Quan la política no deixa reposar

La distinció que penso em sembla a propòsit, si més no pel trosset d’història que uns papers m’han recordat. És la següent. Qui disposa de poder, qui mana, qui té la paella pel mànec (en expressions diguem de més amunt a més avall), no pot reposar tranquil. És que el...

Per virrei no, per jesuïta sí

Si avui féssim un bon exercici d’imaginació, sortiríem del Metro de Barcelona a l’estació de la plaça Catalunya. Ho faríem per l’escala que aboca la riuada de gent o un rajolí segons les hores, directament al cap de la Rambla. Puges els darrers graons i ja veus al teu...

Anem a teatre

—Aquesta tarda anirem a teatre. —Avui, amb el fred que fa? —Sí. Precisament avui, 11 de gener de 1895. —Ahir, a la Boqueria, no vaig sentir parlar de cap obra de teatre. —Ja sabem que la teva oïda és més fina pels xiuxiueigs de mil foteses i no pas per les novetats...

Si m’ho permet, ho signaré

Penso que me les hec amb una excepció. També penso que és inversemblant després de més de cent anys. Aquesta doble cavil·lació ve a tomb en considerar la quantitat de premis Nobel de literatura arrenglerats. D’entre tants, no hi ha versos o prosa de ficció, escrits...

Un campanar, un llamp, Francesc de Borja

Com tantes vegades, una cosa és el títol –a voltes capgirat perquè penses que amb ell captaràs algun lector de més (desenganyeu-vos: a tot escriptor li plau de ser llegit, una mica, un poquet, però sí)– i una altra el contingut que penja a sota, més exacte. Doncs...

Aquesta vegada solemnement…

Aquesta vegada solemnement… Solemnement s’ha de repetir que “Els Borja, doncs, apareixen en els llocs més inesperats…” Per què un “doncs” a la frase solemne? Perquè es troba al final del text que és imprescindible de copiar tot seguit i fil per randa....

I esdevingué mite

Un entre els molts de la història: Cèsar Borja, fill del Rei de Roma i del Pontífex de la Cristiandat, segle XV. Mite al pas dels segles, doncs, fins a la ploma de Silvestre Vilaplana que ens el mostra en la novel·la La sang del príncep. Compte! que el títol no és cap...

Una incògnita als Apartaments Borja

Una reflexió descol·locada en el temps, però viva en el record de l’experiència, s’instal·la en aquestes pàgines. Per ajustar-la un poc al passat: era un 16 d’agost, l’endemà d’un dels dies en què els Museus Vaticans són closos per raó de la festivitat religiosa del...

Una cadena de mares i fadrines borgianes

A Guerra i pau, Lev Tolstoi ens ha deixat en el primer capítol de l’onzena part la reflexió següent: El primer procediment històric consisteix a prendre arbitràriament una part d’esdeveniments ininterromputs i examinar separadament els altres, quan no hi ha ni pot...

Acomodem falses vanitats

La recent edició de l’obra de Joan Baptista Roig de la Penya, Progenie clara y origen de la antiquísima y noble familia de Borja,[1] datada el mes de març del 1621 en la dedicatòria “Al excelentísimo señor don Carlos de Borja y Centellas, duque de Gandía y conde de...

Rendit a Lucrècia Borja

Entre finals d’octubre i mitjan desembre d’aquest any 2019, al saló d’actes de l’antic Hospital de Xàtiva se celebra l’aniversari 500 de la mort de Lucrècia Borja. Puntualment me n’ha arribat el programa, llaminer, però amb massa distància de lloc a lloc i aquells...

Assentaments de notari (i 2)

(Continuació) III. Referits a Francesc de Borja, duc i més i jesuïta i més Un tercer Borja a Les Rúbriques de Bruniquer. I a fe que amb lletra gruixuda –ja s’entén– no per més tinta en ella i sí més tela perquè la talli i l’apami l’historiador. L’afeccionat ha de...

Assentaments de notari (1)

Assentament no és pas ben exacte. Anotacions, tampoc. Llista de notícies s’acosta més a la realitat, però em sona a prosaic, com una devaluació de la història, perquè, de fet, es tracta de dades històriques i mereix un nom sonor perquè, endemés, un notari les compilà...

La frase feta ha anat a missa

“Anar a missa”. Ho he sentit a dir des de fa anys i panys o, si filem prim, ho sentia a dir, ja no en aquests darrers –posem-n’hi quinze?– si no m’ho dic a mi mateix. Sigui el que és o el que fou, entenc com entenia que quan una feina o una decisió era ben feta i...

El judici de la perplexitat

No m’estranyaria si algú es demanés per quin perquè ha costat tant d’aparèixer en pantalla l’escriptor de Monòver, l’estilista de la llengua castellana de la “generación del 98”. Tampoc m’estranyaria si ningú no s’ho hagués preguntat. Sigui blanc, sigui negre, tant se...

Llaurem la bona imatge de Lucrècia

Quants penjaments arrossega Lucrècia Borja? No ens fem pas il·lusió de fer-los fonedissos. Molt serà si resten com a simple testimoni d’uns temps passats i sense que avui entelin la seva memòria. Però tal volta el millor sigui refer-ne les lluïssors, que també hi són,...

Més que prosopografia

La parauleta, oi?, no era esperada al blog i fins jo mateix me n’he encertit, vaja!, m’he assegurat del que vull amb ella dir. Prosopografia, descripció dels trets físics d’algú i també, amb cert gruix de dades, descripció dels personatges rellevants d’una època,...

No calia, de tothom era conegut

Aquest enigmàtic títol té fàcil explicació i aviat es comprovarà. En un dels sis primers mesos de l’any 2018 va publicar-se (enguany, primer aniversari per celebrar-ho), un text del segle XVI escrit aleshores a València i avui encara conservat a la seva catedral....

Un Borja virtual a Amèrica ara fa 525 anys

Desconec quantes variants hi ha d’interpretació sobre el fet d’escriure en ocasió d’una data. Com interpretar el record d’un personatge o d’una feta, només perquè el calendari –i algú que te’n fa memòria– en marca el dia, el mes o l’any. Més aviat m’ha semblat, a...

Cervantes a l’ombra borgiana

En llengua castellana hi ha una dita: “Quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija”. D’acord amb aquesta sentència paremiològica i amb la realitat d’un bon sol i un arbre frondós, hauria d’ajustar el títol: “Cervantes a l’ombra d’un brancam borgià”. Així fou...

Per lluir fama, veu de poeta?

Hom ho sap: tenir poder és dur a la mà la vareta que aconsegueix els capricis. A més poder, més capricis es poden satisfer. De tenir-los, qui li’n priva? D’obtenir-los, quin atrevit els hi entrebancarà? Si el caprici vesteix la vanitat i amb ella enlluerna els qui...

La Inquisició? Els Borja?

Un incendi a la Biblioteca Reial d’Estocolm el 1697 reduïa a cendres el darrer exemplar conegut d’una Bíblia en llengua catalana estampada a València el 1478, el darrer de 600 exemplars. En coneixem, per atzaroses circumstàncies, el contingut del colofó. Un fragment:...

Cinc-cents anys de la mort de Vannozza (1442-1518)

La d’una làpida sepulcral. La de vida al marge. No se’n parla i se l’esmenta. La mare de quatre fills papals. Sí, és ella. Hem de recordar-la, potser honorar-la i, puix era de religió cristiana, encomanar-la a Déu qui sigui creient. Giovanna dei Cattanei, Vannozza...

El poder de Lucrècia

So che un raggio di sole (di Dio?) ancora può incarnarsi se ai piedi della statua di Lucrezia (una sera ella si scosse, palpebró) getti il volto contro il mio. * Qui nell’androne come sui trifogli; qui sulle scale come là nel palco; sempre nell’ombra; perché se tu...

Ho sabíem, però…

–Sabíem coses de la història del monestir de Montserrat. –Què em dius!, les sabem. –Sí. És clar. I qui diu d’aquest lloc tan concret pot afirmar-ho de qualsevol altra història de ciutat o de persones o de pobles enters. Sabíem i sabem, però sempre solem oblidar el...

Quatre mots i una locució adverbial

Va ser l’any de 1883 quan el canonge vigatà Jaume Collell va copiar un manuscrit català de Sardenya, essent a Roma on era custodiat. Sis anys més tard el reproduïa a la Revista Catalana i no fa pas molt he tingut el plaer filològic i històric d’estudiar-lo i fer-ne...

Un verí més estimat que…

Són les paraules centrals de les últimes ratlles d’un text breu, ell mateix no massa llarg; en l’original i traduït, aquest: En effet, la haine est une liquer précieuse, un poison plus cher que celui des Borgia, – car il est fait avec notre sang, notre santé, notre...

Per rumiar-hi

Yes, circumstances of the interest are there, but where is the interest itself? [Sí, les circumstàncies de l’interès són aquí, però, on és l’interès en ell mateix?] Amb aquesta pregunta més o menys semblant a l’original –la que es fa Henry James al seu assaig The New...

Els cardenals també topen

Els cardenals a voltes s’aprecien Les relacions humanes són moltes i diverses. De les familiars a les del simple veïnatge ciutadà, podem catalogar-ne una bona pila, però em limito a considerar-les totes repartides en dos conjunts: el que anomenaria de coneixença i el...

Al voltant d’un títol

Va ser el 1496 quan el papa Alexandre VI concedí als reis Isabel de Castilla i Fernando de Aragón el títol de “Catòlics”, des d’aleshores inseparable d’ells –amb rares excepcions– en la tradició historiogràfica i popular. Recordada la data, els qui n’han estudiat la...

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies