Roma i els Borja

Teresa Lloret

Subiaco, població també molt relacionada amb els Borja, és una altra bella localitat del Laci, a 76 km de Roma, a la vall de l’Aniene. A l’època imperial, Neró hi havia tingut una important vil·la voltada de llacs artificials, però la seva fama a partir de l’edat mitjana es deu a la presència, prop seu, de dos monestirs benedictins -amb una sola comunitat-, el de Santa Scolastica i el del Sacro Speco, que tenen el seu origen en les 12 comunitats benedictines fundades per sant Benet el s. VI.

El Sacro Speco de San Benedetto és el santuari edificat sobre la gruta on, segons tradició, el sant havia viscut tres anys en rigorós aïllament i meditació. S’hi arriba a través un bosc de grèvols i es troba enlairat i completament adossat a les parets rocoses de la muntanya, en una situació única. Consta de dues esglésies, la superior i la inferior, decorades per magnífics frescos (s. XIII-XV), la gruta del sant, capelles i altres dependències, en un atractiu conjunt.

Subiaco.

L’abadia de Santa Scolastica (dita els primers segles de San Silvestro) és el monestir principal que perdura de les fundacions de sant Benet, un imponent conjunt edificat al llarg del temps en estils diversos. Són notables els tres claustres que trobem successivament: el renaixentista (1580-1689), el gòtic (s. XIII-XIV), amb un gran arc gòtic flamíger posterior, i el de l’època dels marbristes dits Cosmati, d’influència bizantina (inici del s. XIII), d’una singular bellesa. Les dues esglésies últimes, la gòtica (s. XIV), amb pintures de l’època, i la neoclàssica (1769), d’inspiració pal·ladiana, subsisteixen l’una dins l’altra. El campanar romànic és d’època medieval. Té una important biblioteca que havia arribat a tenir 10.000 volums el s. XIV.

El monestir de Subiaco tingué una vida esponerosa a partir sobre tot del s. X i següents, quan rebé importants donacions, i fou governat per abats mítics com Giovanni V (1069-1121), que féu construir en el promontori que domina la ciutat medieval de Subiaco la Rocca Abbaziale (1073-1074), reconstruïda el 1476 per Roderic de Borja. Els papes protegiren el monestir, però a partir de 1276 els abats foren elegits per la cúria romana i s’inicià una certa decadència. Hi professaren monjos de tot Europa, especialment alemanys, i això afavorí que Subiaco esdevingués un dels primers centres italians del nou art de la impremta, a partir de la presència dels tipògrafs i monjos Corrado Sweynheym i Arnoldo Pannartz (1463-1467), procedents de Magúncia, que hi estamparen quatre llibres.

Des del 1455, el papa Calixt III Borja imposà a Subiaco la institució dels abats comendataris, en general cardenals de la cúria romana, que protegien i defensaven el monestir, en percebien les importants rendes (al s. XV, uns 2.000 escuts anuals) i exercien el poder temporal sobre els seus territoris. Després del primer abat comendatari, Juan de Torquemada, Sixt IV va concedir a Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI, aquest important càrrec (1471-1492).

Gran segell de Subiaco.

Al llarg d’aquests vint anys, Roderic de Borja fou, doncs, senyor absolut de la població de Subiaco i deixà en ella una empremta definitiva (1476-1483). Situada a la riba del riu Aniene, en un turó dominat per la gran fortalesa, conserva el caràcter medieval en la ciutat antiga, amb carrerons i placetes plenes d’encant. L’anomenada Rocca Abbaziale bastida el s. XI per l’abat Giovanni, amb les característiques de castell feudal, fou convertida per Roderic -consta que hi invertí 9.000 ducats- en una sòlida fortalesa dita Rocca dei Borgia. Un dels elements més significatius és la torre d’estructura prismàtica, orientada a llevant, per defensar la part més antiga -on hi ha una interessant làpida en llatí redactada per Jeroni Pau en honor de Roderic-, i els tres murs que protegien tot el castell. Aquest fou centre administratiu dels amplis dominis dels abats de Subiaco i baluard defensiu entre els territoris dels Estats Pontificis i el regne de Nàpols. Fou també residència familiar de Roderic, on segons tradició van néixer els seus fills Cèsar i Lucrècia, el 1476 i el 1480, de la seva estable relació amb Vannozza Cattanei. La comanda abacial passà després als Colonna, als Borghese i finalment als Barberini i es conserven d’aquests segles posteriors esplèndids frescos dels germans Zuccaro (s. XVI) i Liborio Coccetti (s. XVIII), però el mobiliari fou espoliat el 1799 per les tropes napoleòniques.

Probablement té relació amb el papa Borja el fet que el convent de San Francesco, als afores de Subiaco (edificat el 1327 al lloc de l’antic eremitori donat per l’abat Lando a sant Francesc d’Assís el 1224), amb claustre romànic, conservi a la seva església, reestructurada els s. XV-XVI, bellíssimes pintures del Pinturicchio -que decorà els apartaments Borja del Vaticà-, del Sodoma i d’Antoniazzo Romano.

Es conserva el gran segell de Subiaco del cardenal Roderic de Borja, que inspirà el del cardenal Mendoza, després que es trobessin el 1472.