La Foia i el Marquesat de Llombai

Vient Climent Ferrando

La població d’Alfarb se situa a la vora del Magre, separada escassament uns centenars de metres de Catadau i de Llombai. Alfarb és un topònim àrab -al-harb- que vol dir “el despoblat”, però el poblament d’Alfarb és molt anterior a l’època àrab.

Ja en el mesolític trobem assentaments al barranc de la Falaguera. Aquells primers pobladors deixaren com a testimoni un conjunt de pintures rupestres que representen escenes de caça amb cèrvids; incloses dins l’anomenat art llevantí, van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Amb l’edat dels metalls, els primitius pobladors d’Alfarb passaren a ocupar el cim d’alguns turons, com ara el Puntal, la Mallà o els Escopalls. D’aquella època han arribat als nostres dies fragments de ceràmica, restes d’utensilis domèstics i trossos de molins barquiformes. També es conserven restes dels murs que envoltaven aquells hàbitats.

Amb la vinguda dels romans, el que ara coneixem per Alfarb adquireix una certa importància, si ens atenem a les restes trobades en diferents llocs del terme municipal. L’epigrafia romana ha quedat consignada en algunes obres de la historiografia clàssica valenciana. Vicent Boix, en la seua obra Xátiva, memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad, cita l’existència de làpides romanes als murs de la torre del castell. El governador Francesc Benlloch, al segle XVIII, també n’esmenta algunes.

La primera, segons Josep Corell, és una inscripció funerària amb el següent text, traduït del llatí:

Màrcia Alba, filla de Quint, de 40 anys, ací està sepultada.
Que la terra et siga lleugera.
(Dibuix de Francesc Benlloch, 1756).

Les altres dues inscripcions citades per Benlloch també són considerades funeràries per Corell:

Èumenes, esclau de Marc Proculei,
de 40 anys, ací és sepultat.
Que la terra et siga lleugera.

[…] de 70 anys […]

(Dibuixos de Francesc Benlloch, 1756).

Una de les peces que no cita Benlloch, tot i que era a la torre al segle XVIII i encara avui hi continua, és una làpida votiva dedicada a Hèrcules amb la inscripció Herculi invicto.

La làpida és a la paret de la torre que recau a l’est, a l’altura del primer pis dels actuals habitatges, i fou tapada per una construcció contigua. La troballa de dos fragments de columnes romanes de grans dimensions en unes obres a la plaça Nova d’Alfarb, juntament amb trossos de tegula i de fragments de petits pilarets procedents d’uns banys, denoten una presència romana de cert nivell econòmic. Les columnes de marbre rosat procedeixen possiblement de la pedrera del Buixcarró; per tant, qui les va fer portar a l’Alfarb romà tenia recursos i mà d’obra suficient per a una despesa d’aqueixa magnitud.

Alfarb, campanar

Possiblement, la vil·la romana d’Alfarb quedà despoblada amb la fi de l’època romana, i d’ací ve que els àrabs en arribar li donaren la denominació d’al-harb (“el despoblat”). Els àrabs construeixen una torre i aprofiten totes les restes arquitectòniques dels romans per tal de farcir els tapials. Per aquesta raó apareixen totes aquelles làpides que adés hem esmentat als murs de la torre. La torre d’Alfarb, recentment rehabilitada, era un dels edificis propietat dels marquesos de Llombai, que al segle XVI, en les condicions de l’arrendament de l’immoble (1575), se’n reservaven l’ús com a habitació en cas que visitaren el marquesat: “Otrosí es pactado que siempre y cuando se offreciera o bien visto fuera a Sª N. I. ir a dicho marquesado de Lombay y tuviera necesidad del castillo de Alfarbe para habitacion de su señoria, el dicho arrendador le haya de deixar el dicho castillo y casa de Alfarbe vasia para la habitacion de su señoria y sacar los granos de los graneros dando empero su señoria al dicho arrendador otra casa comoda y suficiente adonde dicho arrendador pueda pasar dichos granos, y en ausencia de su señoria N.I. pueda tomar y habitar el dicho castillo y casa el dicho arrendador y tener sus granos en graneros, con que las costas que se causaren en mudar dichos granos venga a cargo y las pague su señoria Ilustrisima […]”.

Ja al segle XVIII, Benlloch qualificava erròniament com a “Palacio romano” la torre àrab, per l’existència de làpides amb inscripcions llatines. Benlloch també esmenta el temple d’Alfarb, annex a la parròquia de Llombai, que en una visita pastoral de 1562 apareixia sota l’advocació de la Mare de Déu. L’any 1756, l’església d’Alfarb s’havia ampliat en la part de l’altar major, afegida a la part més antiga, que era la que recau a ponent. D’estil neoclàssic presenta una sola nau amb altars laterals. Entre les imatges de l’església cal fer esment d’un parell d’obres de l’imatger Vicent Rodilla i de dues més d’Octavi Vicent. L’obra més valuosa potser siga una crucifixió a l’oli sobre tela del segle XVIII, donada per un fidel d’Alfarb, que procedia d’Algemesí.

Aquell mateix any, Benlloch comenta a la seua obra que els veïns estaven construint una torre campanar amb diners del municipi. Quan el botànic Antoni Josep Cavanilles visità el marquesat de Llombai, entre els anys 1795-1797, per tal de preparar la seues Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Poblacion y Frutos del Reyno de Valencia, ja pujà al campanar d’Alfarb, des del qual va poder replegar dades per fer el seu dibuix de la zona.

Alfarb és l’única població de la foia de Llombai que ha mantingut la simbologia borgiana a l’escut heràldic: el bou roig dels Borja figura a la part inferior de l’emblema municipal, com a record que la població formà part d’una senyoria dels Borja.