Victoriano Juaristi, Sepulcre de Cèsar Borja (Viana, 1934). Font: Viana digital.
És millor morir damunt la sella que al llit (Cèsar Borja, octubre de 1503)
12 de març de 1507. Va deixar aquest món tal com sempre havia imaginat: com un soldat, al camp de batalla, lluitant per la seva vida fins a l’últim sospir. En el seu darrer combat es va enfrontar tot sol amb un petit exèrcit, com els cavallers de les llegendes. Però l’enderrocaren del cavall i morí apunyalat diversos cops amb llances i dagues. S’endugueren l’armadura i la roba, i el cos restà abandonat. Cap dels seus assassins no sabia qui era.
L’estiu de 1503, res no semblava anunciar el fat que acabaria en un no-res amb les ambicions i els somnis de Cèsar Borja, l’audaç i sorprenent duc de Romanya. La cara cruel del destí havia destruït tot el que havia aixecat en cinc anys extraordinaris (1498-1503) amb energia, valor i brillantor, i, naturalment, amb el suport directe del seu pare, el pontífex Alexandre VI.
La davallada de Cèsar Borja havia començat poc després de la mort d’aquell, ocorreguda el 18 d’agost de 1503. Sense el seu recolzament, essencial en aquells grans temps de triomfs polítics i militars, i afectat per una greu malaltia, el duc de Romanya va cometre un error estratègic que finalment fou la causa de la seva terrible caiguda. Segons l’opinió del millor observador de l’època, Maquiavel, la decisió de Cèsar de decantar-se a favor de Giuliano della Rovere, el vell enemic de la seva família, en l’elecció pontifícia del mes d’octubre, va accelerar la seva ruïna. “Non potendo fare un Papa a suo modo, poteva tenere che uno non fusse Papa” (‘Si no podia fer un papa al seu gust, bé podia aconseguir que algú no fos papa’; Maquiavel, El príncep, capítol VII).
Amb la capacitat de judici obnubilada per les promeses del nou papa, Cèsar Borja va firmar la seva pròpia sentència de mort. Creia realment que continuaria sent el capità general de l’exèrcit pontifici, però, malauradament, el seu enemic mortal no ho va permetre. Sota el pontificat de Juli II, la il·lusió es va esvair ràpidament.
Aviat va resultar evident que les promeses de Juli tan sols eren mentides. Tot i això, Cèsar encara confiava a conservar la seva llibertat i les possessions que tenia al centre d’Itàlia. Sorprenentment (o potser no tant), els habitants de la Romanya li van ser fidels fins al tràgic final.
Cèsar va sortir de la ciutat eterna per última vegada. Tenia la intenció de viatjar a França, per trobar-se amb la seva dona i la filla que no havia vist mai. El van detenir a Òstia per ordre del papa, però va ser posat en llibertat gràcies als cardenals hispànics i als seus lleials lloctinents a la Romanya, i es va embarcar cap a Nàpols. Era el final de febrer de 1504.
A Nàpols va ser convidat de Gonzalo de Córdoba, que va compartir el seu pla d’atacar Florència i li va donar suport per formar un exèrcit. Quan Juli II fou informat pels seus agents d’aquest nou projecte, va exigir immediatament la detenció de Cèsar. Gonzalo va obeir. Estava sota el comandament de Ferran d’Aragó, l’aliat del papa. El 26 de maig de 1504 va ordenar l’arrest de Borja. Un cop més, Cèsar era víctima d’una traïció…
L’agost de 1504, l’antic capità general de l’Església va deixar Itàlia per sempre més. És clar que aleshores no podia saber-ho. Un cop a la Península Ibèrica, el van traslladar a la fortalesa-presó de Chinchilla. Presoner del rei Ferran, enganyat pel papa Juli II i abandonat pel seu antic aliat Lluís XII de França: un terrible balanç per al duc de Valentinois, tan poderós en altres temps!
No era segur tenir un presoner tan perillós com Cèsar Borja a Chinchilla. No ho era ni per a la Corona hispànica ni per a Roma, evidentment. Així, doncs, l’estiu de 1505, per ordre del monarca aragonès, el duc fou traslladat a la presó més segura de la Península –La Mota, a Medina del Campo. Gràcies al governador de la presó, que l’admirava i considerava que la seva carrera encara no havia arribat a la fi, el captiveri va resultar més suau que no s’esperava. Tres mesos després del seu empresonament, la nit del 25 d’octubre, Borja va aconseguir escapar. Amb l’ajuda del governador i d’alguns homes de confiança, Cèsar tornava a ser un fugitiu.
Greument ferit durant la fugida, estigué amagat fins que va poder sortir en direcció cap a Navarra, el regne del seu cunyat Jean d’Albret. El 3 de desembre va arribar a Pamplona, la capital. Cèsar esperava que, a la cort del germà de la seva esposa, amb maniobres polítiques i l’ajut dels vells aliats, recuperaria la seva antiga glòria i, per descomptat, les propietats que li havien pertangut. Però les apel·lacions al rei de França i a Francesco Gonzaga foren inútils. Ni l’un ni l’altre no estaven disposats a trencar l’aliança amb el summe pontífex de Roma per un home a qui consideraven políticament mort. Juli II, Ferran d’Aragó i Lluís XII van girar definitivament l’esquena a Cèsar Borja.
Gairebé tot estava perdut per al fill d’Alexandre VI. Abandonat per Itàlia, França i la Corona hispànica, va acceptar un últim encàrrec del seu amfitrió, el rei de Navarra. El gener de 1507, Borja fou nomenat cap del seu exèrcit. Navarra estava al límit de la guerra civil i Jean d’Albret necessitava un soldat vigorós i amb experiència que liderés les seves tropes. Cèsar, que ja estava completament restablert de les seves ferides, era descrit per un contemporani com “un home alt, fort, atractiu i en tot el vigor de la seva virilitat”.
Els primers dies de març, Borja va conduir les seves tropes cap a Viana, una petita ciutat controlada per un noble rebel anomenat Luis de Beaumonte. La matinada del 12 de març de 1507, Cèsar es va despertar a causa d’un intent de l’exèrcit rebel de trencar el setge. Enmig del caos, el comandant de Navarra va sortir a l’encalç de les tropes enemigues. En un moment de confusió, es va separar del grup i va perseguir els seus enemics fins a un barranc. Allà va caure en una emboscada, on va ser vençut i massacrat. Els homes de Beaumonte no tenien ni idea de qui acabaven de matar. Cèsar Borja havia mort en territori hispànic als trenta-un anys d’edat.
Jean d’Albret va ordenar que el cadàver del seu comandant i cunyat fos dut a l’església de Santa Maria de Viana i soterrat en una tomba davant de l’altar major. En l’imponent sepulcre erigit en memòria de Cèsar Borja s’hi va escriure un emotiu epitafi en castellà:
Aquí yaze en poca tierra
el que toda le temía,
el que la paz y la guerra
por todo el mundo hazía.
O tú, que vas a buscar
dignas cosas de loar:
si tú loas lo más digno,
aquí pare tu camino,
no cures de más andar.
Unes dècades més tard, el bisbe de Calahorra, horroritzat perquè a l’església local hi havia enterrat un home com Cèsar Borja, va ordenar la demolició del sepulcre. Encara més, es van desenterrar les despulles, que van quedar dipositades en un forat pavimentat fora de l’església.
Després de segles de controvèrsies, debats públics i històrics i dotzenes d’apel·lacions, un home de Déu, Fernando Sebastián Aguilar (aleshores arquebisbe de Pamplona i avui cardenal de l’Església romana), va decidir que ja era hora de fer justícia. Així, doncs, fa deu anys, l’11 de març de 2007, les restes de Cèsar Borja van tornar a l’interior de l’església. “No tenim res en contra del trasllat de les seves despulles. Fes el que fes en vida, mereix el nostre perdó”, digué el representant de l’Església. Paraules meravelloses que la història recordarà sempre…
