La Romanya de Cèsar Borja

Pesaro. Rocca Costanza.

Pesaro (uns 89.000 habitants) està situada a la plana al·luvial formada pel riu Foglia, a la vora de l’Adriàtic, en un lloc estratègic de comunicacions d’entrada a la Romanya. Està envoltada d’una cadena de petits turons verds en forma de semicercle, com un teatre amb l’escena situada al mar. El riu Foglia travessa la ciutat. Junt amb Urbino forma part de la Marca. Antiga colònia romana (Pisaurum), des de la caiguda de l’Imperi romà i posteriorment del domini got, Pesaro fou incorporada a l’Eixarcat, formant part de la Pentàpoli (amb Ancona, Fano, Senigallia i Rímini). Passà després sota el domini dels longobards, fins que al segle VIII (756) s’integrà al territori de l’Església per concessió del rei franc Pipí el Breu, i hi restarà fins al segle XIX. Al segle XII els Malatesta, senyors de Rímini, n’esdevingueren senyors i la família la dominà fins que el 1445 hagué de vendre-la per 20.000 florins d’or al comte de Milà Francesco Sforza. Aquest investí, per contracte, el seu germà Alessandro, fundador de la casa dels senyors de Pesaro (1445-1513). Alessandro es casà amb Costanza Varano, dona cèlebre per la seva bellesa i enginy. La seva filla Battista es casaria més tard amb el famós duc d’Urbino Federico Montefeltro; el seu fill Costanzo, esdevingut senyor per mort del seu pare el 1473, es casaria amb gran pompa i solemnitat el 1475 amb la princesa Camilla d’Aragó, de la casa reial de Nàpols. El succeiria el seu fillastre Giovanni Sforza, senyor de Pesaro des del 1489, que es casaria amb Lucrècia Borja. Sota la senyoria dels Sforza la ciutat visqué un període més o menys pacífic i pròsper. Fou completat el palau ducal i construïda la Rocca Costanza.

Ens interessa especialment Giovanni Sforza perquè, seguint la tònica familiar d’enllaçar amb les famílies més poderoses d’Itàlia, aquest fou fet precisament, el 1494, amb Lucrècia Borja, filla del papa Alexandre VI, i amb ella entrava a Pesaro la família Borja. Lucrècia féu la seva entrada a Pesaro el 18 de juny d’aquest any, sota una pluja torrencial, acompanyada per la seva parenta Adriana del Milà i per l’amant del papa Giulia Farnese, i hi residí durant un any fins que fou reclamada pel seu pare a Roma. No queda pràcticament cap record de la seva estada a la ciutat de l’Adriàtic. Sabem que tenia, però, una petita cort, com s’esqueia al seu rang. Residí al palau ducal, on queda, segons Gregorovius, una saleta de bany que ella va utilitzar. El lloc estival era Villa Imperiale, prop de Pesaro, edificada a partir del 1464 per Alessandro Sforza amb un veritable jardí d’Armida. L’emperador Frederic III hi posà la primera pedra, d’aquí el nom. Fou enriquida per Eleonora Gonzaga, muller de Francesco Maria della Rovere, nou senyor després dels Sforza. Fou cantada pels poetes Bembo i Bernardo Tasso i Torquato hi representà la seva comèdia pastoral Aminta.

Gradara, segons Bellini (1471-1474).

També anà a Gradara, indret predilecte del seu marit. Anul·lat el matrimoni el 1495, Giovanni Sforza es mantingué amb dificultats com a senyor de la ciutat. L’estiu del 1500 Cèsar des de Roma forma un exèrcit per atacar el seu ex-cunyat Giovanni Sforza, senyor de Pesaro, seguint la seva marxa triomfal per la Romanya amb l’ocupació d’Imola, Forlì i Cesena. El 27 d’octubre d’aquest any 1500, Pesaro obre les portes a Cèsar. El seu senyor, Giovanni Sforza, havia fugit a Venècia per demanar ajuda infructuosament. Els seus béns personals foren traslladats a Urbino, on la seva mare i germans havien trobat refugi. Cèsar Borja esdevé senyor de Pesaro i ho mantindrà fins al 1504, quan perdé les seves possessions a la Romanya i a les Marques, com a conseqüència de la mort del seu pare Alexandre VI. Giovanni Sforza retornaria a la ciutat i la mantindria fins a la seva mort el 1527. Pesaro estigué, per tant, sota el domini dels Borja durant un any amb Lucrècia (1494-1495) i després sota Cèsar Borja, el seu germà (1500-1504).

Els darrers anys del segle XV Pesaro devia tenir uns 5.000 habitants. Tenia carrers i places regulars d’una arquitectura encara essencialment gòtica, interrompuda per alguns palaus renaixentistes. Els monuments més importants eren el castell i el palau dels Sforza a la plaça. El castell, anomenat Rocca Costanza, fou iniciat el 1474 (sobre la porta d’ingrés figura el nom d’Alessandro Sforza) i completament refet per Giovanni Sforza (1487). Està construït al pla, de planta quadrangular amb quatre grans torres cilíndriques, voltat d’un fossar. Té tots els ingredients típics de l’arquitectura militar del 1400. Restaurat recentment. El palau dels Sforza ocupa tot un costat de la Piazza del Popolo. És un edifici amb dos grans patis, d’aspecte auster. Al segle XVI els nous senyors Della Rovere el van transformar, façana inclosa.

Castell de Gradara.

No lluny de Pesaro hi ha Gradara, una petita ciutat (3.211 habitants) a la frontera amb la Romanya, situada en un altiplà, emmurallada i amb una Rocca a la part més alta. Conserva encara tot l’encant medieval. Fou restaurada el 1923. Estigué sota el domini dels Malatesta, que en foren senyors fins al 1463, els Sforza i els Della Rovere. La muralla, del segle XIV, és trapezoïdal, amb torres quadrades coronades de merlets i permet una passejada panoràmica. Al complex només es pot entrar per la porta Dell’Orlogio, que dóna a la via principal flanquejada per belles cases medievals. Una muralla intermèdia també amb una porta dóna accés a la Rocca (es pot visitar). Aquesta és de planta quadrada amb una potent torre poligonal. La cort interna, amb un pòrtic i una llotja renaixentista. A l’interior hi ha una capella, una sala della Passione amb frescs, el camerino de Lucrècia Borja, també amb frescs i altres diverses cambres decorades. És sobretot coneguda per la famosa i tràgica mort dels dos enamorats Paolo i Francesca a mans del senyor de Rímini Gianciotto Malatesta, marit de Francesca i germà de Paolo, i ambientada a la Rocca. Els dos amants foren trobats per Dant a l’Infern en la seva Divina comèdia.