L’art de la criptografia, o l’art d’ocultar els missatges a tercers, és tan antic com l’home. Totes les civilitzacions, en algun moment de l’evolució del seu propi llenguatge, s’han dotat de sistemes criptogràfics que han utilitzat per protegir les seves comunicacions, especialment en temps de guerra. No va ser fins al Renaixement italià, però, que aquest art va rebre tant d’impuls que en va afavorir l’ús continuat en la correspondència diplomàtica i l’estudi a través dels primers tractats dedicats al tema.
Durant el període que va des de la mort de Robert d’Anjou (1343) fins a l’ascensió al tron de Nàpols d’Alfons el Magnànim (1442), el conflicte continuat entre els estats regionals italians, la florida dels intercanvis comercials i el desenvolupament de les relacions diplomàtiques, amb la creació de les primeres ambaixades permanents a l’estranger, provocaren el ressorgiment de l’interès pels sistemes d’escriptura xifrada a la península Itàlica.
És en aquest període, de fet, que protegir els propis missatges i alhora interceptar i desxifrar els de l’enemic es converteix en una necessitat essencial per a les cancelleries d’arreu d’Europa i entre aquestes, òbviament, la pontifícia.
A les primeres dècades del segle XV, l’Església havia estat profundament sacsejada per una turbulenta successió de papes i antipapes, tres en pocs anys, i de concilis llargs i substancialment inútils. Només amb el concili de Florència, que va acabar el 1439, la seu papal va trobar la pau i la unitat en el seu propi si.
L’ús de la criptografia entre els secretaris pontificis remunta amb certesa a aquests anys, quan la cúria romana va recórrer a xifratges que ja posseïen totes les característiques principals de l’anomenat mètode de substitució monoalfabètica, és a dir, d’allò que més tard es convertiria en el sistema criptogràfic més utilitzat en la correspondència diplomàtica de tots els països europeus fins al segle XVIII.
Aquest sistema consistia en un alfabet xifrat i en un repertori de noms també conegut com a nomenclàtor. L’alfabet estava compost de xifres que substituïen cadascuna una lletra del text, d’algunes xifres nul·les o sense valor, introduïdes en el criptograma només per dificultar-ne la descodificació en cas d’intercepció, i de nombroses xifres homòfones, és a dir, més d’una xifra per substituir la mateixa lletra, molt probablement introduïdes quan ja es coneixien els principis de la criptoanàlisi, o sigui el conjunt de tècniques utilitzades per descodificar els textos xifrats sense coneixement previ de la xifra.
D’altra banda, el nomenclàtor estava compost per una llista de noms, paraules o síl·labes, disposats com una mena de codi i sovint en ordre alfabètic, que es xifraven amb signes de fantasia, amb números o amb grups de dues o més lletres. El seu ús estava determinat per la necessitat d’escurçar el text xifrat i d’introduir-hi elements addicionals de dificultat per als qui duien males intencions. En aquest sentit, en l’elaboració de criptogrames també es donava especial importància a la scriptio continua, és a dir, a l’escriptura sense deixar espais entre les paraules, i a les prescripcions per a la preparació del text base que calia encriptar: per exemple, s’aconsellava abreujar-lo sense tenir en compte l’ortografia, sobretot sense respectar les lletres dobles, una peculiaritat ben coneguda de la llengua italiana.
Tot això, juntament amb la descripció de les tècniques de criptoanàlisi basades en l’estudi de les freqüències de les lletres del text base i dels signes xifrats, va ser objecte del tractat de criptografia més antic que s’ha conservat, intitulat De componendis cyfris, de Leon Battista Alberti.
Arran d’una discussió mantinguda als jardins del Vaticà amb Leonardo Dati, aleshores secretari apostòlic del papa Pau II, que el va convidar a estudiar els sistemes criptogràfics, el genial arquitecte va redactar aquell opuscle, que va circular manuscrit durant molt de temps fins que no es va publicar el 1568.
No obstant això, no fou fins al pontificat de Lleó X (1513-1521) que la correspondència papal en xifra es va desenvolupar fins al punt de requerir la creació d’un càrrec especialitzat. En els papers de Pius II (1458-1464) ja s’esmenta un Giovanni ciferator, però el primer secretari oficial de la xifra sembla haver estat Trifone Bencio, l’activitat del qual està documentada entre 1555 i 1570. Posteriorment, l’ofici es va convertir en un afer familiar, en el sentit que la tasca passava de pares a fills, òbviament per assegurar la màxima seguretat en la transmissió de les xifres, que sovint es reutilitzaven després d’un temps amb destinataris diferents. Entre les famílies que se n’ocuparen, la dels Argenti va ser la més famosa: Giambattista Argenti i el seu nebot i successor Matteo. Tots dos van escriure tractats de criptografia i van col·leccionar documents xifrats i xifres del seu temps.
Calixt III i el Litterarum simulationis liber
L’interès de la família Borja per la criptografia remunta a l’època del papa Calixt III, quan un tal Michele Zopello, originari de la ciutat de Sacile al Vèneto i secretari del duc Lluís de Savoia des de 1450, li va dedicar un opuscle seu en llatí intitulat Litterarum simulationis liber, actualment custodiat a la col·lecció Schönberg de la biblioteca de la Universitat de Pennsilvània (la digitalització completa del text, que només té 20 folis, es pot consultar en el següent enllaç).
Com és ben sabut, al llarg del seu breu pontificat Calixt III es va preocupar sobretot per la necessitat de contrarestar l’avanç turc otomà a la Mediterrània, i va demanar repetidament als poderosos de l’època que organitzessin una nova croada, arran de la caiguda de Constantinoble. És probable, doncs, que hagués encarregat l’obra a Zopello per comunicar-se amb ells mitjançant l’ús de xifres.
Zopello presenta dos mètodes relativament senzills per xifrar el text d’una carta. Al primer, les paraules que comencen amb una determinada lletra són simplement substituïdes per una de les dues paraules presents a la mateixa línia que comencen amb una altra lletra (f. 5v-14r). D’aquest sistema, el secretari en proporciona dos models de carta encriptada per mostrar el seu mètode en acció (f. 14v-19r).
El segon mètode consisteix en la substitució monoalfabètica que acabem de descriure, amb un alfabet xifrat amb xifres homòfones (sis possibilitats per a les vocals, tres per a les consonants) i un nomenclàtor que encripta noms de persona i topònims (f. 19v-20r).
Les xifres a l’època d’Alexandre VI
Del pontificat d’Alexandre VI, en conservem dues xifres localitzades al fons Archivum Arcis de l’Archivio Apostolico Vaticano, entre la correspondència xifrada de Francesc Desprats, nunci apostòlic a la Corona hispànica.
La primera xifra (AAV, A.A., Arm. I-XVIII, 5026, f. 100r-100v), de la qual desconeixem l’usuari i el destinatari, consta d’un alfabet amb xifres homòfones, d’una llista de les paraules més utilitzades en el text base substituïdes per xifres de fantasia i d’un nomenclàtor disposat en tres columnes, amb noms de persona i topònims substituïts a la primera per números i, a la segona i a la tercera, per síl·labes.
La segona xifra (AAV, A.A., Arm. I-XVIII, 5026, f. 102r-103v) no està datada, però és probable que sigui del 1493 o el 1494 perquè, tal com es llegeix al verso, fa referència a les comunicacions entre la cúria romana i el duc de Calàbria.
Es torna a tractar del mètode de substitució monoalfabètica ja descrit, consistent en un alfabet xifrat de substitució amb elements homòfons, en el qual també hi ha xifres per substituir les lletres dobles, xifres sense valor i un nomenclàtor amb xifres de lletres i números.
El nunci Desprats
Francesc Desprats, nascut a Oriola el 1454, va ser canonge del capítol d’aquesta ciutat i posteriorment protonotari apostòlic. El 1483 va arribar a Roma amb el cardenal Roderic de Borja, que va obtenir el seu nomenament com a bisbe de Catània el 14 de febrer de 1498. El 9 de febrer de 1500 va ser traslladat a la seu d’Astorga, i encara, el 4 de desembre del mateix any, va passar a la de Lleó, de la qual va prendre possessió el 5 de febrer de l’any següent. Alexandre VI el va nomenar cardenal prevere al consistori del 31 de maig de 1503. Va participar en els dos conclaves celebrats aquest any en què van ser elegits els papes Pius III i Juli II.
Però la importància històrica de Desprats va lligada sobretot a la nunciatura apostòlica permanent a la Corona hispànica, càrrec de prestigi que va ocupar des del 1492 i pel qual és considerat el primer nunci permanent de l’edat moderna. Va morir el 10 de setembre de 1504 a Roma i va ser enterrat a l’església de San Salvatore in Lauro, al mausoleu construït per ordre dels seus marmessors, els cardenals Joan de Vera i Francesc de Lloris i de Borja. Ara es poden trobar altres dades inèdites sobre el personatge en la base de dades Documentació borgiana de l’Arxiu Apostòlic Vaticà.
La correspondència de Desprats amb Alexandre VI es custodia al citat Archivum Arcis (Arm. I-XVIII, 5023 i 5026), on també es conserven dues cartes xifrades seves, ambdues redactades amb la mateixa xifra, que no coincideix però amb les dues descrites anteriorment. La primera lletra (AAV, A.A., Arm. I-XVIII, 5026, f. 104r-105v), adreçada a Alexandre VI, és transcrita a l’Epistolari català dels Borja, a cura de Miquel Batllori, Joan Requesens i Maria Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre; Institut Internacional d’Estudis Borgians, 2017 (Biblioteca Borja, 7), com a document núm. 94.
El text xifrat de la segona lletra del nunci (A.A., Arm. I-XVIII 5023, f. 59r- 60v) també es transcriu a l’Epistolari català dels Borja, com a document núm. 112.
La xifra emprada per Desprats és molt més senzilla que les descrites fins ara i més utilitzades en la correspondència diplomàtica d’aquella època en tots els regnes europeus; consisteix, de fet, en un únic alfabet xifrat.
Per què aquesta simplificació? Una explicació podria ser que les dues cartes en qüestió, com tota la correspondència entre Alexandre VI i el seu nunci, estaven escrites en català, una llengua que si bé estava àmpliament difosa en aquella època tant a Roma com a Nàpols a causa de la gran presència de súbdits de la Corona d’Aragó que havien arribat a Itàlia seguint l’estela de les famílies Aragó i Borja, no obstant això va ser poc considerada a la resta d’Europa, la qual cosa ja constituïa en si mateix un valor criptogràfic.
