Roma i els Borja

Teresa Lloret

La gran i massissa fortalesa del Castel Sant’Angelo, a la dreta del Tíber, davant el pont homònim (l’antic pontus Aelius) i molt pròxim a la Ciutat del Vaticà, fou en el seu origen el mausoleu que va fer-se construir l’emperador Adrià l’any 139 dC. Integrat com a baluard a la muralla Aureliana (inici s. IV) per ordre d’Honori, tingué des d’aleshores una important funció defensiva militar de la ciutat de Roma, de la qual controla l’accés septentrional. A la fi del segle XIII, Nicolau III, de la important dinastia dels Orsini, senyors del castell, hi traslladà part de la residència papal, fins aleshores al Laterà, i féu reconstruir el primer “Pasetto di Borgo”, obra del segle IX, corredor aeri que uneix el Vaticà a Sant’Angelo i que encara perdura. A la fi del segle XIV i del convuls període del cisma d’Avinyó, Bonifaci IX reconstruí i remodelà en part el castell, molt malmès pel setge dels romans a la guarnició francesa refugiada a la fortalesa. Mig segle després, Nicolau V inicià les estances papals i projectà quatre (només se’n realitzaren tres) grans torres circulars als angles del quadrat inicial que envoltava la massissa torre central i restaurà el pont sobre el riu.

Adrià (Museus vaticans).

Però fou Alexandre VI, en esdevenir papa (1492), qui dugué a terme les intervencions decisives per convertir el castell en una fortalesa inexpugnable, seguint els nous avanços de l’enginyeria militar, que protegís Roma i garantís la seguretat dels papes. Tradicionalment s’ha atribuït la direcció de les obres a l’arquitecte militar Antonio da Sangallo il Vecchio, però les investigacions recents apunten a Antonio de San Martino. S’edificaren quatre bastions octogonals que englobaven les torres projectades per Nicolau V, dedicades als quatre evangelistes, i un revellí o torrassa cilíndrica a l’embocadura del pont, així com un gran fossat al voltant dels murs exteriors que utilitzava l’aigua del Tíber. A l’interior, s’arranja un luxós apartament similar als del Vaticà, amb frescos del Pinturicchio i jardins i fonts on se celebraven festes, espectacles i banquets per celebrar especialment les victòries militars de Cèsar Borja, conjunt que fou demolit per les noves fortificacions del 1628 fetes per Urbà VIII. Citem encara l’espectacular “cordonata” que travessa diametralment la mola cilíndrica del castell, el “cortile” o pati d’Alexandre VI, semicircular, amb un refinat pou octogonal amb relleus escultòrics, les sitges per a blat i per a oli, entre altres intervencions. Són testimonis directes els escuts borgians que encara es mantenen en alguns murs, les medalles commemoratives que el papa féu encunyar, el lapidari borgià que es mostra, la ceràmica blanca i blava, etc. L’interès d’Alexandre VI per les antiguitats romanes es palesa en l’ordre de fer excavacions a l’antic mausoleu, de les quals procedeix el cap colossal d’Adrià que es conserva al Museo Pio Clementino del Vaticà.

El caràcter inexpugnable de la fortalesa es posà aviat en evidència quan l’any 1527 les tropes imperials del conestable Carles de Borbó perpetraren el famós saqueig de Roma, que commogué la cristiandat, i el papa Climent VII i els cardenals s’hagueren de refugiar a Sant’Angelo. A mitjan segle XVI, el papa Pau III, de la família Farnese (germà de Giulia, amant d’Alexandre VI), encarregà a Raffaello di Montelupo l’edificació del luxós i refinat apartament renaixentista que es pot veure i admirar encara a l’interior de la fortalesa, decorat per Perin del Vaga i el seu taller (sales d’Apollo, Paolina, d’Amore e Psiche, de Perseo, Biblioteca, etc.). La gran muralla pentagonal es bastí poc després per iniciativa de Pau IV però al llarg del segle XVII el castell anà perdent el seu protagonisme -les noves armes de foc feien obsoleta la fortalesa i els temps eren menys turbulents- i esdevingué quasi exclusivament presó. Hi morí empresonat Cagliostro (1795) i hi foren detinguts i executats carbonaris i patriotes com a enemics dels Estats Pontificis (la famosa òpera Tosca de Puccini en fa l’escenari de l’afusellament del protagonista). El 1925 s’hi instal·là el Museo Nazionale di Castel Sant’Angelo, que guarda importants col·leccions i és un actiu centre cultural.

La seva imposant mola, tan característica de la ciutat de Roma, és coronada per una monumental estàtua de bronze de l’arcàngel sant Miquel de Pierre van Verschaffelt (1753) feta sobre un dibuix de Bernini, que substitueix una de marbre de Raffaello da Montelupo. El nom del castell prové de la tradició segons la qual el papa Gregori I, durant una epidèmia de pesta (any 590), tingué una visió de l’arcàngel sobre el cim del castell que embeinava l’espasa significant el fi de l’epidèmia.