La Ferrara de Lucrècia Borja (1501-1519)

Eulàlia Duran

El febrer de 1502, Lucrècia Borja arribava a Ferrara en vaixell pel Po; entrava triomfalment a cavall a la ciutat, després d’un llarg viatge des de Roma. Els cronistes àulics la descrivien amb tota mena de lloances, idealitzaven la seva bellesa, se sentien fascinats pels seus abundosos cabells daurats, per la riquesa dels seus vestits i, sobretot, pel dot extraordinari que aportava, que la convertia en un “pou d’or”. L’acompanyaven les seves donzelles, entre les quals dues de la família Borja, Àngela, que fou sempre la seva amiga més íntima, i Jerònima, casada de poc. Havia hagut de deixar a Roma, sota la cura directa del seu pare Alexandre VI, el seu fill Roderic d’Aragó i de Borja (1499-1512), fill del seu anterior matrimoni amb el duc de Bisceglie Alfons d’Aragó, assassinat dos anys abans. Fou una imposició de Ferrara: Lucrècia havia d’arribar sola i “verge”. El seu passat recent fou, tanmateix, sempre present a la cort dels Este.

Ferrara era una ciutat més austera, prestigiosa, més gran que no Roma, que havia crescut a pols per la fèrria voluntat dels Este. Les festes d’arribada al palau ducal foren espectaculars: balls, representacions teatrals (cinc comèdies de Plaute). Diuen que Lucrècia era de natural distant i solitària. Es recloïa sovint als seus apartaments amb les seves donzelles, li agradava banyar-se i sobretot rentar-se els cabells que tanta fama li donaven. A poc a poc anà entrant en la nova societat entre recelosa i admirada. S’instal·là amb la seva petita cort al castell, on havia viscut la seva antecessora Elionor d’Aragó.

Firma autògrafa de Lucrècia: “Lucrecia estense manu propia”.

Tenia vint-i-dos anys i assumí perfectament el seu rol de muller del príncep hereu i, a la mort del seu sogre Hèrcules I el 1505, de duquessa. Durant els anys que visqué a Ferrara la seva vida estigué compassada per embarassos seguits, dels quals sobrevisqueren cinc fills: Hèrcules II (1508) que succeiria el seu pare; Ippolito II (1509), que seria cardenal i aspirant fracassat a papa, que havia de bastir la famosa Villa Este a Tívoli; Eleonora (1515), monja; Francesco (1516) i Isabella (1519). Fou una dona prolífica, si pensem en els embarassos romans i els fracassats. I a Ferrara va complir amb el seu deure primordial.

Tenir cura dels fills, també del que havia deixat a Roma, i de les seves donzelles, superant els problemes sorgits perquè la cort ferraresa desaprovava que la majoria d’aquestes provinguessin de Roma. El contrapunt eren les festes, que eren sonades, sobretot els carnavals. En un ball que oferí el poeta Ercole Strozzi el 15 de gener de 1503, connectà amb el poeta venecià Pietro Bembo, amb qui la uní una amistat literària i un amor sembla que platònic. D’aquesta relació n’ha perdurat la famosa correspondència literària entre tots dos i una amistat sòlida fins a la mort de Lucrècia. I també un floc dels bells i rossos cabells de Lucrècia que aquesta li envià, que Bembo elogià amb admiració, que dos segles després deixaria extasiat lord Byron i que avui es troba a la Biblioteca Ambrosiana de Milà, guardat com una relíquia.

L’estiu del 1503 comportà un gran trasbals: la mort del papa Alexandre VI, amb tot el que això representava per als Borja, i la greu malaltia de Cèsar a Roma; el triomfant duc de la Romanya perdia les seves possessions, en especial Urbino i Pesaro, recuperades pels senyors respectius. Cèsar es refugià al Castel Sant’Angelo amb els petits Borja: dues filles seves i els petits Roderic de Bisceglie i Joan de Borja, l’anomenat Infant romà, oficialment fill de Cèsar, però reconegut com a propi pel papa Alexandre VI. Mort també el papa successor Pius III, el següent, l’ambiciós Juli II, que prengué possessió el mateix 1503, declarà aviat la guerra contra els que s’havien ensenyorit de les possessions als Estats pontificis, Cèsar en primer lloc. Era ja el seu declivi. Lucrècia i la seva cunyada Isabella d’Este intervingueren a favor d’ell, però aquest, empresonat a Nàpols i enviat a Castella, moriria en un combat el 1507. El 1503, Lucrècia es féu càrrec de la seva neboda Camil·la de Borja, filla natural de Cèsar i d’una dama ferraresa -potser l’anomenada Drusilla-, dama del seguici de Lucrècia. La desbandada dels Borja fou general i l’únic reducte estable fou precisament la cort de Ferrara. Aquest mateix any 1503 el fill de Lucrècia, Roderic, es refugia també a Nàpols: se’n féu càrrec la tia d’aquest, Sança d’Aragó, i el 1504 Isabel d’Aragó, vídua del duc de Milà, a Bari, on passaria la seva infantesa. També s’hi refugià l’anomenat Infant romà, Joan de Borja. La desaparició del papa i de Cèsar deixava Lucrècia sense cap suport familiar i hagué de valer-se per ella mateixa.

El 1505, per mort del duc Hèrcules I, Lucrècia esdevingué duquessa de Ferrara. Ercole Strozzi fou el seu secretari. L’any següent, en absència del marit, governà el ducat. Un any cèlebre i funest per les baralles entre els germans del duc, Ercole, Giulio i Ferrante, per prendre el poder i per altres motius: la gelosia per un músic de la capella de música que aspiraren tenir tant Ercole com Giulio i també per la rivalitat amorosa entre tots dos per Àngela de Borja, la primera dama i amiga de Lucrècia Borja. L’afer acabà amb l’empresonament de Giulio i de Ferrante al castell de Ferrara (el cardenal quedava vencedor) i el casament d’Àngela de Borja amb un vassall dels Este, Alessandro Pio de Sassuolo, després d’haver fet desaparèixer un fill que deien que era de Giulio.

Cabells de Lucrècia que aquesta envià a Pietro Bembo (Biblioteca Ambrosiana de Milà).

Les sovintejades absències del marit i els afers de govern que hagué d’assumir relacionaren especialment Lucrècia amb el seu cunyat Francesco Gonzaga, el marit d’Isabella d’Este. La correspondència entre tots dos demostra que aquesta vegada l’amor no era només platònic i Lucrècia hi cercava possiblement protecció. Isabella d’Este destacà a Ferrara Di Prosperi perquè la informés de tot el que passava a la seva cort. Gràcies a les seves extenses cartes podem seguir dia a dia la vida privada i pública de la duquessa. Per ell sabem que el 1506 l’Infant romà, Joan de Borja, oficialment fill de Cèsar, passà el mes de febrer a Ferrara pel Carnaval, acompanyat pel seu tutor Alberto Pio Da Carpi. Lucrècia seguia fent gestions per ajudar el seu germà Cèsar, que moriria, però, el 1507. Àngela de Borja s’instal·là uns mesos a Ferrara per fer costat a Lucrècia. La relació d’aquesta amb Francesco Gonzaga es feia més intensa. La correspondència es tornava menys prudent, tot i la mediació d’Ercole Strozzi, que feia de missatger, com ja ho havia fet abans amb Pietro Bembo. Seguien una estratagema: Strozzi, sota el pseudònim “Zilio”, feia veure que mantenia correspondència amb “Guido” (el nom d’un dels seus germans) -en realitat Francesco Gonzaga- i parlava de “madona Barbara”, que no era Barbara Torelli, la seva recent esposa, sinó Lucrècia Borja. El duc Alfonso era “Camillo” i el cardenal Ippolito “Tigrino”.

Però aleshores es produí un fet que degué recordar a Lucrècia el seu passat romà: el 6 de juny de 1508 fou trobat el cadàver d’Ercole Strozzi, en ple carrer, a la cantonada de l’església de Sant Francesc, amb vint-i-dues punyalades al cos i la cabellera arrencada. No hi hagué investigació, però diverses opinions semblen apuntar a una decisió dels Este. En tot cas, la relació entre Francesco Gonzaga i Lucrècia no s’estroncà i es mantindria fins a la mort del marquès. Lucrècia se salvà possiblement gràcies al fet que aquest mateix any 1508 donà a llum l’hereu dels Este, Hèrcules; després de dos fracassos, finalment havia complert amb la seva missió.

La mort de Cèsar havia deixat a Lucrècia la custòdia definitiva de Camil·la de Borja, que vivia al convent de Corpus Domini. En memòria d’Ercole Strozzi i per a ella, fundà un nou convent de clarisses, sota l’advocació de Sant Bernadí, on Camil·la es traslladà i ingressà amb el nom de sor Lucrècia.

Els anys 1509-1512 foren anys de guerra, primer victoriosos per als interessos dels Este i en especial per al duc de Ferrara, que aconseguí parar els peus a Venècia, però des del 1510 les coses canviaren. El papa Juli II volia apoderar-se de les ciutats septentrionals dels Estats pontificis i canvià les aliances. La resistència del duc de Ferrara li valgué l’excomunicació i Lucrècia prengué el govern. La guerra durà fins al 1512 amb una victòria del duc Alfons sobre l’exèrcit del papa a Ravenna. El duc tornà a Ferrara i l’any següent el nou papa Lleó X anul·là l’excomunicació. Amb motiu de la victòria foren construïdes tres plaques votives d’argent amb escenes gravades, entre les quals la presentació, per Lucrècia, del seu fill Hèrcules al sant patró sant Maureli, representació solemne i amb tot luxe de detalls, que expressava bé la importància de l’hereu dels Este.

Els Borja, però, anaven desapareixent: el fill de Lucrècia, Roderic d’Aragó i de Borja, que havia viscut esplèndidament segons el seu rang de duc, moria de malaltia a Bari el mateix any 1512. Poc després morí també el seu germà Jofré de Borja. El 1517 acollí a Ferrara el suposat fill de Cèsar, Joan de Borja, l’Infant romà, que fins aleshores havia estat sota la tutela de Pio da Carpio. El duc Alfons s’avingué a portar-lo a la cort de França i allí es quedà. El 1518 moria la mare de Lucrècia, Vannozza Cattanei. Lucrècia la sobreviuria només un any. Morí el 24 de juny de 1519 a la delizia de Belriguardo. Fou enterrada amb el seu marit i els dos fills morts a la capella del convent de monges clarisses de Corpus Domini, on encara avui la tenen per una santa: havia fet els vots de terciària franciscana i en morir portava un cilici. Una serena carta seva de comiat del papa és presentada com una prova de la seva fortalesa cristiana.