La Ferrara de Lucrècia Borja (1501-1519)

Eulàlia Duran

La basílica i convent de Sant Jordi

L’antiga basílica dedicada a sant Jordi i primera catedral de Ferrara es trobava a l’altra banda del riu al sud de la ciutat, al centre d’un nucli de població. És d’estil romànic i gòtic i construïda a partir del 1135. Entre les tombes que es troben a l’interior de l’església hi ha la del bisbe sant Maureli. Disposa d’un espaiós claustre. El campanar és atribuït a Biagio Rossetti, el gran arquitecte de la ciutat.

La vella basílica continuava tenint culte a l’inici del segle XVI, per la devoció al bisbe sant Maureli, copatró de la ciutat. En són prova les tres plaques d’argent (15 per 26,5 cm) al·lusives a la victòria del duc Alfons I a Ravenna contra les tropes pontifícies el 1512. En una d’elles apareix el duc, vestit de guerrer, agenollat davant sant Maureli; en una segona, Lucrècia Borja acompanyada de les seves damisel·les presentant el seu fill Hèrcules a sant Maureli; i en una tercera hi ha una vista de les muralles de la ciutat i de la basílica, unida a aquesta per un pont, i a primer terme el prior agenollat davant del sant. És obra de Gianantonio Leli da Foligno, joier de la família Este, duta a terme el 1512. El perfil de Lucrècia recorda el de les medalles i té una semblança amb el seu pare. Aquestes plaques foren descobertes el 1916 dins l’arca amb les despulles de sant Maureli i avui es conserven zelosament al convent de Sant Jordi.

El convent de Corpus Domini

L’antic convent de clarisses de Corpus Domini incloïa, per via testamentària (1483), l’anomenada casa Romei, casa privada feta edificar pel ric banquer Giovanni Romei. Des del 1952 la casa Romei és museu, independent del convent, i conserva peces procedents de diversos edificis ferraresos. Aquesta casa, de dimensions relativament reduïdes, era el refugi preferit de Lucrècia Borja. El 1503, després de la mort del seu pare Alexandre VI i de la caiguda en desgràcia de Cèsar amb l’adveniment del nou papa Juli II el novembre, Lucrècia es féu càrrec de la filla natural de Cèsar, Camil·la de Borja, nascuda l’any anterior a Ferrara, i la confià primer a la seva parenta i amiga Àngela de Borja; després fou acollida al convent de Corpus Domini, on romangué fins al 1510, en què passà al nou monestir de Sant Bernadí.

Casa Romei. Pati.

Casa Romei. Sala d’honor amb el magnífic enteixinat.

La casa està construïda entorn d’un pati d’honor quadrat, amb arcades, amb pis també amb arcades en tres dels seus costats. A la paret enfront de l’entrada hi ha un gran monograma de sant Bernat. Es conserven frescos a la galeria superior. A l’interior la visita s’inicia a la sala de les Sibil·les i la sala contigua dedicada als Profetes, anomenades així pels frescos que encara conserven en part. Aquests frescos i el pis superior foren duts a terme arran del casament (1442) del propietari amb una membre de la família d’Este, Polissena d’Este. Al pis superior, els frescos són de mitjan segle XVI, de l’època d’Hèrcules II, i s’hi conserva el basament de l’estàtua eqüestre d’Hèrcules I feta construir pel duc el 1493 i dos dels baixos relleus inspirats en monedes romanes que decoraven el castell.

Corpus Domini.

De l’ampli complex conventual fundat el 1406, en queda només una petita part, l’església externa on s’entra per un portal gòtic, l’interior de la qual fou destruït per un incendi el 1665 i reconstruït des d’aleshores. La importància de l’indret ve determinada perquè el cor, situat en una sala darrera l’altar major, serveix de panteó de la família ducal de Ferrara. Els principals representants dels Este són enterrats a terra sota simples làpides de marbre: la tomba I pertany al duc Hèrcules II (1508-1559); la II aixopluga el duc Alfons I (1476-1534) i alguns membres de la seva família: la seva muller Lucrècia de Borja (1480-1519), la mare del duc Elionor d’Aragó (m. 1493), dos fills morts infants (1514 i 1516) i Isabella (1519) i el darrer duc de Ferrara Alfons II (1533-1597); la muller d’aquest darrer, Lucrezia de Medici, té tomba pròpia (III); la IV pertany a Lucrezia d’Este (m. 1572), filla natural del duc Hèrcules II, monja del convent; la tomba V a Eleonora d’Este (1515-1575), filla d’Alfons I i de Lucrècia Borja, monja del convent, i la tomba VI a la duquessa de Màntua Camilla Caterina Gonzaga (1600-1662), també monja.

Capella de Corpus Domini.

Altres deu membres de la família reposaven a Santa Maria degli Angeli, a la delizia de Belfiore, i després de segles d’oblit, foren retrobats i sepultats el 1960 a la tomba VII de Corpus Domini: el duc Niccolò III (1383-1441) i la seva tercera muller Ricciarda di Saluzzo (m. 1474), el duc Leonello (1407-1450) i la seva muller Maria d’Aragó (m. 1449), el seu germà Sigismondo (1433-1507), el duc Hèrcules I (1431-1505) i els seus fills Alberto (1481-1482), Giulio (1472-1561), Ferrante (1477-1540) i finalment Alfonsino (1530-1547), fill natural del duc Alfons I. Cal recordar que només Borso I (1413-1471) és encara avui enterrat a la cartoixa de Ferrara. La conjunció de totes aquestes tombes ha fet de l’església de Corpus Domini un lloc de culte patriòtic.

Ja hem vist que Lucrècia hi fou enterrada i curiosament és objecte de devoció per part de les monges, que avui la consideren com una santa.

Tomba II d’Alfons I, Lucrècia Borja i família.

Tomba I, d’Hèrcules II, fill d’Alfons I i de Lucrècia Borja.

El convent de Sant Bernadí

El convent de Sant Bernadí és una fundació de Lucrècia Borja, erigida a despeses pròpies no gaire lluny del convent de Corpus Domini, al nord de la Via Gioveca, a la cantonada de la via Mortara. El fundà amb monges que procedien del convent de Corpus Domini, entre altres raons per allotjar dignament la seva neboda Camil·la de Borja, filla natural de Cèsar. El 1510 aquesta s’hi traslladà i el 1516 vestí l’hàbit de clarissa amb el nom de sor Lucrècia, i hi morí el 1573 essent-ne abadessa.

També hi anirien a parar tres filles d’Àngela de Borja, Camilla, Eleonora i Alexandra, que n’esdevingueren també monges. Es pot dir que aquest convent era una segona llar Borja enmig de Ferrara. L’edifici, segons descripcions coetànies o poc posteriors, tenia dos patis amb columnes de marbre. Amb el temps s’anà enriquint de pintures. Persistí fins al començament del segle XIX.