La Romanya de Cèsar Borja

Des que Maquiavel el considerà un model de príncep, tothom coincideix que Cèsar fou un bon estrateg i un bon administrador. I sobretot, sabé envoltar-se de les persones més adequades del seu temps. Un exemple és el de Leonardo da Vinci (1452-1519), ja famós per la seva múltiple activitat.

Nicolas Maquiavelo

A Cèsar li interessava pel seu sentit pràctic, al servei de les necessitats del moment, lluny d’elucubracions teòriques, però capaç de teoritzar amb rigor a partir de l’experiència i l’anàlisi del comportament de la naturalesa. Leonardo estigué al seu servei els anys 1502-1503 com a “arquitecte i enginyer general”, quan Cèsar era ja duc de Romanya. Leonardo estudià un pla de fortificacions més eficaç, ja que aquest era un dels problemes a resoldre. Féu un pla d’Imola, el primer pla total d’una ciutat, estudià els circuits interns dels castells, les noves armes. Era el que calia en una regió de pas i en contínues guerres. Un altre aspecte fou el condicionament de la sortida al mar des de Cesena, per un canal navegable que uniria la nova capital amb el port Cesenatico. Així com també la protecció del port de l’acumulació de sorra, problema general a tota la costa adriàtica. L’efímera senyoria de Cèsar deixà en projecte la major part de les seves idees. Però les seves innombrables anotacions s’han conservat en un manuscrit que es conserva avui a la Biblioteca de l’Institut de France a París. Aquest manuscrit ens informa que Leonardo inicià el seu viatge d’inspecció el més d’agost de 1502 a Rímini, d’allí a Cesena i el seu port; el setembre era a Imola, on es quedarà fins al desembre. Allí dibuixà el pla de la ciutat i de la seva situació respecte al riu. Dibuix que es conserva a la Royal Library, al castell de Windsor.

Maquiavel (1469-1527) fou potser el personatge que més repercussió tindria en Cèsar Borja. Canceller de la república florentina des del 1498, gran analista del present, que sabia interpretar els esdeveniments, tot recorrent al passat amb rigor metodològic per a entendre el present, que comprengué teòricament el seu temps i fou capaç d’exposar amb claredat les seves conviccions ètiques i polítiques. Expressà el desencís causat per la constatació que el papa era corrupte, que el papat era culpable del camp de batalla en què els emergents estats nacionals havien convertit Itàlia, que l’ideal d’una ciutat lliure havia quedat obsolet a causa de la corrupció interna (el cas de Florència). Cregué que el papat, l’imperi i els comuns, tal com eren aleshores, havien passat a la història. No recorregué a la teologia per a explicar-ho, ni a l’antiguitat com un antiquari, sinó fent una lectura actualitzada dels clàssics. Fou un polític humanista que s’encarà reflexivament als esdeveniments.

No és d’estranyar que entre Maquiavel i Cèsar Borja sorgís una empatia i una admiració quan Florència l’envià a Urbino com a ambaixador de la República. Les seves cartes informant de l’estratègia seguida per Cèsar són un document valuós per al coneixement de l’intricat món de l’estratègia de Cèsar. En la seva obra Il principe li dedica dos capítols que el farien famós: “Cèsar Borja era tingut per cruel i, tanmateix, aquesta crueltat seva havia reconstruït la Romanya, l’havia unificada, pacificada i retornada a la fidelitat”. Tanmateix, aquests i altres elogis foren interpretats negativament en destacar només el seu aspecte guerrer, ambiciós, cruel, aspecte que ajudaria a engruixir la llegenda negra respecte a la seva persona. Però Maquiavel en féu un gran elogi. S’ha arribat a dir que sense Maquiavel, Cèsar Borja hauria passat sense pena ni glòria.

Castiglione

Cèsar no tingué una projecció cultural en el sentit estricte. No fou un mecenes de les arts o de les lletres. Tampoc no disposà d’una cort literària del tipus de la cort d’Urbino de l’època de Francesco Montefeltro, evocada per Baldassare Castiglione, que en el seu famós llibre Il cortigiano l’elevà al prototipus de cort renaixentista.

Però sí que reconeixia el valor dels llibres, per exemple. A Cesena disposà de la famosa biblioteca d’origen conventual dels Malatesta i a Urbino s’apoderà de la igualment famosa biblioteca dels Montefeltro. No sembla, però, que es preocupés de la cultura com a mitjà de propaganda: en un moment en què totes les famílies nobiliàries italianes encarregaven als millors artistes els propis retrats, no disposem, en canvi, de cap retrat fidedigne d’ell. I tenia l’exemple de Federico de Montefeltro retratat amb un llibre a la mà. És clar que en dos anys de guerres no tingué massa temps per a establir-se.