La Ferrara de Lucrècia Borja (1501-1519)

Eulàlia Duran

El castell

Ferrara a l’arribada de Lucrècia Borja. Vista des del sud. A primer terme el Po de Volano i els grans edificis.

El castell és l’edifici més característic de Ferrara; per les seves grans dimensions se’l veu des de tot arreu i configura tota la ciutat. La seva situació al bell mig de la ciutat, al costat de la catedral i de la Cancelleria vella, el fa un punt de referència necessari. El fossar amb aigua que el circumda és el darrer vestigi de la seva situació antiga a la vora d’un dels ramals del riu Po, que seguia la direcció dels actuals carrers Cavour i Gioveca i enllaçava, per canals en direcció perpendicular que possibilitaven circular en barca per la ciutat i arribar, sempre per aigua, al Po de Volano si es volia anar a Màntua, a Mòdena, a Bolonya, etc. El transport de persones i de mercaderies es feia pels canals, com a Venècia.

Divisa dels Este al castell de Ferrara “wor-bas”, sempre endavant.

A l’arribada de Lucrècia el 1502, esdevingué la seva residència habitual, mentre el duc Hèrcules, el seu sogre, residia, més en contacte directe amb la ciutat, al palau ducal, davant la catedral i la plaça del mercat. El castell, aquests anys, havia perdut part del seu aspecte de fortalesa militar i anava adquirint una fesomia de palau. Fou erigit el 1385 per Niccolò II d’Este, per a protecció de la família i defensa d’atacs forasters, partint de la robusta Torre del Lleons preexistent, que defensava la ciutat pel nord. Més tard s’anaren edificant altres tres torres (Santa Caterina, San Paolo i Marquesana) fins a formar un quadrilàter coronat per merlets, substituïts a mitjan segle XVI per una balustrada de marbre blanc tal com avui la veiem. L’edifici s’anà engruixint amb noves ampliacions i l’antic corredor que unia el castell amb el palau ducal fou transformat i cobert i prengué el nom de Via Coperta. La vella fortalesa s’havia anat transformant amb el temps en una esplèndida residència renaixentista, envoltada d’un magnífic jardí (Il Giardino del Padiglione). Quan Lucrècia hi arribà ja era considerada com un “luoco celeste”.

Lucrècia encarregà la decoració dels seus apartaments al castell, que ja havien estat d’Elionor d’Aragó i es trobaven prop de l’anomenat jardí dels tarongers (Giardino degli Aranci), construït sobre l’enderrocada Porta del Leone, amb vistes a la catedral. Se sap que encarregà unes pintures de tema històric per al sostre d’unes de les estances. Però la decoració es basava sobretot en tapissos i cortinatges luxosíssims.

“Ercole in cochio”, d’Antonio Lombardo. Sant Petersburg, Museu de l’Hermitage.

Visqué també transitòriament al palau ducal, on es pot visitar el Stanzino delle Duchesse, un petit ambient arranjat per Elionor d’Aragó i per Lucrècia, que dóna al pati d’entrada. La sumptuosa decoració amb grotescs policroms sobre fons d’or dóna idea de l’esplendor de la cort dels Este. El seu marit el duc Alfons féu construir, entre 1507 i 1517, a la Via Coperta els seus dos famosos apartaments dits Camerini d’Alabastro, ornats amb frescos, dels quals es conserven el “Trionfo di Arianna”, la “Vendemmia” i el “Trionfo di Baco in India”, copiats a partir d’un cartó dissenyat expressament per Rafael. En aquest lloc privat i secret, el duc guardava la seva prestigiosa col·lecció d’escultura i pintura renaixentistes sobre motius pagans.

Dispersats al final del segle, alguns es conserven en museus diferents: “Il festino degli dèi” de Giovanni Bellini (1514, National Gallery of Art de Washington) i tres pintures de Ticià fetes ja morta Lucrècia: l’“Offerta a Venere” (1519, El Prado de Madrid), “Baco e Arianna” (1522, National Gallery de Londres), “Gli Andrii” (1524, El Prado de Madrid). El duc s’havia fet construir (1508) també un estudi amb magnífics baixos relleus a les parets, obra d’Antonio Lombardi, amb motius de la mitologia clàssica al·lusiva a la fundació d’Atenes (naixement de Minerva i disputa entre Minerva i Neptú…), evocació de la seva pròpia aspiració per un temps de pau i de bon govern. Totes aquestes obres demostren la gran distància que les separa de la concepció detallista i retratista del poder plasmada pels ducs predecessors.

La presó de Giulio d’Este al castell de Ferrara.

Aquests baixos relleus (dos d’ells al Museu de l’Ermitage de Sant Petersburg) s’inspiren en fonts clàssiques i també estan lluny de l’ornamentació de les delizie, més afí a un sentit cronístic. Contrasta igualment amb l’atmosfera medievalitzant del castell i de tot Ferrara.

El castell ofereix al visitant una curiositat: la presó on fou reclòs el germà natural del duc Giulio d’Este a causa d’una conspiració ordida contra el duc i de la rivalitat amorosa amb un altre germà, el cardenal Ippolito. I cal tenir present el fossar que envoltava el castell, ple d’aigua i el gran jardí dit del Padiglione, on el duc feia els seus experiments amb l’artilleria.

El visitant pot contemplar avui altres magnífiques sales ornamentades amb frescos que responen a una època posterior a la mort de Lucrècia, com els dels Camerins de les duquesses (1555-1560), la Sala della Stufa (1559), l’Apartamento dello Specchio, el Salone dei Giochi, la Sala de l’Aurora. La sumptuositat d’aquestes estances demostra que els arranjaments dels primers anys del segle XVI tingueren una continuació esplendorosa a l’època dels fills d’Alfons I i Lucrècia que acabà amb l’anomenada devoluzione del 1598, quan Ferrara passà sota el poder directe de la santa seu i els Este hagueren de refugiar-se a Mòdena.

El palau ducal

Escala coberta al pati d’honor del palau ducal.

L’entrada al palau ducal (avui palau municipal) és a través de l’arc anomenat el Volto del Cavallo (a causa del monument eqüestre de Niccolò III d’Este) que dóna al gran pati, ara plaça municipal. Ja al pati, una gran escala d’honor amb elements gòtics i renaixentistes amb arcades i coberta amb una cúpula de marbre puja als apartaments del primer pis. L’ala adjacent presenta unes finestres gòtiques que donen a les estances de les duquesses, on Lucrècia residí alguna temporada. A peu del pati hi ha un gran portal que donava pas a la capella ducal de Santa Maria di Corte i que avui ocupa un teatre. Des del definitiu trasllat dels ducs al castell, l’antic palau ducal allotjà les seccions administratives i de govern: la magistratura del Deu savis, el Consell de justícia i la Cancelleria. Només els apartaments de les duquesses foren luxosament decorats a mitjan segle XVI per les filles d’Alfons i de Lucrècia.

La catedral

La catedral és dedicada als sants patrons de Ferrara, sant Jordi i sant Maureli. Substituí l’antiga catedral de Sant Jordi situada a l’altra banda del Po. Manté encara avui l’aspecte que tenia en temps de Lucrècia i acollí les grans solemnitats religioses i profanes. Dóna al palau ducal i a la plaça del mercat (avui de Trento Trieste), centre de l’activitat mercantil de la ciutat. La façana romànica d’estil llombard, amb els lleons que guarden la porta d’entrada, fou iniciada el 1135 i continuada en època gòtica. A la dreta hi ha l’estàtua del marquès Alberto d’Este. A la façana que dóna a la plaça hi ha un llarg pòrtic amb botigues i vestigis de la porta lateral, dita porta dei Mesi. L’absis fou dissenyat per l’arquitecte Biagio Rossetti. El campanar fou iniciat el 1412, sembla que hi intervingué més tard Leon Battista Alberti i fou continuat fins a final del segle XVI. L’interior de la catedral fou transformat completament al segle XVIII.

Façana lateral de la catedral.