La Gandia dels Borja

Esperança Costa

La Safor.

Un pla entre les muntanyes i la mar. Això és la comarca de la Safor i la seua capital, Gandia, a mitjan camí entre València i Alacant. Gandia és la ciutat més poblada de la Safor, amb més de 80.000 habitants. Les serralades del Mondúver i la Safor protegeixen per l’oest aquest pla, i li aporten un microclima càlid i humit que ha afavorit al llarg de la seua història una agricultura pròspera i exuberant.

Gandia, vista pel botànic Cavanilles.

Aquestes fertilíssimes terres, travessades pel riu Serpis (o riu d’Alcoi, perquè naix en aquesta ciutat), han estat habitades des de la prehistòria. Per la seua situació geogràfica, Gandia i la Safor constituïen l’eixida natural des de l’interior peninsular cap a la mar. Per la Safor passava la via romana que unia Xàtiva (Saetabis) amb el port de Dénia (Dianium). De l’època musulmana hi ha constància d’un important poblament, com demostra l’abundant toponímia: Benieto, Alcodar, Beniopa, Benipeixcar, Beniarjó… La Safor estava esguitada de nombroses alqueries (nuclis agrícoles que agrupaven diverses famílies), generalment ubicades als voltants de l’antiga via romana Xàtiva-Dénia. El toponímic Gandia està documentat per primera vegada al segle XIII, en el Llibre del repartiment de Jaume I, on consta la donació de desenes de cases en el que possiblement seria una alqueria musulmana. Encara que alguns experts opinen que les arrels etimològiques de Gandia són preromanes i es remunten a la llengua ibera, de moment no hi ha acord en la matèria.

La fertilitat de les terres i l’abundància d’aigua proveïa els seus habitants de tot tipus de productes: cereals, fruiters i hortalisses primerenques. Però va ser al segle XV, amb l’explotació intensiva de la canyamel o canya de sucre, quan la ciutat i els senyorius que l’envoltaven es convertiren en un important nucli comercial. El sucre, un producte tan exòtic que s’emprava com a espècia en els convits més exquisits (Alexandre VI demanava que li’n portaren a Roma), donava quantioses rendes. El conreu intensiu va ser possible gràcies a la massa de vassalls, els musulmans conquistats que continuaven habitant aquestes terres. El ducat fou, als segles XV i XVI, un paisatge que hui trobaríem tropical, ple d’aigua i cobert de les altes i verdes canyes de sucre.

Forma de sucre.

La canyamel i el seu mètode de producció van ser importades des de Sicília pel comte d’Oliva, de la mà de mestres sucrers que s’hi traslladaren des de terres italianes. Va ser el gandià Galceran de Vic, senyor de Xeresa, qui va donar una gran empenta al conreu, construint el primer trapig o fàbrica de sucre. Se sap que en aquest trapig es treia el sucre de les canyes dels dominis d’Ausiàs Marc. Comerciants valencians i italians exportaven el sucre a tot Europa. I fins i tot alemanys: la companyia Grosse Ravensburger Handelgesellschaft es va establir a Gandia.

Al segle XVII començà la davallada dels Borja: la competitiva producció de sucre d’Amèrica i, en 1609, l’expulsió dels moriscs, la mà d’obra que havia heretat coneixements centenaris del conreu de la terra, feren que el ducat arribara quasi a la fallida econòmica. Molts llocs van quedar despoblats per sempre (com Benicanena, Alcodar, l’Alqueria Nova o Pardines, prop de Gandia) i altres van haver de ser repoblats, majoritàriament per veïns de pobles pròxims. Però destaca l’arribada de pobladors genovesos a llocs com Miramar, Benipeixcar o Beniopa, gràcies a la influència de l’esposa del seté duc, Artemisa Dòria i Carreto, i de mallorquins a les muntanyes de la Marina Alta, dels quals encara hui trobem empremtes.

A mitjan segle XVIII, el conreu de la canyamel ja havia desaparegut i el substituïren les moreres, amb les fulles de les qual s’alimentaven els cucs de seda. Famílies locals i altres procedents de França i Irlanda s’hi instal·laren atretes pel comerç i arribaren a constituir tota una oligarquia local. Al segle XIX, gràcies a la introducció de màquines de vapor a les fàbriques de seda, Gandia i la Safor van poder fer front a l’afonament de la seda valenciana, que dels segles XV al XIX fou la primera indústria del país. L’última fàbrica sedera de la Safor va tancar als anys 90 del segle XX.

El cultiu de la vinya per a la producció de panses va ser també molt important en els segles XVIII i XIX al sud del Xúquer. Des del port de Dénia s’exportaven les panses amb destinació a Anglaterra, on s’empraven per fer els plum cake. Un conreu darrere un altre: a les moreres i les vinyes seguiren els tarongers. Hui, tot i el declivi del món rural i la forta urbanització del territori, els horts de tarongers encara cobreixen aquesta planura. Però la prosperitat gandiana no es devia tan sols als cultius intensius: el comerç ha estat des de l’Edat Mitjana la base econòmica de la ciutat. Els teixidors, sastres, birreters, sabaters, joiers i tota la seua industria proveïdora, es concentraven al voltant de la noblesa gandiana per satisfer les seues necessitats indumentàries. A principis del segle XIX els artesans i comerciants sumaven el 40% de la població, i hui el comerç minorista és la principal font d’ingressos, amb una clientela potencial de més de 200.000 habitants procedents de les comarques centrals valencianes.

Camps de tarongers a Gandia. Foto: Natxo Francés.

Els beneficis obtinguts en l’exportació de taronges i en el comerç de la ciutat es van invertir des de mitjan segle XX en la construcció d’hotels i apartaments a la platja. Milers d’estiuejants hi acudeixen per gaudir de la mar i del sol. Ara, la ciutat està diversificant l’oferta turística amb el reclam dels seus actius culturals i històrics més destacats: els clàssics de la literatura en català (Marc, Martorell i Roís de Corella) i els Borja.