Rocca Pia, Tívoli.
<p title="Rocca Pia, Tívoli." class="issn">Rocca Pia, Tívoli.</p>

Roma i els Borja

Tívoli

Teresa Lloret

Tívoli, localitat del Laci molt relacionada amb el llinatge dels Borja, se situa a uns 30 km al NE de Roma, sota els monts Tiburtini, a la boscosa vall de l’Aniene, que forma en aquest indret unes espectaculars cascades. La Tibur romana esdevingué, gràcies a la benignitat del clima i la bellesa del paisatge, un important lloc de villeggiatura per als estaments nobles i poderosos de Roma, que hi construïren luxoses vil·les, entre les quals excel·leix la Vil·la Adriana. Va ser a l’edat mitjana feu dels benedictins de Subiaco i d’algunes poderoses famílies romanes (Colonna, Orsini) i després (s. XIV) fou integrada als Estats Pontificis.

Destaquem primer la Vil·la Adriana, un dels conjunts arqueològics més interessants d’Itàlia. Fou bastida per voluntat de l’emperador Adrià a partir de l’any 118 com a lloc de refugi del frenètic món de Roma i de la política. L’emperador, home de gran cultura i refinament, havia viatjat fins als confins del seu Imperi i en aquesta sumptuosa vil·la volgué recrear els ideals estètics de l’antiguitat grega i llatina. Es tracta d’un extens complex arquitectònic, que ocupa 120 ha, i que comprèn les evocadores restes de més de 30 edificis esparsos entre zones de jardins. Destaquem entre ells l’evocació de la ciutat egípcia de Canop (prop Alexandria), amb un canal de 119 m envoltat per columnes i cariàtides i el seu Serapeu, l’anomenat Teatre Marítim, diverses termes, el Teatre Grec, l’Odèon, biblioteques, el doble pòrtic dit el Pecile per similitud amb el d’Atenes, el temple de Venus, una palestra, una Acadèmia, la residència imperial, edificis administratius, entre molts altres. Un sistema viari subterrani de 4 km per on podien circular vehicles unia els diferents edificis. Els refinats aspectes decoratius conservats -estàtues, ceràmiques, mosaics, columnes, etc.- mostren influències dels mons grec i egipci.

Després de segles d’abandonament i oblit, saquejada per utilitzar els seus materials per la veïna ciutat de Tívoli, l’humanista Flavio Biondo, secretari de diversos papes, entre els quals Calixt III Borja, la identificà com la vil·la de l’emperador Adrià. El seu successor Pius II Piccolomini la donà a conèixer als seus Commentarii. Però fou Alexandre VI Borja el promotor de les primeres excavacions arqueològiques, iniciades a l’Odèon: aquí foren exhumades les estàtues sedents de les Muses que passaren a mans de Cristina de Suècia i de Felip V de Castella i que actualment es poden admirar, molt retocades, al Museo del Prado. Els seus tresors foren cobejats per papes, cardenals, nobles i col·leccionistes. A mitjan segle XVI, fou un altre Borja, el cardenal Ippolito II d’Este, fill de Lucrècia Borja, governador de Tívoli -que encarregà al gran arquitecte i arqueòleg Pirro Ligorio l’extraordinària Vil·la d’Este de la qual parlarem tot seguit- qui renovà la recerca. El mateix Ligorio excavà a la Vil·la Adriana per obtenir marbre i escultures per decorar la nova vil·la, i ha deixat tres còdexs interessantíssims sobre les descobertes, que foren el fonament de l’interès posterior de mecenes i historiadors per aquest extraordinari conjunt.

Dominant la ciutat de Tívoli es destaca la magnífica i imponent Rocca Pia, sòlida fortalesa medieval construïda pel papa Pius II Piccolomini (d’on el nom) a partir del 1461 sobre el castell del seu predecessor Calixt III Borja, per controlar les sovintejades revoltes de la població i controlar la via Tiburtina. Projectada pels arquitectes florentins Varrone i Niccolò, és de planta quadrada, amb quatre grans torrasses cilíndriques de diàmetres desiguals, emmerletades, als angles, i les muralles que les uneixen. Les dues més grans són de l’època de Pius II, però les altres dues són obra d’Alexandre VI.

Un nét d’Alexandre VI, fill del duc Alfons I de Ferrara i de la seva muller, Lucrècia Borja, el cardenal Ippolito II d’Este (1509-1572), dotà Tívoli d’una de les seves extraordinàries joies, la Vil·la d’Este. Havia estat conseller del rei francès Francesc I, s’establí a Roma, on aviat esdevingué un important mecenes i col·leccionista. Cardenal des del 1539, el 1550 fou nomenat per la santa seu governador de Tívoli. A partir de l’antic monestir benedictí -al costat de l’església de Santa Maria Maggiore- que havia esdevingut palau del governador, decidí construir un conjunt d’una magnificència mai vista, que pogués confrontar-se amb la Vil·la Adriana, conjunt que confià a Pirro Ligorio (encarregat també, com hem assenyalat, de noves excavacions de Vil·la Adriana). Després d’uns anys d’interrupció -en què caigué en desgràcia del nou papa Pau IV (1555-1559) per la seva vida llicenciosa i per simonia- es reprengueren els treballs, que suposaren unes despeses econòmiques extraordinàries i el treball de nombrosos artistes i tècnics italians i estrangers. A la seva mort, el palau estava pràcticament acabat.

La Vil·la d’Este és una obra mestra del Renaixement italià. Situada en un terreny de grans desnivells, els jardins articulats en terrasses descendents a partir de la façana posterior constitueixen la part més admirada del conjunt i un model imitat a Europa en l’època del manierisme i del barroc. L’aigua de l’Aniene, a través d’un aqüeducte, alimenta esplèndides fonts i jocs d’aigua entre una vegetació esplendorosa. Hi ha racons sorprenents, entre els quals destaquem la Grotta di Diana, la Fontana del Bicchierone (obra de Bernini anys després), la Fontana Europa, la Fontana del Pegaso, les Cento Fontane, la Fontana de la Rometta, la Fontana dei Draghi, la Fontana di Nettuno, la Fontana dell’Organo i la Fontana della Civetta. L’esplèndida zona residencial fou decorada amb frescos i escultures d’artistes del manierisme tardà romà, com Livio Agresti, Federico Zuccari, Durante Alberti, Girolamo Muziano, Cesare Nebbia i Antonio Tempesta. Fou encara millorada pel cardenal Alessandro d’Este a partir del 1605 i en altres intervencions de 1660-1670 hi treballà Gianlorenzo Bernini. Després d’un llarg període de decadència fou restaurada pel cardenal Gustav von Hohenlohe (1823-1896). Des de la fi de la primera guerra mundial és propietat de l’estat italià i pot ser visitada.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant-hi estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les cookies.
Què són les cookies? ACEPTAR

Aviso de cookies