Sepulcre de Calixt i Alexandre a Roma
L’ascensió d’Alfons de Borja al tron pontifici amb el nom de Calixt III va resultar un fet inesperat en molts sentits. Tot i això, fou una fita de gran significació en la lluita de la cristiandat contra la greu amenaça otomana. L’home que havia obtingut la dignitat més alta sobre la Terra, bo i complint la profecia llegendària de Vicent Ferrer, va sorprendre els contemporanis per la seva agilitat i el seu zel extraordinaris.
Poc després de l’elecció, Calixt escrivia una intensa lletra als mandataris cristians:
Jo, papa Calixt, davant de Déu totpoderós i de la santíssima Trinitat faig vot de perseguir els turcs, els enemics més cruels del nom cristià, amb la guerra, malediccions, interdictes, excomunicacions i qualsevol altre mitjà que estigui en el meu poder, fins i tot amb el sacrifici de la vida si cal, per reconquerir Constantinoble, que fou capturada i destruïda per Mehmet II com a càstig dels nostres pecats, i d’alliberar els cristians que viuen en esclavatge per enfortir la fe vertadera.
No es tractava de cap document ordinari, sinó del vot i la ferma resolució d’un pontífex que mamprenia una missió històrica.
Els moments immediats que van seguir la seva elecció com a papa, Calixt va deixar de banda els projectes artístics del seu predecessor, Nicolau V. Com era de preveure, la seva actitud va aixecar crítiques entre els humanistes de la cort pontifícia, però les necessitats financeres de la croada anticipada van canviar radicalment les prioritats pressupostàries.
La idea principal del nou papa era salvar Europa dels invasors infidels. El 15 de maig de 1455 va publicar la butlla de convocatòria de la croada, on s’establia l’1 de març de 1456 com a data d’inici de la guerra santa contra els otomans. Amb aquesta butlla, el papa aprovava les taxes per finançar la creació d’una poderosa flota i concedia indulgències al qui donarien suport a la campanya militar.
Durant aquest període, el sobirà pontífex va ordenar, per a ell mateix i per a la cúria, una sèrie de mesures d’austeritat sense precedents. Joies, obres d’art i béns de valor del tresor del papa, terres i propietats de la Santa seu, es van posar a subhasta i venuts. Qualsevol ingrés era benvingut com a subsidi per a l’ambiciosa expedició antiturca.
El setembre de 1455, els missatgers oficials de Roma s’adreçaren als canals adequats per predicar i obtenir diners per a la croada d’alguns països europeus concrets. Clergues de prestigi, entre els quals Alain de Coëtivy, Juan Carvajal i Nicolau de Cusa, actuaven com a representants del papa a França, Alemanya i Anglaterra. De primer, aquests persuasius homes d’Església aconseguiren importants sumes d’alguns benefactors. Semblava que l’esforç bèl·lic contra els otomans comptaria amb suport financer i polític alhora.
Els preparatius per a la guerra s’intensificaren. Una comissió constituïda per cardenals tan il·lustres com Ludovico Trevisan, Pietro Barbo, Capranica, Latino Orsini, Bessarió i Guillaume d’Estouteville van rebre l’encàrrec papal de supervisar la formació de la futura flota pontifícia. Un incident, el principal protagonista del qual va ser l’arquebisbe de Tarragona, Pedro de Urrea, va suposar la primera escletxa en l’estratègia de Calixt. Urrea havia estat nomenat cap de l’Església catòlica al capdavant d’alguns vaixells que se suposava que havien d’atacar l’armada otomana a l’Egeu. En canvi, l’arquebisbe de Tarragona va participar, al costat d’Alfons, rei de Nàpols, en una ofensiva per sorpresa contra Gènova. Una traïció tan infame com aquesta va empitjorar les relacions entre Borja, com a bisbe de Roma que era, i el monarca aragonès i els va portar a un nivell diferent. El 17 de desembre de 1455, el vicari de Crist assignava el lideratge efectiu de la flota a Ludovico Trevisan, el cardenal guerrer, i també nou legat pontifici a Sicília i les illes gregues.
L’optimisme del papa i la capacitat real de la seva cort per preparar una campanya tan ambiciosa eren dues coses ben diferents. La data inicial de sortida, decidida nou mesos abans, es va haver de postposar. L’endarreriment no va minvar pas la confiança de Calixt. Tres mesos després, el 31 de maig de 1456, l’almirall Trevisan sortia de Roma cap a Ostia, al capdavant d’una flota de vint-i-set galeres. L’armada pontifícia estava formada per 1.000 mariners i 5.000 soldats. S’havia planejat que quinze naus més, promeses per Alfons de Nàpols, s’unirien a la flota pontifícia.
A la Ciutat eterna, les expectatives eren altes. Per una nova butlla pontifícia, des del final de juny, el clergat catòlic havia de tractar als sermons sobre el perill otomà que planava sobre el món cristià. A diferència del que el papa hauria esperat, els vaixells promesos per Alfons no es van posar a disposició de l’almirall Trevisan i l’estada prolongada de la flota al regne de Nàpols va acabar complicant molt la situació. La ira del pontífex estava del tot justificada. En una carta adreçada a Alfons, Calixt l’acusava obertament de traïció i l’amenaçava amb un sever càstig diví: “Déu i la santíssima Trinitat t’ho retribuiran amb la mateixa mesura! Alfons, ajuda el papa Calixt; si no ho fas, Déu et castigarà!”
Aquell capteniment estava lluny de ser un cas aïllat. Carles VII de França havia promès trenta naus de guerra, però finalment va decidir no usar-les en la campanya antiotomana. El destí de la cristiandat depenia de la cohesió i la bona fe de governants tan influents com aquests, però alguna cosa va fallar l’estiu de 1456. L’amenaça turca era cada vegada més gran i les potències europees semblaven més preocupades per les seves rivalitats habituals i per jocs polítics de poca volada.
János Hunyadi. Font: Wikimedia Commons
Tot i que decebedores, les conxorxes i les intrigues no van fer disminuir l’esperança a Roma. Encara més, la victòria històrica de János Hunyadi en la defensa de Belgrad, el juliol de 1456, va ser motiu de gran joia a la cort del papa. El 4 de juliol, les hordes de Mehmet II el Conqueridor havien començat la conquesta de Belgrad, una ciutadella sèrbia molt important tant des del punt de vista estratègic com simbòlic. Pocs dies després, els otomans van patir la seva desfeta més greu al mar, en una confrontació amb les naus croades.
En la seva campanya per defensar no tan sols Hongria i l’Europa de l’Est, sinó la mateixa cristiandat, el príncep de Transsilvània János Hunyadi comptava amb el suport de dos extraordinaris homes d’Església: el franciscà Giovanni Capistrano i el cardenal Juan Carvajal. Després d’unes quantes topades violentes, seguint la contraofensiva començada per Hunyadi, el 23 de juliol el soldà va ser obligat a acceptar la derrota i a ordenar a la seva armada que es retirés. El triomf de János Hunyadi, un estrateg brillant, es va celebrar pertot arreu d’Europa. Al Vaticà, Calixt invocava el poder de Déu i lloava l’heroi de Belgrad, “l’home més gran que el món ha conegut en tres centúries”. El vicari de Crist va decretar que se celebrés la festa de la Transfiguració anualment, el 6 d’agost, el dia que la bona nova de la victòria havia arribat a Roma.
L’entusiasme no va durar gaire, però, perquè les morts seguides d’Hunyadi (l’11 d’agost de 1456) i de Giovanni Capistrano (el 23 d’octubre del mateix any) van tornar a enfonsar la cristiandat en el dolor.
El sobirà pontífex va girar la seva atenció cap a l’Imperi germànic, on l’oposició contra Frederic III s’havia tornat més agressiva. Naturalment, la seva preocupació era sobretot financera. La guerra santa contra els turcs exigia cada vegada més diners. Calixt encara esperava convèncer els líders europeus sobre la importància històrica d’una acció conjunta. Però no va tenir gaire èxit… Persuadir els alemanys no era fàcil. Les contraprestacions eren elevades i ben aviat es va arribar a un atzucac.
Aquesta situació es repetia en altres països. Després del suport inicial, la majoria dels monarques europeus es van tornar més aviat indiferents a les crides zeloses de Roma. Tot i això, la flota liderada per l’almirall Trevisan es mantenia miraculosament activa a l’est del Mediterrani. Arran de l’establiment de la base a l’illa de Rodes, els croats van aconseguir foragitar-ne els infidels i prendre la ciutat de Corint. La captura de vint-i-cinc vaixells turcs a Mitilene, l’agost de 1457, va suposar una extraordinària victòria.
Encara que els fets eren encoratjadors, no se satisfeien les necessitats adequadament. Les peticions de Trevisan sobre provisió de tropes i diners no van ser oïdes. Malgrat els seus esforços i la seva ambició, el bisbe de Roma estava aïllat. Va tornar a insistir davant de Carles VII, però el rei francès va donar llargues o simplement va ignorar les seves demandes.
Aquesta indiferència es va manifestar un cop més quan el papa va intentar presidir un congrés general a Roma el desembre de 1457. Molts pocs delegats de les potències van respondre la crida desesperada de Calixt, que, en conseqüència, es va veure obligat a abandonar la idea pocs mesos després.
Calixt III, el primer papa de la família Borja, va morir el 6 d’agost de 1458, el mateix dia de la festa de la Transfiguració que havia decretat dos anys abans. Va abandonar aquesta vida decebut per la manca de solidaritat dels governants europeus, que no compartien el seu zel per aniquilar el perill otomà. Va lluitar pel seu objectiu amb sinceritat i amb una devoció gairebé única. En aquests divuit mesos transcorreguts al mar, la flota pontifícia havia aconseguit unes victòries magnífiques. Encara que vell i de salut feble, Calixt III no va renunciar mai a lluitar contra l’expansió de l’Imperi otomà a Europa. Malauradament, avui se’l recorda menys per aquesta perseverança en la causa que pel fet d’haver estat el papa català que va facilitar l’ascensió dels seus familiars hispànics a la jerarquia catòlica.
