F. X. Sandmann, Karlúv Most (Praga)

Cau la tarda a Praga. El sol tenyeix les pedres d’un groc carabassenc que poc a poc es torna malva. Envia, per darrere nostre, la seva última claror directa. Al matí faríem via banyats de llum lletosa, més aviat grisa, a la cara. Caminem lentament des de la riba esquerra cap al Karlův Most, el Pont Carles, de Carles IV –gran rei de Bohèmia i emperador romanogermànic–, que el féu construir, el més vell de la ciutat. Setze arcades sobre el riu Vltava des del segle XIV. A l’altra banda ens crida la façana il·luminada de l’església del Salvador, la que fou seu governant i sapient dels jesuïtes al cor de Txèquia. És el present. El passat ens transporta a finals del segle XVI.

L’ambaixador, potser com el seu rei i senyor, va vestit de negre i en hora semblant torna de palau i es dirigeix, també, a l’església dels pares jesuïtes. Allà hi ha els mestres i consellers. N’havia estat alumne a Gandia feia trenta anys, i des de fa pocs mesos ha enviudat de la néta del germà gran d’Ignasi de Loiola, Lorenza de Oñaz y de Loyola. És Joan de Borja i de Castro, tercer fill del tercer general de la Companyia de Jesús, Francesc de Borja. Fa poc de la seva arribada acompanyat de la segona esposa, Francesca d’Aragó i Barreto, per ser representant de Felip II davant de Rodolf II d’Habsburg. L’esperen cinc anys de diplomàcia i la vocació d’escriptor. Poc abans de finir la missió política que l’ha portat a Praga, editarà Empresas morales. La invenció de les “empreses” consisteix en una sèrie de dibuixos simbòlics acompanyats d’un breu redactat de caràcter moral i resumit, a més a més, en un lema en llatí; una conjunció plàstica i literària; la màxima significació amb les mínimes paraules i relacionades amb una imatge dibuixada.

El fin e intento con que se han hecho ha sido de aprovechar en algo al que las leyere, por ser lo que se trata materia de buenas costumbres, que es lo que tanto nos importa.

Concisió per confessar la intenció de cada dibuix i de cada text que l’acompanya.

No relataré l’encert de la seva diplomàcia ni de l’espiritualitat que xopa la seva obra escrita. Però segurament evidencia la bondat d’aquesta i la justesa d’aquella el premi que rebé en 1596 del rei Felip II de Castilla i León, etc., etc., el qual, per a ell, creà el títol de comte de Mayalde. Felip III, sabedor que era l’oncle del seu valido, el duc de Lerma, prest el féu majordom de dona Maria d’Habsburg i de Portugal, la vídua de Maximilià II, emperadriu que retornà a la terra on havia nascut, i després va fer-lo majordom de la seva muller i reina Margarida d’Àustria-Estiria, i, encara més, li donà el títol de comte de Ficalho, nobilitat de la qual disposava com a rei que també era de Portugal.

Joan de Borja i de Castro camina aliè a l’ombra que projecta endavant i als propis passos pel Pont Carles, concentrat com avança en la seva responsabilitat política d’ambaixador i moralitzadora d’escriptor. Medita cadascuna de les empresas que lliurarà en prosa breu i clara tan bé com sàpiga. Per exemple:

NINGUNA cosa hay más estimada entre los hombres que la que comúnmente llaman libertad; esto se ve bien en lo mucho que dan por sus rescates los que la han perdido, y cuánto trabajan de salir de captiverio los que están en él. Estimándose tanto, y con razón, esta aparente libertad, cuánto más se debe estimar la verdadera, que sólo consiste en no servir a los vicios, siendo sólo esto lo que libra de servidumbre y de trabajos; porque el vicioso de tantos es captivo cuantos son los vicios que tiene […] El que quisiere dar a entender cuán peligrosas son las ocasiones para perder la libertad, podrálo mostrar con esta Empresa del Perro que trae la cadena arrastrando, con la letra que dice: LIBERTAS NON LIBERA, que quiere decir: LIBERTAD NO LIBRE; porque tal es la libertad acompañada de ocasiones de tornarse con facilidad a perder.

O un segon, i cap més, perquè com triar adequadament entre les cent empresas que proposa?:

[…] Esto se puede dar bien a entender con esta Empresa del Águila con el Rayo en la mano, y la letra que dice: DIVINAE VINDICTAE, que quiere decir: DE LA DIVINA VENGANZA. Porque como el águila sea la ave de Júpiter y el rayo las armas con que los antiguos decían que castigaba, así el príncipe que tomare esta empresa, dará a entender que reconosce bien lo que ha recebido de Dios, con declararse y publicarse por Ministro de su divina venganza contra los enemigos de su santo nombre.  

Sí. Joan de Borja i de Castro retorna pensarós del palau de Rodolf II. Potser recorda que avui ha estat un dia fàcil si el compara amb qualsevol d’aquells quan a la cort portuguesa feia costat al seu pare Francesc, ja jesuïta. Ell era l’ambaixador permanent a Lisboa. El pare, el simple acompanyant del cardenal Alexandrí amb ambaixada oficial de Roma, feia també, si bé quietament, a la callada el mateix ofici del seu fill, i també de part de Felip II: movia fils de diplomàcia, tanmateix… amb idèntica missió? Que complicada fou aleshores la política! La d’ara li sembla més tranquil·la, com l’aigua que llisca sota les arcades del Pont Carles. Fosqueja a Praga i tal volta intueix que també s’apaga la seva estada a la ciutat. Cal apressar l’edició de les Empresas morales.

L’edició del volum i el final de la seva missió van ser el 1581. Aquestes minses dades d’història pidolen algun aclariment o, si més no, indiquen per on van unes possibles preguntes sobre els fets. Desconec quines foren les qüestions d’alta política en què hagué d’intervenir i tampoc sé de les més menudes que Joan de Borja argumentava en favor del seu senyor durant aquells anys al palau que, de pedres indiferents, s’emmirallava a l’Vltava. La distància entre la península de ponent i aquell turó imperial a llevant era molt relativa, perquè els correus cavalcant per l’amplada europea eren constants i, pel que coneixem, prou eficaços en la seva comesa. L’emperador havia tingut per mare la ja esmentada Maria d’Habsburg i de Portugal, o Maria d’Espanya –retratada amb vestit molt fosc, gairebé negre, per Anthonis Mor–, filla de l’emperador Carles V, per la qual cosa l’ambaixador tractava amb el nebot de Felip II. Temperamentalment eren prou semblants, no sols per aficions astrològiques i místiques paral·leles, sinó per voler-ho ser en la seva imatge, si hem de fer cas del quadre de 1594 pintat per Joseph Heintz, el Vell, en què ens l’ofereix vestit de negre, cofat d’alt barret negre, gorgera contrastant de puntes blanques i al pit el toisó d’or sense reflexos de llum (compareu-lo, per exemple, amb el de l’oncle retratat per la cremonesa Sofonisba Anguissola, conservat a la National Gallery de Londres). No direm, tanmateix, que desconeixem la intenció del llibre que va escriure, puix en la dedicatòria és prou explícit. Enumerades raons diverses per les quals hom dedica els seus escrits a un gran príncep, hi afegeix la principal:

la que más me fuerza es la obligación que tengo de restituir a V.M. el tiempo que he gastado en hacer estas Empresas: por haber sido en los ratos más desocupados que he tenido de los negocios de su Real servicio, en que estoy obligado a gastar todos los días de la vida.

És a dir, dedica la seva obra a Felip II i la fa imprimir a Praga. La dedicatòria, doncs, ens sembla lògica. La impressió, potser no fou altra cosa que circumstància, tenir-la llesta per retornar a l’Escorial, allà endins de Castella, i oferir-la per

si V.M. fuere servido pasar los ojos por este libro cuando alguna vez, por descansar del gran peso y carga que trae consigo el gobierno de la mayor parte del mundo, que V.M. posee, quisiere divertirse a cosas que deleitando la vista –por ser tan varias– den gusto al entendimiento.

De Praga, Primero de Julio de 1581.

D. V. M.

Humilde vasallo y criado

Don Juan de Borja.

Ara, en un avui posterior en més de cent trenta anys, un altre Borja s’apropa al Pont Carles de Praga. Una desena enrere s’havia pres la decisió d’embellir-lo amb estàtues a banda i banda. La primera va ser la del patró de la ciutat, Joan Nepomucè. I es cisellaren les altres fins a completar la trentena. El dia exacte sembla que s’ha fet oblidadís, però va ser de l’any 1710. Del taller de Ferdinand Maximilian Brokoff, indiscutible escultor del barroc praguès –als seus 22 anys s’imposava mestrívolament creant imatges de sants en aquest pont–, els carros lentament transporten la base i les tres figures del conjunt, dos àngels i Francesc de Borja. L’any vinent, 1711, li farà companyia un altre jesuïta, Francesc Xavier, igualment esculturat per Brokoff.

F. M. Brokoff, Sant Francesc de Borja (Praga)

Francesc, en vida, no hi havia arribat mai, a Praga. Ara hi era destinat en pedra per quedar-s’hi fins a nosaltres i per a més anys després de la nostra partença. Havia estat canonitzat el 1671 i no podia faltar en aquell camí que pontava el riu des del palau reial al Clementinum, la Universitat dels jesuïtes, des d’on segurament eixiren els bons consells per a la tria dels qui havien de ser a la barana del pont. Imaginem la seva arribada i com es conjunta cada peça de la base i de la peanya del sant i com s’aplomen i s’assenten les figures, ell central i al capdamunt. Contemplem-ho tot. Primerament, la paradoxa. Fa més de cent anys que el seu fill travessava aquest pont fins que un dia hagué de marxar. Avui hi arriba ell per quedar-s’hi, i per fer també el mateix ofici. Ben cert del tot. Ambaixador permanent de la doctrina que el fill ací va escriure. La mateixa, si bé amb vestit més llampant i extensa i comminatòria, la doctrina de la Contrareforma catòlica. Doctrina com la que predica, amb el dit enlaire (bé, en aquesta ocasió amb dos dits, al costat de Procopi, abat benedictí fundador del monestir de Sázava, patró de Txèquia), ben a prop seu, un altre connacional, Vicent Ferrer, també esculturat per Brokoff dos anys després.

Diguem-ho sense circumloqui: Francesc de Borja és al Pont Carles per sermonar als vianants. A la base hi ha, engarlandada per l’estil del moment i vistent del tot, el cap d’una calavera i un fèmur: la Mort sosté el predicador i fita amb conques buides qui la mira. Francesc, es conta, era un home rodanxó, més baix que alt, de panxa prominent que amb dejunis aconseguí aprimar-la d’allò més, vaja, una figura no massa elegant, diuen. Vés a saber! Dalt del Pont Carles és un home estilitzat, prim, alt i encapellat amb un bonet de quatre puntes, sotana faixada –potser més exactament cenyida amb un doble pas de cordó– i un ample manteu penjant-li per l’espatlla esquerra i un poc recollit damunt del braç dret que s’estén, la mà oberta, en diagonal a l’àngel que al costat de la peanya on ell s’està i el realça, seu damunt de l’ampla base mostrant un escut ovalat amb la imatge de la Mare de Déu. L’altra mà, semidescansant sobre el seu pit, damunt l’indret del cor. El rostre, girat un poc a l’esquerra, mira l’escut amb l’anagrama de la Companyia de Jesús que sosté enlairat l’àngel, dret, de l’altra banda. Tres figures recobertes de vestits lleugers, plecs al vent i al rellent constant de l’aigua que potser les contempla en el seu descens en hores clares i en les ennuvolades. Francesc de Borja predica amb les mans i la direcció del seu rostre. Amb la cama esquerra avançada i el peu que sobresurt un poc del pedestal, es crea una línia imaginària cap a la seva cara i a la punta del bonet que corona el seu front, línia de verticalitat que remarca la lleu inclinació del cap vers les lletres de l’escut, JHS, Jesús. Jesús i Maria a banda i banda seva, ell indicant quins són els amors que predica, mostrant de qui és ambaixador, aquí, al Pont Carles, aquell que creuava un dia el seu fill i avui els turistes… si és que miren i entenen el seu llenguatge de gestos i la disposició de tot el monument estudiat per l’escultor.

Què ens va i què ens ve als qui transitem pel pont, posem per cas el 2010, l’any que va ser el jubilar de l’estàtua? Què ens va i què ens ve del sermó gestual de Francesc de Borja? Si som turistes d’agència, potser el guia ens aturarà un moment al davant, amollarà quatre dades, pensem-les exactes, i potser sí o potser no en pronunciarà un parell de simbòliques, què signifiquen els àngels i la calavera; si uns quants l’han escoltat, ja hauran fet prou. Si anem pel nostre compte i no en sabem gran cosa o gens del passat, i menys de sants i jesuïtes, no hi pararem compte o, en cas contrari, sabrem que el de dalt de tot va vestit de capellà i els àngels mostren abreviat el nom de Jesús i la imatge de la seva mare. Si tal volta som cristians un poc instruïts, ens pararem, mirarem i veurem això mateix amb més detall i coneixement de causa. Tot badant, si calladament conreem gnosticisme, però tenim prou formació històrica i religiosa, ens direm: mira!, un d’aquells que portaven la Contrareforma catòlica per bandera i un cert grau d’austeritat que –es diu– no plagué pas gaire als seus de la Companyia i ara –i des de quan aquí el plantificaren– es dissimula parlant de la seva santedat. O tal volta som admiradors de l’art (en general o a la menuda del que és barroc) i considerem la composició del conjunt, l’encert de l’ornamentació general, en detall les cabelleres dels àngels, l’estilització del rostre de Francesc, la matusseria aparent i ben trobada de la calavera, i fins imaginarem el joc d’ombres de cada personatge segons d’on vinguin els raigs del sol o la intensitat de llum en les hores del crepuscle o, també, a la claror metàl·lica de la lluna. I els ciutadans de Praga… transiten pel pont amb altres preocupacions, dèries, odis i amors al cap; no hem pas de distreure’ls, que al matí van justos de temps, al vespre cansats de tot el dia. I els artesans i artistes que aquí ofereixen en modestes paradetes l’obra del seu enginy?; res d’imaginar-los ni coneixedors i menys pendents de la gesticulació predicadora de Francesc; res que enteli la seva presència al llarg del pont tutelada per les muses de l’art; res que els distregui del mòdic guany, els dies que tenen sort, del seu treball artístic.

Què ens va i què ens ve Francesc de Borja en el seu pedestal al Pont Carles de Praga? Escassament aquesta fantasia: el Borja pare pretén, malgrat la mort, fer memòria del passat i recordar-nos, si més no a quatre lletraferits, que dies foren aquells en què el seu fill Joan hi passava del palau de l’emperador al locutori dels quasi parents, els jesuïtes, capficat en les hores de lleure polític cercant l’escriptura de les millors moralitats. O potser aquest somni: el Borja jesuïta pretén, tot i la mort que se l’ha endut, fer-nos-la present ara i per demà, si més no a quatre badocs que transitem pel pont i per la vida, darrers coneixedors d’allò gravat als escuts dels àngels que li fan costat i que ell ens predica mut perquè ho tinguem present.