La Romanya de Cèsar Borja

Eulàlia Duran

En el cas de Cèsar, és difícil separar la vida pública de la vida privada. Les relacions amb el seu pare, el papa Alexandre VI, estaven molt lligades a l’estratègia política i militar de la Romanya i les Marques. Però el contacte fou sempre intens, tot i que sembla que Cèsar no ho consultava pas tot al seu pare. Potser la persona amb qui mantingué sempre una relació continuada fou la seva germana Lucrècia. Ell l’havia fet servir per als seus plans, casant-la primer amb Giovanni Sforza, senyor de Pesaro, per tal de neutralitzar el poder dels Sforza de Milà, i després aconseguint el seu matrimoni amb el futur duc de Ferrara, Alfons d’Este. Era l’any 1502 quan estava ja preparant la seva campanya a la Romanya. No es preocupà gens d’entrar a Pesaro com a triomfador, on precisament Lucrècia havia estat poc abans senyora, i foragitar-ne Giovanni Sforza el seu ex-cunyat.

Cèsar es preocupà també del seu germà Joan de Borja, per a qui Alexandre VI havia creat el 2 de setembre de 1502 el ducat de Camerino. El cardenal Joan de Borja en prengué possessió el mateix setembre de 1502, gràcies al fet que Camerino havia estat sotmès per les tropes imperials. Però poc després, el 24 d’octubre de 1502, Giovanni Maria Varese (fill de l’antic senyor, Giulio Cesare, estrangulat per Miquelot Corella) reprengué el poder. Pel Nadal Cèsar ocupà de nou Camerino i conservà la ciutat fins al 28 d’agost de 1503 quan, arran de la mort del papa, es veié pràcticament desposseït de tots els seus dominis.

Charlotte d’Albret.

Del seu matrimoni amb Charlotte d’Albret tingué una filla, que ja de petita semblava que seguiria el mateix camí que Lucrècia. El juliol del 1502 anà a veure la seva germana a Ferrara, que estava malalta, i degué aprofitar per a concertar el matrimoni de la seva filla Louise, de dos anys, amb el fill del marquès de Màntua Federigo Gonzaga, que no prosperà, però que ja indica les intencionalitats estratègiques que ja el seu pare havia seguit. Quan Cèsar caigué en desgràcia, a la mort d’Alexandre VI, es refugià a Castel Sant’Angelo amb la mare, Vanozza Catanei, el germà Jofré, de 22 anys, príncep de Squillace, la filla, Louise d’Albret, i els dos petits duchetti Roderic (fill de Lucrècia i d’Alfons d’Aragó, duc de Bisceglie) i Giovanni (dit l’Infant romà, fill del papa o de Cèsar i potser de Lucrècia). En agreujar-se la seva situació a l’adveniment de Juli II (1504), Lucrècia es féu càrrec de la filla il·legítima del seu germà, Camilla (nascuda el 1502) i la confià a la seva parenta Àngela Borgia. Més tard la portà al monestir ferrarès de Corpus Christi i el 1510 al nou convent de Sant Bernardí de Ferrara, on Camilla ingressaria com a clarissa el 1516 amb el nom de sor Lucrècia i acabà essent abadessa. El 1517 Lucrècia encara acolliria l’Infant romà, antic duc de Camerino (1502), que alguns creien que era fill de Cèsar, i després l’ajudà anar a la cort de França i posteriorment passà al servei de Carles V. El clan familiar funcionà, per tant, fins a la tercera generació i les estratègies no variaren. Amb poca fortuna, perquè cap d’aquestes criatures arribà a excel·lir com ho havien fet els pares i avi.

Cèsar Borja havia rebut una educació adequada al seu rang. Quan tenia catorze anys, inicià els primers estudis de dret canònic a la Sapienza de Perusa del 1489 al 1491. Hi visqué a càrrec d’un il·lustre preceptor valencià, el cardenal de Salern Joan de Vera, amb qui mantindria sempre una sòlida amistat. Els seus companys eren d’origen hispànic, entre els quals el lleidatà Francesc Remolins i el seu cosí segon Joan de Borja-Llançol. El 1491 s’instal·là a Pisa per a continuar els estudis de dret civil i canònic. L’acompanyaren Joan de Vera i d’altres antics companys predominantment valencians i mallorquins. Sembla que coincidí amb Bonet de Lattes, que acabava de redactar la seva obra Annulus astronomicus, publicada a Roma el 1493 i dedicada al nou papa Alexandre VI, elegit l’estiu del 1492. Per això Cèsar abandona Pisa i donà per acabats els estudis i des d’aleshores, tot i ser ja eclesiàstic, es dedicaria a les armes, com pertocava segons els cànons renaixentistes.

Però era capaç de ser un perfecte cortesà. A Roma ja ho havia demostrat en diverses ocasions amb motiu de bodes i bateigs de germans seus. Els seus anys com a duc de Romanya, Cèsar no disposà de molt de temps per a festes, però tampoc no les oblidà. El desembre del 1500 s’establí a Cesena per a passar-hi l’hivern. Hi celebrà esplèndidament el Nadal obrint de bat a bat les portes del palau de Malatesta Novello. Celebrà balls, mascarades, curses de braus, torneigs; recordaven els vells temps gloriosos de Malatesta. El poeta Francesco Uberti li dedicà un llibre d’epigrames molt elogiosos (Biblioteca Malatestiana). Li agradava vestir bé, de manera adequada al seu rang. I ostentava, entre d’altres, la seva famosa divisa: “Aut Cesar aut nihil” (O Cèsar o res). La seva vida amorosa no desmeresqué de la dels altres membres de la família. Malalt de sífilis, el metge valencià Gaspar Torrella li dedicà un tractat sobre la seva malaltia, en el qual esmentà fins i tot la persona que l’havia contagiat. Possiblement la fama augmentà el nombre d’aquestes relacions, com ho féu amb les seves ordres d’assassinar els que se li oposaven. Se sotmetia també als horòscops i als pronòstics, sobretot sobre la salut del papa i dels seus familiars.

Maquiavel el descrivia així l’agost del 1502: “Aquest senyor és molt esplèndid i magnífic, i en les armes és tan animós que no hi ha cap cosa gran que no li sembli menuda, per motiu de la glòria o per conquistar un estat no descansa mai ni coneix la fatiga o el perill: arriba abans a un lloc que s’adonen que se n’ha anat d’un altre; es fa voler dels seus soldats; ha buscat els millors homes d’Itàlia: totes aquestes coses el fan vencedor i formidable, a més de tenir una perpètua fortuna”.