La Ferrara de Lucrècia Borja (1501-1519)

Eulàlia Duran

Des de la meitat del segle XV fins a la meitat del segle XVI, Ferrara passa per una època culturalment brillant gràcies a la conjunció de personalitats que es posaren al servei dels ducs. Era la nova cultura humanística que s’anava infiltrant en el món més aviat cavalleresc de la ciutat. És l’època del príncep, de la magnificència del seu poder, que calia sempre legitimar i assegurar. S’ha considerat que l’arribada a Ferrara (1429) de l’humanista Guarino da Verona (circa 1374-1460) fou essencial per a la renovació de l’ambient intel·lectual de la ciutat i sobretot de la cort. Fou contractat pel marquès Niccolò III com a preceptor del seu fill natural Leonello, quan era ja una persona formada, que havia après grec a Constantinoble i havia ensenyat a diverses ciutats i esdevingué professor a la universitat de Ferrara fins a la seva mort.

El seguiment de la magnificència del poder la podem observar sobretot en alguns edificis emblemàtics, les delizie: la decoració del palau de Belfiore per a Leonello (1441-1450) sobre el tema de les Muses; la del palau Schifanoia per a Borso (1413-1471), amb la plasmació de la utopia cavalleresca en la cort inspirada en la Borsiada de Tito Vespasiano Strozzi; l’expansió de Ferrara planificada pel gran arquitecte ducal Biagio Rossetti per a Hèrcules I (1471-1505) i la plasmació de l’aliança amb el regne de Nàpols pel seu casament amb Elionor d’Aragó al palau de Belfiore; el Camerino d’Alabastro al castell i el palau Belvedere al mig del riu Po per a Alfons I (1505-1534). Magnificència i legitimitat del poder: d’aquí l’elaboració del mite dels orígens de la família dels Este que l’escriptor Matteo M. Boiardo feia provenir de Ruggiero, descendent de l’estirp troiana d’Enees (Orlando inamorato, 1483). La causa era que tant Leonello com Borso eren fills naturals de Niccolò III i aquesta legitimitat no arribà fins a l’altre fill, aquest legítim, Hèrcules I. Però l’actualització del món cavalleresc vindria amb el poeta i polític Ariosto, que reprendria els orígens mítics dels Este, l’exaltació de la seva glòria, la predicció de la construcció del palau Belvedere al riu Po, la lloança incondicional del duc i de la duquessa Lucrècia Borja, de qui canta la “belleza e onestà”. En aquest cas bé calia fer oblidar un passat més o menys censurable.

Les delizie, com a escenari del poder, amb els seus jardins, canals, grutes, llacs, parcs, eren considerades com un paradís del príncep, llocs cortesans per excel·lència, que convertien tot el ducat en un paradís. Cada príncep hi deixava la seva empremta. Ja a l’època d’Alfons I, la presència de pintors com Rafael, Bellini o Ticià marquen una nova concepció del poder. Ja no es tractava de retratar la cort i els seus personatges amb minuciositat analítica; ara prevalia la plasmació de l’al·legoria del poder basant-se en els mites clàssics: Minerva, en els baixos relleus d’Antonio Lombardi, la deessa guerrera, però també de la raó, era possiblement un model per a un duc guerrer i culte; els Andrii, habitants de l’illa d’Andros que aconsegueixen fer front als grecs que la tenen assetjada, ¿no podien fer pensar en la mateixa Ferrara, sempre amenaçada pels veïns poderosos?; el banquet dels déus, de Bellini, i sobretot les diverses representacions de Bacus i el seu triomf, com una exaltació de les victòries militars del duc, ja gairebé un déu.

També l’“estensione estense” impulsada per Hèrcules I i duta a terme per l’arquitecte Biagio Rossetti, plasma la idea de convertir la ciutat en una ciutat ideal, dibuixada racionalment, amb espais verds, canals, ben protegida per muralles, amb palaus luxosos, carrers amples i rectes, delizie on poder somniar; tot plegat transformava la pròpia ciutat en una ciutat del paradís. Ferrara tenia tots els elements que definien una ciutat ideal, com Urbino representava un castell-ciutat ideal. La ciutat ideal s’havia d’adequar a uns esquemes retòrics de les laudes urbium: l’emplaçament, a la vora del mar o d’un riu o de canals, la seva noblesa i riquesa; la fundació i els prínceps o nobles que hi habitaven, la centralitat topogràfica dels edificis del poder civil i eclesiàstic, els carrers rectes, les places àmplies, els jardins, les muralles, les diverses ampliacions urbanístiques; un bon govern, centres d’estudi i prestigi i cultura dels ciutadans. Ferrara tenia al seu favor tots aquests elements.

Calcagnini, Epitalami a les noces d’Alfons d’Este i Lucrècia Borja.

Ciutat també com a centre literari que continua la línia de Guarino de Verona i del seu fill Battista en el camp de la definició del príncep i el mètode pedagògic; el poeta llatí Ercole Strozzi, fill de Tito Vespasiano Strozzi, sempre al servei de Lucrècia, i Antonio Tebaldeo, secretari particular de Lucrècia, que com a bons humanistes tenien per missió prestigiar i lloar els ducs. També es fa un pas important cap a la llengua vulgar: Gli Asolani, que l’escriptor i diplomàtic venecià Pietro Bembo dedicà el 1505 a Lucrècia Borja, converses sobre l’amor a imitació de les Tusculanes de Ciceró, que representaven un precedent de la seva obra de més envergadura, Prose de la vulgar lingua, seguint el propòsit de literaturitzar la llengua vulgar. També en aquesta línia cal tornar a esmentar Matteo Maria Boiardo (1441-1494), autor d’Orlando innamorato, publicat en part ja el 1483, i Ludovico Ariosto (1474-1533), al servei dels Este, en especial del cardenal Ippolito i des del 1518 del duc Alfons I, per al qual escriví, entre 1502 i 1514, la seva obra cabdal, Orlando furioso, publicada el 1516, que completava l’anterior novel·la, i en la qual cita i lloa les personalitats del seu temps. Literatura cavalleresca, lligada encara al cicle carolingi i l’èpica cavalleresca, però que introdueix històries d’amor i fets novel·lescs a més de la lloança dels Este. Anys després, ja a la segona meitat del segle, Torquato Tasso, l’autor del famós poema èpic La Gerusalemme liberata (1579), fou acollit també a Ferrara pels Este.

També cal esmentar que el duc havia heretat el 1505 del seu pare Hèrcules I la cappella dei cantori, on confluïen músics i cantants prestigiosos. El 1509 la capella disposava de 19 membres. Per causa de la guerra fou dissolta el 1510 i fou restaurada el 1513, però ja no amb la brillantor d’abans. Cal tenir en compte que el cardenal Ippolito disposava també d’una cort musical i que Lucrècia també en tenia. Existia una certa rivalitat familiar per atreure músics i els músics passaven fàcilment d’una capella a l’altra.

La vida literària acostumava a girar entorn de la duquessa, era la seva manera de col·laborar en la magnificència de la casa. En el seu paper també al servei del duc, les duquesses tenien la seva importància: tenir el major nombre de fills possible, que havien de garantir la continuïtat de la casa, fonamental en les circumstàncies dels Este, i tenir cura directa de la seva educació, en especial del primogènit; mantenir una petita cort de donzelles, de l’educació i del futur de les quals era responsable; acollir els forasters, organitzar festes, balls i representacions teatrals (obres de Plaute, però també contemporànies); els concerts tenien un lloc important: disposava d’una petita capella d’uns sis músics (Bartolomeo Tromboncino fou el més important, procedent de la cort de Màntua el 1505); ella havia de saber tocar algun instrument, però no si eren massa sorollosos, com el trombó o la trompeta; reunia tertúlies literàries, que havia de moderar amb gràcia i discreció. El luxe dels vestits, descrits una i altra vegada amb gran minuciositat, donava prestigi i poder a la casa regnant, d’aquí la seva importància. S’hi afegia el mecenatge a poetes i artistes, per exemple Lucrècia es comprometé amb l’impressor Aldo Manuzio a crear una acadèmia literària que no arribà a realitzar-se per la mort de Manuzio el 1515 i de la pròpia Lucrècia el 1519. Però el paper de la muller del príncep no es reduïa al clos del palau. En absència del marit ella el substituïa en el govern i Lucrècia Borja hagué d’assumir-lo diverses vegades durant els combats del seu marit. També les seves relacions i amistats podien ser un bon suport per al príncep, d’aquí la copiosa correspondència que trasllueix la implicació d’afers privats amb afers polítics importants. Finalment, un aspecte no podia ser descurat: el de la pietat, la beneficència, la protecció als monestirs. Aquest era el prototipus d’una princesa del Renaixement i Lucrècia Borja hi responia perfectament.

Tampoc Ferrara era una illa tancada a influències foranes. Els lligams familiars eren també la base d’influències culturals. La relació estreta entre Ferrara i Màntua n’és una prova. Isabella d’Este, marquesa de Màntua, influí poderosament en el seu germà el duc Alfons: es bescanviaven músics i pintors, rivalitzaven en la decoració dels estudis respectius, se suggerien temes clàssics, es passaven llibres. Igualment passa, als primers anys del segle XVI, amb la cort d’Urbino, familiarment enllaçada amb els Gonzaga. Petites o no tan petites ciutats que eren centres culturals, en alguns moments de primer ordre, que inspiraren a Baldasare de Castiglione (1478-1529) el seu Libro del cortegiano (1528), manual del perfecte cortesà i de la dama di corte. Evidentment, un element nou féu possible que aquestes influències s’estenguessin: la impremta, tan elogiada i bescantada alhora, però que sens dubte fou una arma eficaç de comunicació, i un dels seus grans artífexs, l’impressor venecià Aldo Manuzio (1449-1515).