La Ferrara de Lucrècia Borja (1501-1519)

Eulàlia Duran

Les delizie o palaus d’esbargiment

El duc Borso dóna una moneda al bufó de la cort. Mes d’abril. Schifanoia.

Els Este tenien diversos palaus, castells, vil·les a la ciutat de Ferrara i fora les muralles, que habitaven temporalment per descansar, anar de caça o de pesca, convidar les amistats o per fugir de la ciutat en cas de pesta o perill. Aquestes residències suburbanes o extraurbanes rebien el nom de delizie, llocs de plaer cortesà envoltats de natura, jardins o aigua, artísticament singulars, veritables espills del poder. Perquè eren alhora centres de coordinació del territori i de vigilància davant la contínua amenaça de les aigües i centres d’administració agrícola. S’hi acostumava a arribar per aigua, per mitjà d’una xarxa de canals, i les més cèlebres eren a la vora del riu Po de Volano o a la vora dels estanys de la desembocadura del riu. Inicialment eren centre d’explotació però al llarg del segle XV s’anaren convertint en luxosos palaus. Lucrècia féu ús d’aquestes delizie al llarg de la seva estada a Ferrara.

Palazzo Schifanoia

Triomf de Minerva. A l’esquerra grup d’intel·lectuals de la Universitat. El primer a la dreta, Leon Battista Alberti. Mes de març. Schifanoia.

Triomf de Venus. Mes d’abril. Schifanoia.

La gran sala dei Mesi és una sala interior, sense finestres i només una petita porta i tota ella adornada amb frescos que segueixen una estructura global destinada a la glorificació del duc Borso, una exaltació del model cavalleresc en una nova concepció artística que aspirava a magnificar el poder. Els frescos segueixen un ordre preestablert, el dels dotze mesos que la divideixen en dotze compartiments verticals. Cada un d’ells, dedicat a cada un dels mesos, està subdividit en tres franges que ofereixen, al seu torn, una lectura horitzontal que envolta la sala. La franja superior era dedicada a les divinitats olímpiques corresponents als mesos, en representació triomfant; la franja del mig era destinada als signes zodiacals i als decans, i la inferior representava escenes de la vida de la cort del duc Borso, que aportaven exemples del seu bon govern. Aquesta gran escenografia ha estat objecte de molts estudis interpretatius, inaugurats el 1912 per Aby Warburg. Demostrà que la font principal de la figuració de la divinitat era l’Astronomicon de Marc Manili, poeta de la Roma imperial, i descobrí altres fonts astrològiques. També identificà concordances amb la Geneologia deorum de Boccacio. Posteriors estudis detecten com a font l’Introductorium in astronomiam de l’astrònom àrab Albumasar. Sembla també que hi ha relació entre el poema cortesà la Borsiada, del poeta ferrarès al servei del Este Tito Vespasiano Strozzi (1424-1505), i el cicle de Schifanoia. Era freqüent aquest tipus de representacions en els palaus dels Este, però la singularitat del de Schifanoia és que s’ha conservat en gran part i pot donar una idea del costum pictòric de l’escenificació triomfant del poder.

La petita porta donava a la Saletta degli Stucchi i delle Virtù, amb representacions simbòliques també en lloança del duc: les quatre empreses, l’Unicorn, símbol de la puresa, el Piraduro que recorda la bonificació del territori propulsada pel duc, el Battesimo que simbolitza la prudència, i el foc que significa la caritat i l’amor. A més de les representacions de les virtuts teologals i cardinals.

Tota la decoració és obra de diversos pintors ferraresos i constitueix, a més del seu valor pictòric, un valuós document de la concepció de l’art que s’obre al Renaixement i de la vida cortesana plasmada amb nombrosos detalls: la caça, l’administració de la justícia, la construcció d’edificis, els intel·lectuals, les dames, la música, l’amor i una refinada representació d’animals.

Belriguardo

El primer palau construït fora murs, a certa distància de Ferrara, i el més representatiu, era el de Belriguardo, prop de l’antiga Voghiera al bell mig de la Pollesine (aiguamoll) di S. Giorgio, avui convertit en terres conreades. Queda poc de l’antiga estructura monumental i dels seus cèlebres jardins integrats arquitectònicament. L’estructura recorda la de la casa grega, però amb elements medievals, d’estil gòtic venecià. Aquest palau podia acollir alhora fins a tres prínceps amb les seves respectives comitives. I era sovint utilitzat com a lloc de repòs en el circuit cerimonial d’entrada de personalitats de relleu a Ferrara.

Fou fet construir per Niccolò III cap el 1435. Des de Ferrara s’hi arribava per via fluvial, seguint el Po di Volano fins a Codrea i d’allí seguint el canal Sandalo. Era un complex arquitectònic de vastes dimensions, amb grandiosos jardins, jocs d’aigua, les sales pintades fins a ser considerat un “Versalles italià”. La construcció originària estava formada per un cos central amb 50 sales, dues llotges sobre columnes de marbre i diverses construccions reservades al personal de servei i als estables. S’accedia a través d’un arc d’una gran torre, conservada, a un gran pati i just enfront encara es pot veure un altre cos amb sis magnífiques finestres gòtiques de marbre blanc. Hi havia altres patis interns, llotges sostingudes per columnes de marbre, un jardí tancat reservat als ducs i una capella amb frescos del pintor ferrarès Cosme Tura. Alguns frescos de les sales de l’època d’Hèrcules I representaven el duc i els seus cortesans i la sala de Psique, dedicada a mites romans, són descrites per cronistes coetanis com Sabatino degli Arienti, però es perderen ja en època d’Alfons II, quan volgué habilitar les sales per als carros d’artilleria. Només en queda una, l’anomenada sala delle Vigne, recentment restaurada i convertida en sala d’actes, amb representació d’una pèrgola sostinguda per grups de quatre cariàtides i paisatges.

Pel maig de 1502, poc després d’arribar, Lucrècia s’instal·là a Belriguardo, que esdevindria un dels seus llocs preferits. Hi morí el 24 de juny de 1519. Avui part de l’edifici acull el Museu arqueològic, amb peces de la necròpolis romana de la veïna Voghenza, la Biblioteca comunale i una sala d’exposicions d’art contemporani.Prop de Belriguardo, a l’altra banda del Po, hi havia la Medelana, i a la vora de l’estany, Ostellato (on Pietro Bembo s’instal·là per estar prop de Lucrècia quan aquesta era a Belriguardo) i Comacchio, projectada pel gran arquitecte Biagio Rossetti; el poble és situat sobre un grup d’illots entre l’estany i el mar, lloc preferit del duc Alfons d’Este.

Belfiore

Belfiore. Musa Urània. Ferrara, Pinacoteca Nazionale.

El duc Hèrcules, lliurat de ple a la construcció de l’eixample de Ferrara, féu construir amb gran il·lusió la delizia de Belfiore, dintre les noves muralles voltada d’arbres i de jardins i fins i tot animals exòtics com lleopards i paons, amb piscines i diversos petits edificis amb vistes a la nova ciutat. El complex estava unit al castell per un canal. Era emmurallat i tenia funcions estratègiques defensives. Era utilitzat sobretot com a residència estival. Tenia un pati central cobert amb un cicle de frescos que mostraven Albert d’Este i la seva cort amb escenes de caça i festes campestres. Altres frescos representaven lleons, senglars i un elefant, així com escenes de la vida d’Hèrcules I i sobretot una sèrie notable sobre la duquessa Elionor i la seva cort, jugant a escacs, ballant, i la seva entrada a la ciutat com a núvia.

Les muses recordades per Ludovico Carbone el 1474 ja no són mencionades el 1497 i degueren ser exportades pels venecians el 1483. Se n’han conservat dues representacions, la musa Erato i la musa Urània, a la Pinacoteca nacional de Ferrara. Belfiore contenia l’església de Santa Maria degli Angeli, panteó on eren enterrats els ducs ferraresos i familiars des del segle XIV. Les restes mortals foren traslladades el 1960 i enterrades a l’església del monestir de Corpus Domini. Només Borso d’Este és enterrat a la cartoixa de Ferrara. Lucrècia hi féu diverses estades. Més tard el fill de Lucrècia, Hèrcules II, faria construir dos palaus a la part de Muntanya del Barco, entremig de boscos, fonts i laberints.

Belvedere

El palau que tingué més rellevància a l’època d’Alfons I fou el Palazzo di Belvedere, dit també Il Boschetto, començat a construir el 1513, segons un projecte de Baggio Rossetti, en una illa, dita del Belvedere, al mig del Po de Ferrara, a poca distància del pont mòbil. Tot un sistema d’edificis, jocs d’aigua i jardins, amb animals exòtics; el palau era de planta longitudinal, amb torres als extrems i una cort àmplia amb llotges. Fou un indret principesc per rebre personalitats, centre important de manifestacions culturals cortesanes. Lucrècia en pogué fruir els darrers anys de la seva vida.