Autor: .
Data: 6 d'octubre de 2021
Categories: Articles del blog, Blog
Paraules clau: , .

En unes pàgines escrites setmanes passades, comentava les pregàries de dues santíssimes dones del casal borgià, la mare doña Maria Enríquez i la germana Isabel de Borja, del segon duc de Gandia, Joan de Borja.[1] A les últimes ratlles, en fer el salt de les dues dames a totes les altres de la família en general, escrivia que el superlatiu “santíssimes” els esqueia d’allò més a totes. Un vel de religiositat que disminuïa la visió de les restants facetes històriques —diguem l’artística, l’econòmica, la social, la política, etc.— dels Borja. Recurs errat de redacció? Doncs tantes erres no s’equivoquen. Ho ha deixat escrit un dels biògrafs.

Suposat retrat de la duquessa Elionor de Castro. Font: Museu de Santa Clara, Gandia.

Va ser en l’any de 1702 (aquí trauré les citacions de l’edició segona, 1717). El jesuïta Álvaro Cienfuegos publicava La Heroyca Vida, Virtudes, y Milagros del Grande S. Francisco de Borja, antes Duque quarto de Gandía y después Tercero General de la compañía de Jesús.

La mare de sant Francesc, Joana d’Aragó (p. 8-9):

[…] Era singular devota de aquellas cinco fuentes por donde vertió pródigamente su vida el autor de ella; y ocupado su espíritu en la meditación de tan sangrientas heridas, derramaba continuas lágrimas, pagando en las corrientes de su llanto precioso tributo al Mar Bermejo. Socorría con larga mano a las almas, que arden dichosamente en el Purgatorio: y en una ocasión mereció que algunas hiciesen passo al Cielo por su Oratorio, mudado ya en resplandor el fuego, a darla gracias por la limosna de doscientos ducados, que había empleado en Bulas de difuntos para su sufragio […].

La mare de Joan II, Maria Enríquez (p. 14b-15):

su rara honestidad, su devoción, su penitencia y su elevación de espíritu, en este estado [viuda] serán siempre singular exemplo al mundo […] [i ja feta monja:] Bañada en lágrimas compasivas la Religiosa Duquesa, lleno de divinidad el coraçón y la lengua, empezó, qual Cisne divino, que moria al mundo, a cantar a las orillas de su mismo llanto aquella insigne profecía de la santidad y proezas de su nieto […] Profecía gloriosa que la santidad de Francisco dexó bien acreditada.

La santedat d’aquesta dama la conta l’historiador, si deduïm els fets del redactat, per raó d’un fenomen de simpatia. Explica que quan va decidir entrar a la clausura del convent de Santa Clara de Gandia, disposà que el seu fill anés a visitar la seva mare, l’àvia que vivia a Baza. Durant aquella absència “fue un dia al monasterio con el pretexto de visitarla [la seva filla Isabel, ja monja clarissa] acompañada de algunas criadas (que fueron después exemplares religiosas)” (p. 15)… Com no hem de pensar en l’influx d’una santedat que arrossega d’altres pel mateix camí?

La germana de Joan II, la tia, per tant, de sant Francesc, Isabel de Borja, sor Francesca de Jesús, de nena entra al convent, la mare vol assegurar-se que no és una criaturada i a més a més pensava que calia assegurar descendència a la família per no deixar-la només en la sola possibilitat de l’altre fill, etc. Però la criatura (p. 11): “agitada aquella alma de más elevado instinto con apacible terremoto, encendido el rostro y caliente el pecho, como pequeño oráculo donde latía el espíritu profético, respondió a su madre […]”, assegurant que el seu germà tindria un fill, aquest en tindria molts i seria glòria de la terra i del cel, Francesc de Borja, sant. Una santa monja, “mujer milagrosa, que avía arribado ya a la libertad y prudencia de espíritu, cuya cima apenas salpican las olas de la turbación y es el Olimpo de la vida espiritual” (p. 140).

Francesc de Borja es casà amb la noble portuguesa Elionor de Castro Mello i Meneses, tingué set fills amb ella i, en morir el 1546, el deixà viudo…

ya no podía pronunciar la Duquesa sinó los dulcísimos nombres de Jesús y María, y con ellos en la boca, y el Crucifixo que por instantes besaba, abriendo más que nunca los ojos, al apagárseles la luz, murió el dia 20 y siete de março de mil y quinientos y quarenta y seis […] Hermoso dechado de mujeres de alta calidad. Espejo fiel donde reverberaron todas la virtudes de san Francisco de Borja, honor de los Castros de Portugal y Castilla, corazón héroe en un pecho femenil, espíritu que se alimentaba cada día con muchas horas de meditación; matrona de insigne piedad […] (p. 147).

Al palau del duc ple de criatures, anà la germana de la difunta, doña Juana de Meneses, “que trataba con amor y zelo de madre a los hijos del duque, sustituyendo con rara prudencia a su hermana en el gobierno de toda aquella santa familia” (p. 147).

Bé. Fins aquí les dones que apareixen en la història del tercer prepòsit general dels jesuïtes. Però n’hi ha moltes més.

Ara bé, em direu, tanta santedat la veu la mirada d’un escriptor barroc i, és clar, cal considerar…, potser s’ha de tenir present…, o tenir en compte… segurament que… Digueu, digueu, que els fats passats ja foren i els venidors s’hi sumaran i, també!, elogis i censures, nous barroquismes i un límpid escepticisme permanent.

Nota


[1] Joan REQUESENS, “Un miracle en el duc de Gandia”, Els Borja [web] (4/02/2021), i ÍDEM, “Tres santes dones”, ibídem (17/2/2021) [consulta: 3/10/2021].

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies