La Foia i el marquesat de Llombai

Vicent Climent Ferrando

La foia de Llombai se situa al bell mig de l’antic regne de València, concretament en una fèrtil vall al curs mitjà del riu Magre, un afluent del poderós -en altres temps- Xúquer. Actualment, la foia de Llombai està formada per tres poblacions -Alfarb, Catadau i Llombai- i un despoblat, Alèdua, antic llogaret que va quedar buit arran de l’expulsió dels moriscos l’any 1609. Situada a uns vint-i-set quilòmetres de la ciutat de València i a uns divuit d’Alzira -l’al-Gezira dels temps dels àrabs- la ubicació de la foia de Llombai podem considerar-la òptima, ja que dista suficientment de les zones costaneres més insalubres que la muntanya, les quals, a més a més, tenien el perill afegit de la proximitat de les incursions marítimes. Aquesta foia, d’altra banda, s’eleva prou per damunt de les zones inundables de la Ribera del Xúquer i tampoc no forma part de les terres altes i fredes de l’interior valencià. Una ubicació intermèdia que feia de la foia de Llombai un lloc idoni per a viure sense gaire sobresalts naturals, amb unes condicions físiques i climàtiques suaus. A més a més, la foia presenta una configuració geogràfica prou tancada per muntanyes que ha facilitat el control polític dels límits de la senyoria.

El fet d’estar ubicada entre les terres baixes de la Ribera del Xúquer i els primers contraforts muntanyencs de la foia de Bunyol, històricament ha fet de la foia de Llombai un pas natural cap a les veïnes terres del regne de Castella i la destinació final, des de fa segles, dels ramaders castellans i aragonesos que hi buscaven la placidesa d’una climatologia més benigna per a les pastures dels ramats en temps de fred i de nevades. Actualment els pobles de l’antic marquesat de Llombai, que han viscut tradicionalment de l’agricultura i de la ramaderia, estan abocats a l’activitat industrial i als serveis, i alhora es mantenen com a destinació de segona residència, atesa la proximitat de la ciutat de València. L’activitat turística és pràcticament inexistent, i els últims trenta anys, la fabricació de peces de vestir de pell i la seua comercialització han fet que Llombai i, per extensió, els altres dos pobles hagen rebut, durant molt de temps, nombrosos visitants en busca de la venda directa en fàbrica.

El poblament de la foia de Llombai -que forma part d’un àmbit geogràfic més ample, la Vall dels Alcalans, que abasta les actuals poblacions de Torís, Montserrat d’Alcalà, Montroi, Real, Llombai, Catadau i Alfarb- es remunta als temps més antics de la prehistòria, al paleolític. La presència humana a l’edat del bronze, a l’època romana o sota la dominació musulmana ha sigut una constant, i d’això hi ha testimonis a través de les nombroses restes arqueològiques escampades per aquestes terres. Dels abrics de la Falaguera a Alfarb -on els pobladors primitius van deixar constància d’escenes de caça amb cèrvids-, fins als vestigis romans d’una notable importància o les restes àrabs encara molt visibles actualment, passant pels poblaments del bronze valencià amb mostres ceràmiques i d’utillatge domèstic, els pobladors de la foia de Llombai mai no han deixat d’habitar aquests indrets.

Un dels atractius actuals d’aquestes poblacions és el patrimoni natural. Tot i que l’estat de conservació mediambiental del riu Magre deixa molt que desitjar, les possibilitats naturals que té aquest riu són remarcables. Podem destacar, a la foia de Llombai, l’existència de diversos paratges naturals declarats oficialment i d’altres que mereixerien d’obtenir aquesta qualificació, i que fan d’aquesta zona un dels pulmons verds pròxims a la capital valenciana. El Cerros, el Tello, la Colaita, el Matamon o la Falaguera, són paratges naturals d’una riquesa botànica notable que donen un valor afegit a aquesta zona.

El caràcter de la gent de la foia de Llombai també és motiu per a comentar, tot i que cal fugir sempre de generalitzacions. Al segle XVIII, el governador del marquesat, Francesc Benlloch, definia en la seua obra Descripción de el Marquesado de Lombay el caràcter dels habitants del marquesat. Dels d’Alfarb deia que tenien “genios aunque azorrados son encojidos”, mentre deia que “lo que al contrario sucede en Catadau que son mas abiertos, aunque falazes, y dados á la negociacion”. Finalment definia els llombaïns: “aunque en Lombay son retirados de mejor indole y mas señores, todo por lo general, aunque no hay regla que no padezca su limitación”.

Vist des d’ara, es tracta d’una gent emprenedora que ha buscat alternatives quan la terra no ha donat els beneficis que s’esperava. L’agricultura de subsistència es va substituir per un conreu més relacionat amb una activitat preindustrial com ho fou la morera al segle XVIII. D’altra banda, a l’agricultura i la ramaderia tradicionals, s’afegí a Alfarb, durant moltes dècades, l’aprofitament de la llenya dels monts. D’aquest fet se’n deriva que els pobles de les rodalies denominen els habitants del marquesat amb el nom de “botgers”, per l’aprofitament que donaven a les botges, que els assortien de combustible per als forns. Dècades després aparegué la ramaderia intensiva amb les granges de pollastres per a carn i de gallines per a producció d’ous. I ja en l’últim quart del segle XX, la indústria, sobretot, de confecció de peces de pell, que durant els anys noranta fou un element dinamitzador de l’economia. Tot això complementat amb la incipient activitat industrial que s’ha ubicat en aquestes terres en aquesta primera dècada del segle XXI.

Piló de pedra: Alèdua.

Entre els pobles de la foia de Llombai, també hi ha certes rivalitats de veïnatge -ja quasi testimonials en un món globalitzat com el d’avui en dia. Els habitants d’Alfarb, per ser un poble més menut i originàriament modest, no eren tant el blanc de les ironies dels altres. Els de Catadau, poble que sempre ha rivalitzat amb la vila titular de la senyoria, Llombai, eren denominats “bufons” en l’accepció de bravejadors o jactanciosos; mentre que els de Llombai, amb l’omnipresència del convent en la vida quotidiana, rebien l’apel·latiu de “fills de frare”. Un apel·latiu que, vulgues que no, afectaria també els habitants de les altres dues poblacions, ja que la cura d’ànimes de tot el marquesat era cosa dels dominicans del convent de Llombai, a través de vicaris.

La ironia popular també ha descrit tradicionalment amb una cobla, aquesta vegada tots tres junts, el caràcter d’aquests pobles:

Llombai, Catadau i Alfarb
són tres pobles de valor
que mengen coca de dacsa
i gatxes amb tenedor.

I va ser en aquestes terres de valor, al segle XV, on l’arquebisbe de València Roderic de Borja, futur pontífex, fixà la mirada per tal d’iniciar la creació d’un estat on volia situar el seu fill Pere Lluís com a senyor. Una senyoria que mantingués el poder d’una branca de la família Borja en terres valencianes. Roderic de Borja es féu a mitjans del 1479 amb la baronia de Llombai i al desembre del 1485 comprava el ducat reial de Gandia a Ferran d’Aragó. La mort de Pere Lluís de Borja a Roma quan tenia vint anys truncà els plans del cardenal Roderic de Borja. Un altre fill, Joan de Borja, heretarà el ducat de Gandia i d’altres possessions a la Safor, així com també la foia de Llombai i les baronies de Torís i Corbera. Es tractava d’un estat de grans dimensions dins del món senyorial valencià del moment. Joan de Borja, a més a més, heretà el compromís matrimonial que Pere Lluís tenia amb Maria Enríquez, cosina del rei d’Aragó. Però la tragèdia marcà el rumb d’aquella història: el 1497 moria assassinat a Roma el segon duc de Gandia, Joan de Borja, i la duquessa Maria Enríquez hagué de dedicar-se a administrar les possessions de la casa ducal, a la criança dels fills i a la devoció religiosa.

Del matrimoni entre Joan de Borja, II duc de Gandia, i Maria Enríquez havia nascut Joan de Borja i Enríquez. Només va tenir edat per casar-se, Joan de Borja, tercer duc de Gandia i baró de Llombai, ho féu amb Joana d’Aragó, filla natural d’Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa i néta bastarda del rei Ferran el Catòlic. S’entroncaven així les descendències del papa Alexandre VI i del rei Ferran d’Aragó, dues de les figures polítiques més importants del món cristià del moment. D’aquesta unió va nàixer Francesc de Borja i d’Aragó, quart duc de Gandia. Francesc de Borja, per tant, era besnét del papa Alexandre VI per part de pare i besnét del rei Ferran el Catòlic per part de mare. Un personatge clau amb qui s’inicia el marquesat de Llombai, senyoria que arribà fins a la dissolució del règim senyorial al segle XIX.