La Foia i el Marquesat de Llombai

Vicent Climent Ferrando

El marquesat de Llombai era una zona de població predominantment morisca. Segons alguns recomptes publicats per Manuel Ardit, la majoria morisca era rellevant i això motivà que Francesc de Borja decidís la fundació d’un centre religiós que s’encarregués de l’evangelització dels sarraïns. El 3 de desembre del 1544 es fundava el convent, que ja havia iniciat les obres uns anys enrere. I el 1548, concloses les obres, l’immoble fou donat a l’orde de predicadors, la vespra de la festa de sant Doménec.

El monestir de Santa Creu de Llombai va ser estudi general de l’orde dominicà i escola de teologia; i va reunir entre els seus murs personatges destacats de l’església valentina. El primer prior fou fra Joan Micó. Natural del Palomar, a la comarca de la Costera, Joan Micó tractà d’evangelitzar els moriscos del marquesat amb pobres resultats. Segons Ximeno: “los más se quedaron cuales antes y fue muy poco el fruto que en ellos hizo la semilla de la palabra de Dios”.

Micó portà a la Santa Creu una notable biblioteca, perquè aquella casa havia de ser noviciat i escola de teologia. I a Micó es deu, també, la introducció de l’obra ascètica de fra Luis de Granada com a llibre d’estudi.

El primer mestre de novicis fou fra Lluís Bertran, que va ser canonitzat juntament amb el fundador del convent, Francesc de Borja. Havia nascut el primer de gener del 1526 al casal familiar situat a la plaça de l’Almodí de València. Era fill del notari Joan Bertran i de Joana Àngela Eixarc, i nét d’Úrsula Ferrer, neboda d’un altre destacat frare predicador i sant, Vicent Ferrer. Als 18 anys ingressà a l’orde de sant Doménec i tres anys més tard cantava missa al convent de predicadors de València. Poc de temps després, Bertran partia cap a Llombai, requerit pel prior per tal que es fes càrrec dels novicis de la nova casa.

Estant a Llombai, segons conta la tradició, es determinà l’advocació de la Santa Creu per al convent, per una revelació celestial als dos futurs sants, Francesc de Borja i Lluís Bertran. Ambdós, el marqués fundador i el mestre de novicis, buscaven una advocació per al nou monestir, mentre passejaven pels afores del poble, en l’anomenada aleshores calçada de la vila. En aquell lloc, hui plaça de la Creu, tal i com ho deixà escrit, entre altres, Francesc Benlloch a mitjans segle XVIII, “dedicóle a la Santisima Cruz en virtud de una revelación celestial visión, en ella vió a la Santa Cruz en el aire acompañada de santa Elena y del gran Constantino a quienes consagró y dedicó”.

A Llombai, Bertran portà a terme una important tasca de preparació de novicis. Després d’uns anys de funcionament del monestir de Llombai, fra Lluís Bertran passà als convents de València i de Santa Anna d’Albaida, on la seua tasca apostòlica deixà també una empremta inesborrable. El 1562 fou enviat a exercir l’apostolat a les terres americanes de Nova Granada, l’actual Colòmbia. Allà fundà diverses missions per tal d’evangelitzar els indígenes. Durant la seua estada a terres americanes va mantenir contacte amb el pare Bartolomé de las Casas, conegut defensor dels indígenes i molt crític amb els abusos comesos en nom de la religió. Bertran hagué d’enfrontar-se també als abusos, la crueltat i l’avarícia dels oficials reials enviats a la conquista i, sobretot, a l’opressió exercida sobre els indígenes.

Per motius de salut, hagué de tornar a València el 1569 i fou destinat al convent de Museros fins que el 1573 passà a regir el convent de predicadors de València fins l’any 1578, tot i que la seua salut era certament precària. Lluís Bertran moria el 9 d’octubre del 1581. Fou beatificat pel papa Pau V, l’any 1608, i el 1671 era canonitzat pel pontífex Climent X, juntament amb sant Francesc de Borja, amb qui havia coincidit en els inicis del convent de Santa Creu de Llombai. Tot i que no podem considerar-lo un autor prolífic, Bertran arribà a escriure alguns sermons i obres sobre el santíssim i sobre els apòstols.

Sens dubte, el personatge més remarcable des del punt de vista intel·lectual fou el xativí Tomàs Maluenda, nascut el maig del 1566. Va prendre l’hàbit a Llombai i professà el 1582; fou lector d’art i teologia i mestre d’estudiants. Tomàs Maluenda tenia una alta consideració entre els intel·lectuals del moment. Josep Rodríguez, autor de l’obra Biblioteca Valentina(1747), diu que al convent de Llombai “començaron a resplandecer su observancia, sus lecturas y los libros impresos y manuscritos”. Maluenda va escriure la seua primera obra al convent de Santa Creu, De Monogamia Beatisimae Annae genitricis Dei Matris […], a la qual seguiren altres títols. La producció literària de Maluenda a les dependències del convent de Llombai fou molt nombrosa entre els anys 1587 i 1598; i fou arran de l’obra Epistola ad Baronium super annales Martyrologium que el cardenal Baronio traslladà Maluenda de Llombai a Roma. Segons Vicente Ximeno, autor de l’obra Escritores del Reyno de Valencia(1747), Maluenda fou enviat a Roma per tal que “luciesse mas su sabiduria, en aquella gran Metropoli del mundo; porque la villa de Lombay era corto recinto para una lumbrera tan brillante”. Rodríguez coincidirà amb Ximeno perquè “de tanta lumbrera era angosto candelero, Lombay; y que importava que brillassen sus replandores, en el augusto blandon de Roma, donde todos le viessen y todos participassen”. Maluenda encara fou autor d’una prolífica obra fora de Llombai.

Coetani de Maluenda fou el dominic Jeroni Alcocer, natural de Llíria, que fou mestre en teologia i dues vegades prior del convent de Llombai, lloc on va convertir alguns moriscos a la fe. Alcocer, considerat seguidor de Lluís Bertran, va publicar Subida al Monte Sión, del conocimiento de Dios por la contemplación. Emendado y añadido en la segunda impresion(1590). Aquesta obra era original del religiós llec fra Bernardino de Laredo, de l’orde de sant Francesc en Los Ángeles. Alcocer va anotar-la i n’esmenà alguns punts per tornar-la a publicar.

A Llombai, Alcocer va coincidir en el temps amb un morisc de Catadau anomenat Vicent Turigi, que arran de l’expulsió decretada el 1609 es rebel·là i dirigí els moriscos sublevats de la mola de Cortes. Turigi, després d’unes setmanes de revolta, fou apressat i portat a València per executar-lo. L’historiador Diago relata en la seua obra l’entrada de Turigi, ja pres, a la ciutat de València i l’encontre d’aquest amb un vell conegut de Llombai, Jeroni Alcocer: “y entró preso por Valencia dicho dia en esta forma. Ivan delante de el una compañia de soldados de a cavallo, y luego don Jorge de Castellvi, Conde de Carlet con otro cavallero y en medio entrava el rei de los moros Turixi, cavallero en un asno, y luego muchos soldados de la tierra con arcabuzes que se habian hallado en su prision. Diosele sentencia que fuesse por Valencia en un carro, atado a un baston, y que fuesse atenazado, y que en la plaza de la Seo se le cortassen las orejas y una mano, y que vivo fuesse echo quartos”.

També d’aquella dècada fou Baltasar Joan Roca, natural de València, doctor en escolàstica i molt bon predicador. Va escriure Sermonario de la Devoción y cofradía del Rosario y del nombre de Jesús y de las indulgencias de ambas cofradias (1596) i Vida de San Luis Bertran(1608).

Pere Joan Imperial, lector de prima teològica, va viure a Llombai fins que el 1637 marxà a Gènova, d’on era originari. A Llombai va escriure un sermó amb motiu de la beatificació de sant Francesc de Borja, Sermón en alabança de el beato padre Francisco de Borja, imprés a València el 1627, un exemplar del qual es conserva a l’Arxiu parroquial de Llombai.

També fou prior de Llombai Bartomeu Mora, natural de Porreres, que prengué l’hàbit dominic l’11 de febrer del 1622 a Palma de Mallorca. Un any després passà al convent d’Oriola, on ensenyà ciència i filosofia durant vint anys. El 1672 tornà a Palma, on fou també prior. Va escriure una Biblia Eucharistica, juxta Angelici praceptoris doctrinam, en tres volums, i lesOrdinaciones para la observancia regular del Real Convento de Sto. Domingo de Mallorca y aumento de sus estudios.

Encara al segle XVII va viure a la Santa Creu Jacint Prats d’Antella, que fou mestre en teologia i prior; va escriure un sermó en memòria del dominic Francesc Faxardo. I ja entrat el segle XVIII, el 1718, moria a Llombai el frare Felip Serrano, natural d’El Puig de Santa Maria. Serrano, que era matemàtic, havia servit durant molt de temps l’arquebisbe de València Joan Tomàs de Rocabertí. Va escriure un tractat per a fabricar rellotges de sol, que quedà inèdit per la mort de l’arquebisbe i protector seu.

Finalment, al segle XVIII va viure a Llombai un altre religiós i intel·lectual destacat, el pare Jacint Segura, natural d’Alacant, que fou prefecte del convent de Santa Creu. Segura fou autor d’una extensa obra: Año primer pontificio de N. SS. P. Benedicto XIII; Gerarquia Eclesiastica, contraida a Religiosos de la Orden de Predicadores […]; Norte Crítico con las Reglas más ciertas para la discreción en la Historia i un Tratado Preliminar para instruccion de historicos principiantes, en què instruïa els estudiosos en els mètodes de la història crítica.

Segura encara publicaria una obra no exempta de polèmica: Vindicias históricas por la inocencia de Fr. Gerónimo Saboranola, hijo ilustrisimo de la Orden de Predicadores, contra las débiles, falsas y nulas impugnaciones del Teatro Crítico, en la qual donava a conéixer les idees dels defensors estrangers del dominic italià Savoranola, acusat i condemnat a la foguera per denunciar la corrupció del clericat i la immoralitat imperant a Florència. Segura mantingué una polèmica amb el pare Feijoo i anys més tard fou prohibida la reedició de la seua obra Vindicias […], tot i el suport personal que va rebre de Gregori Mayans i Siscar.

D’altra banda, la societat morisca es mantenia fidel a les seues creences, tot i que anys després de la conversió forçosa del segle XVI ja no tenia mesquites. Possiblement moltes persones morisques simulaven professar la religió cristiana, mentre d’amagat practicaven la musulmana. De fet es trobava, de tant en tant, algun llibre escrit en escriptura aràbiga que el propietari negava entendre i saber-ne la procedència. La població generalment analfabeta considerava els llibres musulmans com a amulets, més que no instruments d’adoctrinament, ja que no tenien prou coneixements per poder-los llegir.