La Gandia dels Borja
Gandia i Itàlia: art i memòriaEsperança Costa
Les relacions entre Gandia i Roma han estat revisades en els últims anys. La tradició, especialment arrelada entre els jesuïtes, mantenia que els ducs no volgueren saber res dels seus avantpassats i que sant Francesc de Borja fou l’expiador dels pecats i crims d’Alexandre VI i els seus fills, en una visió contrareformista de la història de la família (Saint Paulien, pseudònim del jesuïta Maurice Ivan Sicard, va escriure una hagiografia del sant titulada Sant Francesc de Borja, l’Expiador). A més, amb l’aproximació del Romanticisme als Borgia, sobretot arran del drama de Victor Hugo, semblava que augmentava la vergonya dels ducs de Gandia davant la llegenda negra que no feia més que créixer al segle XIX.
Però, com ha recordat Santiago La Parra, els fets demostren la falsedat d’aquesta tradició. Que Maria Enríquez s’independitzara políticament de Roma no va suposar el trencament dels lligams. De fet, Maria i Lucrècia Borja mantingueren una correspondència afectuosa. I no cal recordar els continus favors d’Alexandre VI cap a la seua nora, i així ho demostren les butles papals, com la de 1499, per la qual Alexandre VI concedeix el rang de col·legiata a l’església de Santa Maria de Gandia (només n’hi hagué dos més al regne de València, a Xàtiva i Alacant) i atorga al seu nét Joan, encara menor d’edat, el dret de patronat. O la butla de 1502, amb la qual el papa dóna a Maria “moltes i diverses relíquies perquè puga adornar amb elles la col·legiata, la seua capella del palau i la resta dels seus estats”, com va poder llegir personalment en l’arxiu de la col·legiata Basilio Sebastián Castellanos, quan en 1851 recorria les terres valencianes per inventariar les hisendes del duc d’Osuna -i, per tant, de Gandia-, Mariano Téllez de Girón y Beaufort. El mateix Mariano va encarregar a Vicente Carderera uns retrats d’Alexandre VI, de Lucrècia i de Francesc de Borja, en una reivindicació explícita dels orígens del seu títol.
A més, els matrimonis entre els Borja gandians i la branca italiana continuaren. Per exemple, un altre Francesc de Borja i Aragó (1577-1658), nét de sant Francesc, fill del segon matrimoni de l’ambaixador imperial Joan de Borja i Castro amb Francesca d’Aragó i Barreto, i virrei de Perú, es casà amb Anna de Borja i Pignatelli, descendent directa de Jofré de Borja -darrer fill d’Alexandre VI i Vannozza Cattanei-, amb la qual cosa els Borja gandians sumaren el títol de prínceps de Squillacce.
Els Borja gandians ni oblidaren ni renegaren de la seua ascendència, i les relacions entre Roma i Gandia foren bones i constants. Als successius inventaris del palau de Gandia consta la quantitat de quadres dedicats als papes Borja, i a l’obra nova del palau, construïda pel desé duc, Pasqual Francesc de Borja, amb motiu de la canonització de sant Francesc, encara hui es pot veure un gran llenç de Gaspar Lahuerta, La glorificació de sant Francesc, on trobem els retrats de Calixt III i Alexandre VI, amb la icona dels Borja, el bou. Tot un reconeixement de la nissaga.
Andrea Doria.
El mateix Francesc de Borja assumeix el deute de la família gandiana amb Alexandre VI per haver fundat el ducat. Abans de morir, Francesc li demanà al seu fill Carles que per res del món no deixara de pagar les 500 lliures anuals per a la construcció del col·legi de la Companyia de Jesús a Roma, “pus, com li tinc dit, ab açò satisfarà esta Casa lo que de Roma ha tret”. També és significativa l’estada de Francesc de Borja, durant un viatge a Itàlia, a casa dels Mattei, descendents del penúltim fill d’Alexandre VI, Joan de Borja, l’Infans Romanus. I en el seu últim viatge a Roma, després del penós recorregut diplomàtic per França, Espanya i Portugal, el ja tercer general de la Companyia insistí a passar per Ferrara, la terra de la seua tia àvia Lucrècia Borja. Amb aquestes visites, però, sembla que buscava el suport dels seus nobles parents a l’expansió de la Companyia de Jesús.
La relació amb les terres italianes es va reforçar amb el casament del seté duc, Carles Francesc de Borja i Fernández de Velasco, amb Artemisa Dòria i Carreto, neboda-néta del gran almirall Andrea Dòria, i, anys més tard, amb les noces del fill d’aquests (i huité duc) amb una neboda de la genovesa, Artemisa Dòria i Colonna. Les dues duquesses portaren a Gandia nombroses obres d’art, entre les quals destacaven un Ticià, un Procaccini i un quadre del xativí Josep Ribera, l’Espagnoleto, que durant la seua estada a Nàpols va tenir molts encàrrecs dels Dòria.