Roma i els Borja

Teresa Lloret

El Vaticà esdevingué residència estable dels papes a partir de Nicolau III Orsini (1277-1280), que inicià el primer edifici fortificat en forma de quadrangle a l’entorn de l’actual Cortile del Papagallo. Després de l’època d’Avinyó, les obres es reprengueren durant el pontificat de Nicolau V Parentucelli (1447-1455), amb l’edificació d’una nova ala -dita palau de Nicolau V- a la qual Alexandre VI féu afegir la Torre Borja (1492-1494), torre prismàtica de pedra calcària de tres plantes, prolongació de caràcter defensiu cap a ponent, entre els actuals patis Borja i Belvedere. Fou acabada després per Bramante, que començà la seva carrera romana com a “sotsarquitecte” al servei d’Alexandre.

Dues estances o sales de la torre i quatre del palau de Nicolau V formen els famosos Apartaments Borja, que comprenen només les habitacions secretes -és a dir, privades- del papa. Les dues sales integrades a la Torre són les anomenades de les Sibil·les i del Credo, mentre les de l’edifici de Nicolau V són les de les Arts Liberals, dels Sants, dels Misteris de la Fe i dels Papes. La de les Arts Liberals era el gabinet de treball d’Alexandre (i menjador privat), i comunicava amb la petita alcova dormitori, només decorada amb un sostre teginat, i amb l’estança on es guardava el tresor. Per al paviment, el papa es féu portar les tradicionals rajoles o taulellets de Gandia, que encara es conserven en part.

El conjunt de pintures dels apartaments, realitzades en 1493-1494, que ha estat objecte de bon nombre d’aprofundits estudis per part dels historiadors de l’art, són obra de Bernardino di Betto (1454-1513), dit il Pinturicchio per l’esplèndid ús que feia de la decoració en estil daurat, ajudat per altres pintors, entre els quals destaquem Antonio del Massaro da Viterbo, dit il Pastura (sala de les Arts Liberals), Pier Matteo d’Amelia, autor dels frescos de Civita Castellana, home pròxim a Alexandre VI, Pietro d’Andrea da Volterra, citat pel Vasari (sales del Credo i de les Sibil·les), entre altres. Pinturicchio tenia tota la confiança del papa, com es desprèn de les seves cartes i de l’encàrrec, immediatament posterior al de les estances vaticanes, per als apartaments de Castel Sant’Angelo que desaparegueren el segle XVII sota Urbà VIII. Els aspectes decoratius d’aquestes estances són d’un gust que prové dels repertoris renaixentistes del moment, especialment de l’anomenat “grotesc”, amb la característica barreja d’elements animals, humans i vegetals, amb una exuberant fantasia, especialment als sostres, a base d’estucs daurats i policromats on sovint es representen la doble corona i les flames de les armes del papa Borja. Hi són presents gran nombre d’inscripcions al·lusives al papa i sovint el bou, símbol borgià per excel·lència.

Apartaments Borja.

Una idea o disseny comú vertebra les representacions de les pintures, de les quals donem una relació succinta. La sala de les Sibil·les, amb rics enteixinats on figuren els planetes i signes del zodíac, presenta dotze d’aquestes pitonisses del món clàssic, aparellades amb dotze profetes, tema no gens nou en l’art renaixentista, fet amb la intenció d’harmonitzar el pensament pagà amb la doctrina cristiana que vol demostrar que la història del cristianisme comença abans de Crist. Recordem que Miquel Àngel, molts pocs anys després, pinta les extraordinàries sibil·les a la veïna Capella Sixtina. Unes escenes de sacrificis de persones (Virgínia i Lucrècia) i animals i d’ofrenes presents en vuit “tondi” emmarcats per llorer volen simbolitzar l’anunci de la Passió, i Mort i Resurrecció de Jesucrist.

La sala del Credo, també a la Torre Borgia, representa una sèrie de parelles d’Apòstols i de Profetes. Els primers sostenen inscripcions amb frases del Credo, pronunciades abans de sortir a evangelitzar el món, que es corresponen amb les dels Profetes i remarquen la concordança entre l’Antic i el Nou Testament.

Apartaments Borja.

La sala de les Arts Liberals representa les diverses disciplines del saber, el Trivium i el Quadrivium -la Gramàtica, la Dialèctica i la Retòrica, i l’Aritmètica, la Geometria, l’Astronomia i la Música-, a les llunetes dels murs en forma de donzelles entronitzades, identificades amb inscripcions i acompanyades de personatges il·lustres en cadascuna de les arts.

Apartaments Borja.

La sala dels Sants, la més enigmàtica, obra quasi tota executada pel propi Pinturicchio, té a les llunetes una sèrie de representacions de sants i santes en una relació aparentment poc justificada que ha donat peu a diverses hipòtesis. Són els martiris dels sants Sebastià, Bàrbara i Juliana; la disputa de santa Caterina d’Alexandria; la visita de sant Antoni Abat a sant Pau Ermità; i la visitació de la Verge a santa Isabel. La decoració de la volta, que ha sumat més perplexitats a la interpretació, és una al·legoria de la “pax Osiridis”, amb elements del món mitològic d’Egipte (el papa, el bou Apis, s’identifica amb el ressuscitat Osiris, el déu egipci), relacionat amb Crist en el tema comú de l’Encarnació, Mort i Resurrecció. La idea central seria la voluntat del papa d’establir una nova “pax romana”, un cant a la pau i a la concòrdia que assumeix Alexandre VI com a “pacis cultor”. L’inspirador d’aquesta sala i de l’intent de glorificació personal del papa Borja fou el dominicà Annio da Viterbo, personatge singular i un gran falsari de la història de la cultura, que intentà demostrar que el poble etrusc -Viterbo és una antiga població etrusca- tenia els seus orígens mítics a l’antic Egipte i dotà així Roderic de Borja d’uns avantpassats comuns amb els etruscs que el justificaven en la seva política de reconquesta i subjecció dels Estats Pontificis.

La sala dels Misteris de la Fe mostra, sobre un fris decoratiu en trompe-l’oeil, escenes de la vida de Maria i el seu Fill -Anunciació, Nativitat, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Pentecosta i Assumpció-, set moments transcendents de la història de la salvació a través de Jesús i Maria, en les quals s’incorporen retrats de la família Borja, com la magnífica i difosa figura d’Alexandre VI en actitud orant, amb la tiara als peus, a l’escena de la Resurrecció.

La sala dels Papes no conserva les pintures originals -el 1500 una tempesta esfondrà el sostre i el mateix papa estigué en perill de la seva vida-, que en tot cas eren anteriors a l’encàrrec d’Alexandre VI, i que presentaven històries heroiques i actes memorables de diversos pontífexs, dipositaris de la Fe que tenen una supremacia sobre el poder temporal dels prínceps. Les actuals són del temps de Lleó X (1513-1521), de Perin del Vaga i Giovanni da Udine.