’Oña i el prior i la comunitat del de San Benito de Valladolid, tots dos de l’orde benedictí, situats respectivament a les diòcesis de Burgos i Palència, havien exposat davant del papa Alexandre VI algunes qüestions sobre la jurisdicció del primer monestir. De fet, el prior i la comunitat de San Benito pretenien que Oña quedés sotmès al seu domini, jurisdicció i presidència, mentre que l’altra part pretenia ser-ne del tot independent. En conseqüència, s’havia obert una causa judicial entre tots dos monestirs, assignada pel papa Innocenci VIII a Felino de Sandeis, auditor del sacre palau apostòlic, que va nomenar una comissió per jutjar-la i, posteriorment, va dictar sentència favorable a la independència del monestir d’Oña, al qual també va concedir la provisió del priorat o granja de San Toribio de Liébana, a la diòcesi de Lleó, un altre objecte de litigi entre els dos monestirs. Més tard, però, el prior i la comunitat de San Benito van recórrer la sentència davant del papa, el qual va assignar la nova causa al mestre Pedro de Ferrera, també auditor del sacre palau apostòlic i capellà pontifici. Per arribar a la conclusió de la causa, que restava indecisa, els representants dels monestirs van arribar a un acord pel qual Oña continuaria essent independent, però acceptaria la visita anual del prior de San Benito. El papa Alexandre VI, doncs, amb una butlla de l’1 de setembre de 1492, confirma l’acord aconseguit per ambdues parts (ff. 49r-52r).
En canvi, a la segona butlla que examinem, la controvèrsia és de caràcter intern i afecta el monestir de Sant Daniel extramurs de Girona, de l’orde de Sant Benet; es refereix al color del vel que havien de dur les monges que hi residien. La priora claustral i la comunitat van exposar davant del papa Alexandre VI que havien elevat una consulta al capítol provincial de l’orde per esbrinar si era correcte utilitzar un vel blanc anomenat “beatilla”, en comptes del negre establert per l’antic costum benedictí. Més tard, l’abadessa del monestir, a petició d’altres monges, va demanar als abats de Sant Esteve de Banyoles i Sant Pere de Galligants, del bisbat de Girona, que confirmessin el nou costum; aquests van enviar un delegat al monestir, que el va trobar adient. Tot amb tot, la priora i d’altres monges, descontentes amb aquesta decisió, van presentar un recurs davant dels abats Francesc de Xatmar, de l’esmentat monestir de Sant Esteve, i Lluís Ballús, de Sant Pere de la Portella, al bisbat d’Urgell, presidents de l’orde, i posteriorment van recórrer a la seu apostòlica.
En conseqüència, el 13 de desembre de 1492, el papa Alexandre VI nomena, amb una butlla, com a comissaris seus per resoldre la qüestió el paborde del monestir de Sant Martí Sacosta de Girona i Pere Coll, canonge de l’església d’aquesta ciutat (ff. 149v-151r).
A la tercera butlla s’hi esmenta el notari pontifici Juan de León, que per disposició apostòlica posseïa la comenda del monestir de San Isidoro de León, de l’orde de Sant Agustí. Després de demostrar que la mensa del monestir rebia els fruits sobre algunes terres tan disperses que eren governades per senyors locals, va suplicar al papa Alexandre VI llicència de vendre-les per tal de comprar-ne d’altres més properes i útils per al monestir.
Així, doncs, el 27 de febrer de 1493, el mateix papa encarrega a l’abat del monestir de San Claudio extramurs de Lleó i a l’ardiaca de Mayorga, al mateix bisbat, que decideixin la qüestió (ff. 290v-292v).
Reg. Lat. 935
El registre Laterà 935 consta de 294 fulls. Els ff. 22v, 23v i 24, 47v, 69v, 157v, 201, 225v, 247v, 248 i 272v estan en blanc. Al marge superior dret de tots els fulls hi ha una foliació coetània en xifres romanes, mentre que al marge inferior dret n’hi ha una altra de moderna a màquina. L’estat de conservació del registre és excel·lent.
Resseguint la documentació, destaca la butlla relativa al bisbat de Laodicea, a Síria, que el 20 de març de 1493 Alexandre VI assigna a un cert García [Bayón de Carvajal], amb la qual cosa es confirma la seva tendència, ja demostrada en butlles anteriors, a servir-se de compatriotes per administrar els anomenats territoris dels confins de l’Església, molt difícils de controlar a causa de la pressió dels infidels.
Alexandre VI, encara, concedeix a Garcia una pensió anual de 200 ducats d’or de cambra sobre els fruits i els ingressos de la mensa episcopal de Plasència, amb el consentiment del bisbe Rodrigo de Ávila, ja que la seva nova diòcesi continua parcialment ocupada pels infidels (ff. 8v-9v).
També cal destacar la butlla referent a Juan Chacón Alvarnáez, prefecte de Múrcia i comanador de Caravaca, a més de marit de Luisa Fajardo, una de les hereves més riques del regne de Castella, amb qui va donar inici a un llinatge molt lligat a la Corona, al servei de la qual va combatre honorablement a la guerra de Granada.
Juan havia exposat davant del papa Innocenci VIII que, per la devoció que tenia a l’orde dels framenors regulars de l’observança, volia construir, amb els seus propis béns, a l’ermita anomenada San Ginés de la Jara, situada en un lloc desert fora de la ciutat de Cartagena, una casa (convent) per a ús i residència dels frares, un cop obtinguda la llicència apostòlica corresponent. Així, doncs, el papa va admetre la súplica i va enviar lletres a l’ardiaca de Lorca amb la llicència demanada per a vuit frares de la custòdia de la província de Múrcia, que Juan escolliria a voluntat.
El 30 de juny de 1493, el papa Alexandre VI, després que Juan l’ha informat que ha finalitzat la construcció de la casa en qüestió i ja s’hi han instal·lat els frares que ha elegit, ordena a l’ardiaca de Lorca que vetlli perquè ningú no els molesti (ff. 105v-107r).
Al reduït cercle de nobles més propers a la cort reial fa referència una altra butlla, en aquest cas sobre Bernardino Álvarez de Alcaraz, fill de Fernando, secretari de Ferran el Catòlic, a qui el 24 d’abril de 1493 el papa Alexandre VI concedeix una dispensa de la seva minoria edat per poder obtenir una canongia amb prebenda, ja que aleshores només té vuit anys (ff. 202v-203v).
Interessant pel tema que s’hi tracta i per la informació que aporta sobre la societat castellana de l’època, és la butlla que es llegeix als ff. 276v-277v. Alfonso Pérez Mexía, prevere de la diòcesi de Toledo, va exposar al papa Alexandre VI que havia estat acusat de sodomia (literalment, “ab illo vitio propter quod ira Dei in filios diffidentie venit”) pel difunt Gonzalo García, alguns familiars d’aquest i altres clergues i laics del castell de Haja, situat a la mateixa diòcesi. Alfonso, per purgar la seva infàmia i seguint el consell de Velasco Romero, degà de l’església de Talavera, al mateix bisbat, i vicari de l’arquebisbe de Toledo, es va presentar a la presó del castell. Més endavant, però, Velasco va ordenar que se li confisquessin els béns i que fos traslladat a la presó de Talavera, de la qual va fugir i va suplicar al papa Alexandre VI que jutgés el seu cas. Amb la butlla en qüestió, el papa Alexandre VI ordena, doncs, a Francisco i Nicolás Ortís o Ortiz i a Juan de Contreras, canonges de l’església de Toledo, que dirimeixin la causa, i si troben que Alfonso és innocent, que li retornin els béns.
Reg. Lat. 936
El registre Laterà 936 és el més extens que hem vist fins ara. Està format de 390 folis. Els ff. 28v-29, 79-80, 90-93, 148v, 161v, 195v, 283v, 297v, 315v, 347 i 389-390 estan en blanc. També en aquest cas, al marge superior dret de tots els fulls hi ha una foliació coetània en xifres romanes i, al marge inferior dret, una altra de moderna a màquina. L’estat de conservació del registre és òptim.
Té un cert interès la butlla amb la qual el papa Alexandre VI confirma la comenda del monestir de Sant Miquel de Fluvià, de l’orde de Sant Benet, al bisbat de Girona, a favor de Girolamo Porcari, clergue romà, utriusque iuris doctor, capellà seu i auditor del sacre palau apostòlic, a qui ja l’havia concedit el seu predecessor, el papa Innocenci VIII, arran de la mort de l’abat Ramon Puig (ff. 226r-227v).
A continuació hi trobem dues butlles relatives a Jaume Ortís, clergue de València, familiar i continu comensal, a més de cubiculari, del papa Alexandre VI. A la primera, el pontífex ordena a Ludovico Podocataro, bisbe de Capaccio, a Joan Llopis, bisbe de Perusa, i a l’oficial de València que executin la possessió a favor seu del benefici simple perpetu de l’altar dels Sants Fabià i Sebastià de l’església de Santa Maria de Xàtiva (reg. Lat. 936, ff. 169r-169v); a la segona, ordena als mateixos destinataris que li facilitin la possessió del benefici simple perpetu de l’altar de Santa Maria a l’església parroquial de Sant Nicolau de València (ff. 170r-170v).
Finalment, d’altres membres de famílies nobles valencianes de l’època es veuen implicats en un litigi per la possessió d’un benefici simple perpetu sota la invocació de Sant Jaume apòstol a l’església de Santa Maria de Cocentaina, a la diòcesi de València, “quod de iure patronatus laicorum esse dicuntur”. Julià Marquès, clergue del mateix bisbat, havia exposat davant del papa Innocenci VIII que en la fundació del benefici en qüestió, aleshores vacant per la mort de Joan Marqués, s’afirmava explícitament que, en cas de quedar vacant, s’havia de concedir a un prevere apte i que fos del llinatge del fundador. Com que Julià complia aquests requisits, però encara no havia fet divuit anys, s’havia obert una causa entre ell, d’una banda, i Lluís Falcó i Bernat Guimerà, que afirmaven ser clergues del llinatge (“qui pro clericis de parentela habere se gerebant”), de l’altra, que ara el papa, amb la butlla present, decideix a favor de Julià (ff. 224r-226r).
Reg. Lat. 938
El registre Laterà 938 és un dels registres de menys extensió vists fins ara, ja que només consta de 272 folis. Els ff. 23, 39v, 57 i 58, 144v i 145, 153v-161, 186v i 187, 211v-213, 214v, 239v, 258v i 267v-272 estan en blanc. També hi trobem, al marge superior dret de tots els fulls, una foliació coetània en xifres romanes, mentre que, al marge inferior dret, n’hi ha una altra de moderna a màquina. L’estat de conservació del registre és òptim.
Cal destacar-hi dues butlles. L’una, relacionada amb Diego López Pacheco; l’altra, amb Jordi de Centelles, tots dos membres de dues prestigioses famílies de la península Ibèrica.
El 28 de febrer de 1493, el noble Diego López Pacheco, marquès de Villena i combatent a la guerra de Granada, obté permís d’Alexandre VI per construir, amb els seus propis béns, un convent, amb refectori i campanar, per als framenors de l’observança (ff. 90r-91r).
Per acabar, el papa Alexandre VI atorga llicència al mestre Jordi de Centelles, canonge de València i notari seu, per llogar durant un bienni les seves rendes i d’altres prerrogatives referents als seus beneficis presents i futurs (ff. 165v-166v).
