La Gandia dels Borja

Esperança Costa

El ducat de Gandia va nàixer a les acaballes del segle XIV, quan el rei Martí l’Humà va concedir aquest títol a Alfons d’Aragó i Foix, nét de Jaume II i fill de l’infant Pere de Ribagorça, senyor de Gandia. Aquest senyoriu reial, que comprenia un territori més gran que l’actual municipi, conformava una marca defensiva i política, un espai de poder estable de la corona “d’enllà lo riu Xúquer”, terres de frontera al sud de València, inestables per les escaramusses musulmanes i per les guerres territorials amb Castella que tenien lloc més al sud, cap a Alacant. A la cort d’Alfons d’Aragó al palau de Gandia hi trobem el procurador general del duc, Pere Marc, pare d’Ausiàs Marc, i hi trobem també les famílies de Joanot Martorell i Joan Roís de Corella. Gandia va ser, al començament del segle XV, el bressol d’aquestes tres figures cabdals de la literatura clàssica en català.

El duc Alfons, nét, nebot, cosí i oncle de reis, va morir el 1412, amb més de 80 anys. La seua edat (se’l coneix també com Alfons el Vell) li va impedir assumir la corona d’Aragó en morir Martí l’Humà sense descendència. Al compromís de Casp, sabent que la mort li era propera i que no arribaria a ser rei, tot i que era el candidat amb més sang reial a les venes, donà suport a la candidatura de Ferran d’Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara, amb la qual tenia íntims lligams des dels temps de la guerra dels dos Peres.

A Alfons el Vell el va succeir el seu fill, Alfons d’Aragó i Arenós (Alfons el Jove), però en morir aquest sense descendència el 1423, el ducat va tornar a mans dels membres de la Corona: Joan, rei de Navarra, i el seu fill Carles, príncep de Viana. Amb els ducs absents, Gandia i la seua cort van decaure, fet que coincidí amb l’èxode de les famílies més notables (els Vic, Vilarig, Marc, Martorell, Roís de Corella, etc.) cap a València, que vivia l’esplendor del seu segle d’or sota el regnat d’Alfons V, el Magnànim.

Escut dels Borja sobre la porta principal del palau ducal. Foto: Natxo Francés.

Amb la formació del ducat borgià, el 1485, Gandia va viure una llarg període d’esplendor. L’interés de Roderic de Borja per aquest petit domini era clar: la ciutat tenia una gran història al darrere, que es remunta a la conquesta catalanoaragonesa; hi havia un pròsper negoci basat en la producció i comerç del sucre. Roderic planificava així el futur dels seus hereus i els acostava a la noblesa valenciana, i a més, tant Roderic com Ferran el Catòlic reforçaven els seus lligams. Pere Lluís de Borja, baró de Llombai i primogènit de Roderic, va pagar 120.000 sous al rei per convertir-se en el primer duc Borja de Gandia.

Una nova etapa per a la ciutat i per als Borja s’iniciava. El ducat s’independitzà dels avatars dels Borja a Roma, tot i que les relacions entre ambdues vores de la Mediterrània es mantingueren. I aquesta nova etapa la va encetar una dona, Maria Enríquez, vídua del segon duc, Joan de Borja, nora d’Alexandre VI i duquessa regent fins a 1511. La historiografia comença a reconéixer el gran paper d’aquesta dona en l’assentament dels Borja, no només a Gandia, sinó també a València, on va continuar les obres de l’immens Palau del Borja (hui convertit en seu de les Corts Valencianes).

Maria Enríquez, amb la complicitat del seu cosí Ferran el Catòlic, inicià l’acostament dels Borja gandians a la cort reial. Els successius ducs de Gandia necessitaren sempre el suport de la Corona per mantindre les seues possessions, i la Corona els necessitaria per demanar-los préstecs i encarregar-los missions polítiques i diplomàtiques. Fou una estreta relació basada en la fidelitat i interés mutu que convertiria els ducs de Gandia en una de les famílies de la noblesa més influents d’Espanya.

Escut dels Borja-Oms i Enríquez, a Gandia. Foto: Natxo Francés.