Montaigne, Essais, París, 1580

La inconstància del moviment variable de l’atzar fa que ens haja de presentar tota mena de rostres. Hi ha cap acció de justícia més expressa que aquesta? El duc de …, després que havia decidit enverinar …, a casa del qual, …, anaven a sopar ell i son pare, …, envià davant una ampolla de vi enverinat i encomanà al boteller que la guardara amb molt de compte. Però el … hi arribà abans que el seu fill i va demanar beure; el boteller, que pensava que el vi se li havia recomanat per la seua bondat, li’n va servir; i el mateix duc, que hi va arribar en el moment de la col·lació, i confiant que no haurien tocat la seua ampolla, en va prendre també, de forma que el pare va morir ràpidament i el fill, després de patir una malaltia durant llarg temps, fou reservat per a una sort pitjor.

Primer. Els noms corresponents als punts suspensius seran oportunament restablerts. Si algú ja ha descobert de quin text es tracta, malgrat l’absència de les cometes preceptives, que dissimuli.

Segon. La primera edició del llibre d’on prové aquest paràgraf va estampar-se el 1580. La data d’allò que se’ns conta ens porta a un allunyat 1503 en què els personatges coincideixen amb uns de reals.

Tercer. El traductor de l’obra al català, professor Vicent Alonso (una altra pista per seguir dissimulant), remet la contalla a la font més que segura per a l’autor, a una obra començada a escriure una trentena d’anys posteriors als fets narrats, és a dir, la Storia d’Italia de Francesco Guicciardini (llibre VI, cap. 4).

Quart. Entreteniment m’ha concedit l’atzar (i així no m’allunyo del tema) per escriure sobre fets històrics i de llegenda relacionats amb els personatges que suara esmentava com a reals. És l’hora, doncs, de convocar-los aquí pels seus noms. Retornem al text, rellegim-lo i als espais buits col·loquem ordenadament aquestes paraules: “Valentinois”; “Adrià, cardenal de Corneto”; “al Vaticà”; “el papa Alexandre VI”; “papa”. Restituïts els noms ara sí, podem també posar-hi les cometes a aquest inici del capítol XXXIV del llibre I.

¿Era possible trobar els Borja en prosa i en vers, lloats i blasmats en volums d’història, d’art i de teoria política, i que cap d’ells no fos present a la magna obra de l’escriptor Miquèu Eiquèm de Montanha –és a dir, el fill de Pèire Eiquèm nascut al poblet de Sent Miquèu de Montanha, al Perigòrd– conegut com a Michel de Montaigne? La seriositat dels Essais no ho permetia? La franquesa de l’autor no els feia previsibles? Oblidem-nos de l’una i de l’altra pregunta. Constatem ras i curt que uns Borja són també als Assaigs. El papa Alexandre VI i el seu fill Cèsar, molt conegut pel seu títol nobiliari. El jove, en hora justa va abandonar el capel cardenalici –el pare i papa declarà nul·la la seva ordenació diaconal– perquè li feia més pes la vida militar al servei del nou rei de França Lluís XII. S’apropà fins al seu tron amb una butlla del summe pontífex en la qual se li anul·lava el matrimoni amb Joana de Valois (puix tot apunta que ella es negà a consumar el matrimoni i, potser per això i per haver fundat l’orde monàstic de les Anunciates, un bon dia la feren santa –una mica tard, tot sigui dit, el 1950 a l’Església catòlica) i ell, el portador de la butlla i fill del signant, amb el bon agraïment reial, obtingué el ducat de Valentinès –la comarca a l’entorn de Valença (la Valence francesa), a l’esquerra del Roine (el Rose del català d’aquell temps, o el Ròse occità), entre Lió i Avinyó– com a duc primer, puix abans el títol era només de comte. Retornem al començament d’aquesta pàgina.

Aquest assaig de Montaigne és “L’atzar es troba sovint al camí de la raó” i la primera lliçó o exemple aportat és el tros que n’hem copiat. La qüestió, fent-hi parada, serà esbrinar si aquest cas i els restants que aporta són realment fets històrics o llegendes o tradicions moralitzants. Tot fa creure que l’autor els considerava verament històrics (i certament algun ho és de punta a punta). Si més no aquest primer que, ho hem anunciat, va trobar explanat fil per randa en l’obra de Guicciardini, que ben aviat havia estat traduïda al francès. En efecte, al lloc esmentat es conta la mala intenció de pare i fill decidint enverinar el cardenal Adrià Castellesi –fill del poblet de Corneto (avui Tarquinia)–, i com el bon jan del guardià de l’ampolla de vi, creient-lo excel·lent, no s’ho va pensar dues vegades i en va servir una copa al papa tan bon punt aquest arribà acalorat aquell captard del 17 d’agost de 1503. Moria a l’endemà. Conta a més a més, la font, que exposat el cadàver al temple vaticà, hom el va veure negrós, inflat, deforme, signes clars d’enverinament, i que el fill, gràcies a la joventut i al contraverí, salvà la vida, però no s’estalvià una llarga i dolorosa malaltia. Es va salvar, escriu lapidàriament Montaigne, “per a una sort pitjor”. Li arribà l’hora d’ésser fet presoner, moneda de canvi polític de càrcer en càrcer, però en una altra hora justa es va escapar, reclamà l’ajuda a Lluís XII, es posà al servei del seu cunyat el rei de Navarra, feia guerra i en lluita va morir a Viana el 1507.

Un comentari. El de Montaigne, de fet, es redueix a les dues línies inicials, també copiades. A la junció dels conceptes “atzar” i “justícia” amb el de “rostres”, això és, centrada la consideració només al món dels homes, no pas en cap feta inusual en el món animal o meteorològic o astral. Un brevíssim assaig que es pregunta (em sembla que interpreto exactament el text) si era possible una millor justícia que la dictada per la casualitat damunt de pare i fill Borja (puix que immediatament de demanar-s’ho conta l’enverinament). En els exemples següents també es limita a la brevetat, com en el segon quan escriu que l’atzar “sembla que es burla de nosaltres en el moment oportú”.

Un comentari. És a dir, ara, la meva gosadia a fer-ne un. A dir-hi la meva en llegir aquest exemple, passats més de quatre-cents anys de la seva escriptura. Fer-ho a partir del títol d’un llibre que em ve al cap de sobte i és: L’Atzar i la Necessitat. Assaig sobre la filosofia natural de la biologia moderna, llibre famós al seu dia, de Jacques-Lucien Monod. Dos extrems connectats i ho entenc de la manera següent. Apareix l’atzar, en la interpretació dels fets, quan hi ha la necessitat d’explicar-ne d’un l’origen desconegut (en el món biològic, però per analogia en tots els altres del viure humà); quan se’l percep allunyat de qualque lògica pensable, però necessari per a la nostra tranquil·litat psíquica, per seguretat social i per aconseguir que encaixi d’alguna forma entre la resta de fets envoltants; ens neguiteja i cal trobar-ne i saber-ne com millor es pugui la causa originant. Ha de provenir a la força d’una raó última i aquesta és, si no cap de trobada, l’atzar. Si un temps foren els déus o Déu i ara no podem atribuir-los-ho (per no creure en cap o per reverència), acceptarem, doncs, que sigui l’atzar; això sí, pel voler darrer, al fons de la incomprensibilitat, de la seva Providència en la fe dels creients. La Necessitat s’obria pas, la circumstància pidolava a crits omplir el forat darrere aquell cas històric i l’Atzar ho acomplí. Els Borja, per a molts, eren l’encarnació d’una quinta essència de maldat sense aturador quan volien imposar els seus criteris. El verí, cert o no, sempre o alguna vegada, era una via prou eficaç i hom no dubtava que havia format part del fer i desfer dels Borja. No calia demostrar-ho. Eren els dolents destres en armes, triscaven amb nocturnitat i regalaven obrepció en la qualitat d’una beguda. Aquell papa Alexandre VI havia d’arribar a una mort condigna a la visió negativa que se’n tenia. També el fill, rebrot pastat a la malícia paterna. I l’atzar va actuar feixuc damunt d’ells com la millor justícia que hom podia desitjar. L’atzar, doncs, per necessitat, va crear la llegenda, va donar raó d’una mort i d’una rara malaltia. La justícia aliada amb la més pura casualitat. Però en saber avui dia que en la malaltia i mort no va haver-hi cap verí, hem de recórrer, penso que encertadament, a una altra combinació de conceptes. Ara la Necessitat no ens cal. L’Atzar desapareix. Vivim en un altre món on, amb paraules del pensador Edgar Morin, el fet de “conèixer i pensar no és assolir una veritat absolutament certa, sinó que és dialogar amb la incertesa” (ho escriu al llibre La tête bien faite. Repenser la réforme. Réformer la pensée). Ella s’ha imposat, imperceptiblement o no, als intersticis de tota la realitat envoltant. Tant, que E. Morin recupera el binomi de mots del científic Monod i afirma: “de totes maneres, la vida no pot néixer més que d’una mescla d’atzar i necessitat, mescla de la qual no en podem conèixer les proporcions”. Així és i, conseqüentment, vivint en ella immersos, sabem que som i ens volta la Incertesa en una proporció imprecisa filla del vell binomi obsolet. Poc o gens ja no ens cal l’invent de les llegendes perquè hi hagi justícia entre els afers humans. La incertesa del present copsem que serà la del futur i podem remetre-la al passat sense inventar contes consoladors ni justiciers. No oblidem, tanmateix, les llegendes antigues perquè també tenen el seu punt de fantasia bella ara que han perdut la seva, que no ho era, digerible veritat.

Els Borja. Una vegada més han estat els personatges estimuladors d’un atrevit comentari broix, a les antípodes d’atzar i necessitat, inútils l’una i l’altre per a cap justícia a favor o en contra d’ells. Només això: avui els Borja també es troben enfonsats en la incertesa del present i si ara són tema d’estudi, adés esdevenen per un moment gaudi d’escriptura per a incert, és clar, esbargiment de possibles lectors que no en tenen necessitat ni cercaran cap atzar justificador d’aquestes ratlles.