La Ferrara de Lucrècia Borja (1501-1519)

Josep Maria Muñoz

Al principi, en l’enorme planura padana, en el darrer tram del riu Po abans d’arribar al mar, la situació era confusa, desolada en les terres mal separades de les aigües, i la incertesa del futur batia les ales sobre el caos. Llavors Déu digué als homes que pretenien habitar-les:

Tingueu fe, que l’aigua sota el firmament s’aplegui en un sol curs i aparegui la terra ferma i en ella construïu Ferrara.

I així els homes començaren a sanejar l’aigua palúdica i a dessecar els espais lacustres, semblantment al que havien fet altres homes a d’altres països baixos.

Però quin altre valor afegit s’hi va sumar perquè aquest petit aglomerat esdevingués amb el temps una ciutat ideal i considerada recentment com a Patrimoni de la Humanitat?

L’expansió del cristianisme sobretot a partir del segle IV, gràcies a l’edicte de Milà i a la proliferació de monestirs benedictins que iniciaren la repoblació d’aquell territori arrabassat a la irracionalitat del riu. Per la seva banda, els papes anaren ampliant les seves possessions, gràcies a noves concessions de territoris per part de l’imperi carolingi. Ferrara en formava part.

El territori pontifici era massa vast per ser governat eficaçment des de Roma, i això possibilità a mitjan segle XII la independència comunal i el seu enfortiment posterior gràcies a l’obra de consolidació d’una família d’origen germànic, del llinatge dels obertencs, que prengué el nom del castell d’Este, prop de Pàdua, i sobretot a partir del segle XIV gràcies a la feblesa de l’Església dividida durant el llarg Cisma d’Occident.

Al darrer terç del Quatrocento i durant trenta-quatre anys Hèrcules d’Este, ja duc de Ferrara, successor dels seus dos germans Borso i Leonello, transformaria la ciutat. Dispensador de béns i de favors gràcies a la riquesa acumulada per la seva política sistemàtica de bonificació del territori (donava al pagès casa, terra i eines a canvi d’una part dels ingressos de la terra novament bonificada) es plantejà tres idees polítiques clares: resistir l’assalt dels papes que ja havien reprès la seva estada a Roma i intentaven reorganitzar els Estats pontificis, plantar cara, al nord, a l’ambició de Venècia i cercar l’aliança amb França.

Per fortificar la ciutat pel nord trobà un arquitecte mític, Biagio Rossetti, que transformà la ciutat i construí un eixample gran, conegut per l’“estensione estense”, tot emmurallat, segons un pla geomètric seguint un ideal renaixentista paral·lel al seguit per Urbino o per Pienza amb un eix principal, el corso Ercole I -immortalitzat, posteriorment, és clar, per Giosuè Carducci, per Gabrielle D’Annunzio i sobretot per Giorgio Bassani-, que ens ha arribat miraculosament gairebé intacte. Era una manera d’avançar la defensa cara el nord a causa de les noves invencions de l’artilleria i salvaguardar el castell, que a poc a poc s’anava transformant en palau. Els palaus que s’hi construïren eren ja plenament renaixentistes i contrastaven, de manera harmònica, amb la vella ciutat gòtica medieval. És cert, tanmateix, que el barri medieval continuà i continua essent el cor actiu vital de la ciutat mentre que la nova perspectiva resta més aviat espectacular i museística, però la grandesa de Ferrara la trobeu aquí, a banda i banda del corso Ercole I.

Cara a les pretensions pontifícies, Hèrcules d’Este establí una política d’aliances matrimonials sòlides, gràcies a la seva esposa Elionor d’Aragó, amb el regne de Nàpols (sempre amb el perill d’aliar-se amb el papa), i a les seves filles, amb el marquesat de Màntua (que es trobava fora dels Estats pontificis) i amb el ducat de Milà aviat, des del 1500, en mans del rei de França. Però la jugada mestra fou la del matrimoni del seu hereu Alfons amb la filla del papa Alexandre VI, Lucrècia Borja, que assegurava, en teoria, una certa estabilitat pel sud. La necessitat de trobar diners per a totes les seves empreses afavorí també l’acolliment donat als jueus expulsats dels regnes hispànics que constituiran una comunitat autònoma i independent dels hebreus italians, tolerats però subjectes sempre a certes restriccions.

El duc Alfons i els seus successors Hèrcules II i Alfons II seguiren les línies generals ja establertes i la ciutat s’embellí amb nous palaus i jardins. Però fou objecte de cobejança dels papes, ja des d’Alexandre VI a través del seu fill Cèsar Borja i del papa Juli II, que pretenien reprendre el govern de les ciutats del nord dels seus estats. Sobre el paper de la duquessa Lucrècia Borja en parlarem a continuació del pòrtic. L’esplendor dels Este acabà però tràgicament, per manca de successió legítima, el 1598 amb l’anomenada “Devoluzione”, és a dir la incorporació del ducat de Ferrara a la jurisdicció directa de l’església de Roma exercida per mitjà de legats pontificis, un cop obligada a fugir la família ducal a Mòdena. Era la fi del seu protagonisme. Ocupada per Napoleó, fou incorporada a la República Cisalpina (1797), dita després República Italiana (1802) i més tard (1860) al Regne d’Itàlia.

El castell de Ferrara segons Giorgio De Chirico (Le Muse inquietanti, 1916), Milà, col·lecció Mattioli.

Ja al segle XX, inspirada i després contrària al socialisme i correlativament als èxits dels soviets, en aquesta Ferrara metafísica però també provinciana se succeïren els moviments socials europeus, intel·lectuals i obrers, agitats pels moviments populars anarquistes i contemporanis amb els futurismes, producte dels quals es produí l’invent del segle: el feixisme, ideat per homes de l’Emília-Romanya com Mussolini. A Ferrara el fascio fou en principi el més revolucionari, liderat pel temerari i gegantesc Caggioli, però després derivà cap a la dreta, a l’ordre i a l’adhesió popular amb Italo Balbo, que reuní setanta mil esquadristes a la plaça ferraresa Ariostea. El feixisme va ser per molts un stil nuovo, una ruptura, una estètica, potser deco. El miratge de l’Imperi, la grandesa d’haver trobat la manera italiana d’assolir el guiatge per Europa, va mantenir el discurs ardent durant trenta anys.

Caigut el feixisme, la gent de Ferrara ha fet de l’antifeixisme un humanisme militant. La història d’aquests trenta anys la va descriure poèticament, amb amor i amb dolor, Giorgio Bassani. Hi ha un punt de coincidència en la visió dolorosa de Bassani i la visió metafísica de De Chirico sobre Ferrara: De Chirico modifica la percepció normal de l’ull alçant el pla de fons sobre el primer pla, mentre que Bassani apropa el passat i l’imposta sobre el temps present.

Una ciutat no existeix fins que algú no l’ha descrita o pintada o filmada. Ferrara compleix les tres condicions: va ser filmada per Antonioni, pintada per De Chirico, novel·lada per Bassani. Més encara: si res no compta fins que algú no l’ha contemplada amb amor, el foraster, en especial si ve de l’occident agressiu, a Ferrara, li agradarà sentir-se “dentro le mure”, segur cada cop més de trobar-hi el que hi busca: un reservori d’intemporalitat i de silenci, de solidesa, d’amabilitat i de cultura; un lloc en el món que hi hem trobat aquells que, amb benefici per a l’esperit, hi hem buscat, amb fe, l’únic paratge que mai no ha estat, l’inexistent jardí dels Finzi-Contini.